5 de set. 2012

VERSUS: CHRYSTA BELL VS. BILL ORCUTT


Barcelona serà territorialment i culturalment esquifida al costat de ciutats com Londres, Nova York o Berlín, però, honestament, de ser com elles, ¿donaríem a l'abast tant a nivell de genolls com de butxaca? De ben segur que, pel que fa a la música, com a mínim un cop al mes dieu allò de "me cago en la puta, just el dia que toquen (banda 1), toquen (banda 2), i a la mateixa hora, té collons la cosa". Si no, espereu-vos als horaris del BAM per comprovar-ho. O a aquest proper dilluns, segons el parer d'un servidor.

Perquè aquest mes a Gent Normal estrenem la secció "Versus", on a partir d'ara ens farem ressò d'aquests maleïts solapaments barcelonins de grups i/o solistes, on analitzarem tant el fons com la forma d'ambdues propostes confrontades perquè, tot i que nosaltres emetem el nostre propi veredicte, pugueu valorar quina actuació us fa més el pes. Si és que us en fa alguna.

CHRYSTA BELL. DILLUNS 10 DE SETEMBRE. SIDECAR. 21.30h

D'edat i nacionalitat desconeguda, aquesta actriu i cantant ha adquirit certa popularitat per ser la darrera musa de David Lynch i, tot i que el que l'envolta a ella i al seu disc faci una mica de ferum de 'projecte musical amb noia guapa al davant versió artie' (de fet, el conegut director nord-americà ha escrit i composat les cançons de l'àlbum), té una veu fantàstica (fa anys que canta), les cançons són bones i el seu so és lynchià, per tant, nocturn, eteri, sensual i torbador.

BILL ORCUTT. DILLUNS 10 DE SETEMBRE. MISCELÄNEA. 21.30h -APROXIMADAMENT-

Exguitarrista dels aquí poc coneguts Harry Pussy, extinta banda de Miami de rock experimental i sorollós de mitjan dels noranta, en solitari es defensa només amb una guitarra acústica de quatre cordes (alguna desafinada) i, com podeu intuir, no toca cançons suaus i dolces. Blues tant nu com visceral, i genera una bullícia rarament obtinguda amb aquest instrument.

ELS CINC ASSALTS:

- Proposta escènica: empat

En principi, cap dels dos concerts ha de suposar una decepció si us agrada el que sona als seus treballs discogràfics. Bell estarà recolzada pel seu propi grup a part d'aquest projecte en solitari, la Black Book Angel, amb reminiscències de Morphine i els Gallon Drunk més lànguids, mentre que Orcutt, que només necessita una guitarra amb quasi la meitat de cordes per deixar-nos amb un pam de nas, encara serà més fidedigne al seu so.

- Assiduïtat: empat

Un altre punt de fàcil resolució: tots dos trepitjaran per primer cop un escenari barceloní, i no tenen més dates anunciades a Catalunya dins aquesta gira (Orcutt sí que tocarà també a Madrid) ni tampoc en un futur llunyà. Malauradament, ocasió única, per ara, per poder-los veure a tots dos.

- Sala: round per a Orcutt

Tot i que presenti un format de banda pura i dura (bateria, baix, guitarra, i veu -encara que ella sol tocar també la guitarra en algun tema puntual-), el gust pels greus i la subtilitat que demostren els temes de Chrysta Bell suposen tot un repte de sonorització per a una sala com Sidecar, on acostumen a funcionar millor els conjunts garatgers i/o contundents que van al gra. Grups com Enablers o Julia Holter, no obstant això, on el baix té també un pes propi en el cas dels primers i les cançons són ben subtils en el cas de la segona, han sonat perfectament al mític local de plaça Reial. Però per la seva senzillesa instrumental i la bona acústica de Miscelänea, Orcutt pot donar una garantia del 99% que els amplificadors transmetran el que a ell li doni la gana.

- Repertori: round per a Orcutt

Aquí l'edat juga a favor d'Orcutt, tot i que no tant com un podria imaginar-se. Ha publicat tres discos llargs i un ep en els darrers setze anys, bàsicament perquè, des de la sortida del primer disc sota nom propi l'any 1996, fins al 2009 no va tornar a treure el cap per la "selva" musical. Bagatge suficient, però, per poder tirar més de repertori o tenir més opcions de selecció que Bell, amb només un disc al mercat. Els setlist que es poden trobar a Internet de la protegida del director de Mulholland Drive (2001) parlen de versions de Beck, Peggy Lee, Gene Vincent i -tot queda a casa- Angelo Badalamenti (el tema per al film Twin Peaks: fuego camina conmigo (1992) "Sycamore Trees"), o fins i tot la repetició de la peça que podeu escoltar al vídeo d'aquí sota per allargar l'actuació fins més o menys l'hora de durada. Segurament Orcutt toqui igual o menys temps que ella, però serà més intens. I no descarteu tampoc les versions.





- Valor afegit: round per a Orcutt

El de Bell serà l'únic concert a Sidecar, mentre que Orcutt tindrà a la banda barcelonesa d'improvisació psicodèlica Sun Colors de tel·loners. El preu del concert de Bell és de 10€ l'anticipada i 12€ a taquilla, mentre que el d'Orcutt és de 6€ per a socis del local, i 7€ per als que no ho siguin. La resposta del públic, i més caient la data enmig d'un pont festiu, és una incògnita (el reduït aforament de Miscelänea, però, convida més a pensar que s'omplirà). El que és ben segur és que no us podreu deslliurar en cap dels dos concerts dels que hi vagin perquè s'hi ha d'estar, i el seu grau de "contaminació acústica" dependrà de la quantitat de públic que hi hagi.

CÒMPUT DE CONDICIONANTS: 'COMBAT' PER A BILL ORCUTT

1 comentari:

Manel ha dit...

Jajaja, gran secció!
Bastant d'acord amb les valoracions... Tot i que sóc molt fan del Bill Orcutt; si haguessin anat a favor de la musa del Lynch segurament aquest post seria diferent.

El concert de l'ex-Harry Pussy és un plat fort!