27 de set. 2012

THE TENTACLES TENEN EL MILLOR SINGLE DEL MÓN


Probablement llegís en algun lloc que en Kurt Cobain tenia el logo de K Records tatuat, que era fan de Beat Happening. Coneixia el nom, però no va ser fins llegir "Grunge, noise y rock alternativo" d’Ignasi Julià, que no vaig saber que Beat Happening es convertirien en el meu grup favorit, que m'obsessionaria per Daniel Johnston i Jad Fair, que Husker Du acabarien sent importants per mi de puro rebote. Jo era un grunge adolescent, portava el cabell llarg, camises de quadres i sentia Nirvana tot el dia. I també coses que ara ja no m'agraden com Pearl Jam, Soundgarden o Smashing Pumpkins. I també un casset de Mudhoney i un altre dels Pixies. I poc després Sonic Youth. A l'institut pensava que la simple pronunciació del seu nom em faria créixer dos pams davant dels meus companys de classe i que les noies caurien rendides davant meu per descobrir-los un nou món. Què voleu? Era primer i segon de BUP, tenia la cara plena de grans i com que no tenia un duro per comprar-me samarretes de grups em posava l’única que tenia (una amb la portada del Goo de Sonic Youth) dia si, dia no, fins que va començar a semblar feta de paper de fumar. No em vaig menjar un torrat i la màxima atenció que vaig rebre gràcies als meus descobriments va ser un "estos son unos maricones" de part dels meus amics heavies.

El cas és que un dia estàvem al centre amb el meu amic Oscar i vam veure aquest llibre, i a dins tenia un pòster de Nirvana o d’Smashing Pumpkins o alguna cosa així. Era l'antiga Virgin de Passeig de Gràcia i en realitat anàvem allà perquè era bastant fàcil robar un parell de CD. Aquell dia vam sortir amb dos còpies del llibre de l'Ignasi Julià sota el braç.

Me'l vaig arribar a llegir tants cops que podria repetir alguna frase de memòria. Era una enciclopèdia que explicava tot el que volia saber. Un munt de noms que només havia llegit o escoltat de passada i que gràcies a l'Ignasi Julià podia imaginar perfectament. Durant aquells anys va anar creixent al meu cap aquest misticisme que encara sento quan veig el nom de segons quin grup o segell. Abans que comencés a col·leccionartot el que portava el segell de K, ja era el meu favorit. L'únic.

Una mica més tard, amb els diners que arreplegava de qualsevol feina, aniversaris i Nadals, sempre em deixava entabanar per l'escut de K Records. Trobava un nom que ni em sonava i el preferia gairebé sempre al disc que hi havia anat a buscar. Gràcies a això vaig descobrir grups i persones que van ser molt importants per mi, com els Microphones, Little Wings o la Nikki McClure. I de tot el que ha editat durant 30 anys, la col·lecció de singles International Pop Underground sempre ha estat la nineta dels meus ulls.

A dia d'avui porten 140 singles publicats de grups com Beat Happening, Built To Spill, the Make Up, Mecca Normal, Beck, Teenage Fanclub, Gossip, Thee Heacoats, Robyn Hitchcock, the Pastels o Chromatics. No en tinc ni la meitat, per això encara és un plaer trobar-ne un a una tenda física o en línia i no pensar-ho dos cops: en el 95% dels casos serà un encert, així que val la pena intentar-ho sempre.

El single de the Tentacles el vaig veure a la desapareguda CD Drome i no en tenia ni idea del molt que m'agradarien les seves dues cançons, simplement tenia el segell a la contraportada i no m’ho vaig pensar ni una mica. 500 o 600 peles i dues cançons per descobrir, no son fantàstiques les tendes de discos?

Quan me’l vaig posar, tot em va semblar familiar. Les guitarres, les veus, la bateria, la lletra, semblava un resum de tot el que m’havia enamorat de K Records. La cara B,"Louie Louie got married", de seguida es va convertir en una de les meves cançons favorites de tots els temps. La tornada em va fer sortir espurnes de les orelles i convertir els meus peus en una turbina. "En Louie Louie es va casar", arrossegant les vocals a “casar”, feia ganes de cridar-ho sense saber si plorar o riure. Era perfecte: innocent, gravat a corre cuita, però sense tonteries. Si no ho dic rebento: a mi m’agrada molt el pop més aviat trencadís, però no puc suportar la gent que fa veure que viu en els mons de Yuppi. Aquesta cosa falsejada dels grups de twee (aquí li dèiem tonti-pop) més forçats, advocats cantant sobre nenes amb clips al cabell i tota aquesta merda gegant. Quan parlo d’innocència, de la innocència que prefereixo, parlo de la línia invisible que uneix Beat Happening amb Fugazi, de la innocència de qui et mira als ulls per treure’t les armes amb una frase dita des de la veritat més personal, ja sigui per assenyalar amb el dit o per convidar-te a un tastet de pastissos. Sé que moltes vegades és només una qüestió de percepció, i que si intento explicar per què els McTells són el millor grup del món i en canvi els Tullycraft em semblen una tonteria em prendreu per foll i em direu que em trec els meus arguments de l’aixella. La dels primers és una fragilitat vehement, gairebé nerviosa. La dels segons, en canvi, ve acompanyada d’un llibre d’estil que no m’interessa gaire com a tal. Per mi són com uns McTells suecs. Tinc més d’un amic que m’ha enviat a la merda per coses com aquesta.
Però torno a the Tentacles. El cas és que em van encantar els Tentacles, em van tornar lelo. Crec que porto uns deu anys parlant-ne amb els meus amics, posant “Louie Louie got married” a totes les festes. No entenc com ningú corre a cridar-me-la a la orella. Suposo que els farà vergonya que els altres pensin que han perdut el seny perquè si no, no m’ho explico.

Al cap de setmanes, mesos, algú em va dir (aposto que la Marta) que era una mena de supergrup amb membres de Heavenly i Sleater-Kinney, que hi havia la Lois Maffeo. I encara vaig trigar una mica més a saber exactament qui eren: Carrie Brownstein (Sleater-Kinney, Wild Flag...), Peter Momtchiloff (Talulah Gosh, Heavenly,…) i la Lois. Imagino que algun dia coneixeré la història sencera, però fins llavors només he pogut trobar pistes de concerts fantasmes, de possibles gèrmens del grup, i pensar cada cop que me’l poso: com no havies de trobar-los familiars!

Aquest single és l’única cosa que es pot trobar de the Tentacles. Són només dues cançons. La cara B és la meva preferida, ja us ho he dit. Té aquesta tornada perfecte i també té un dels meus solos de guitarra favorits en el món que sona més o menys així: “clin-clin-cli-qui-quí clin-clic-cli-qui-quí” i que és totalment impossible que toqui la Carrie Brownstein com no fos que tingués els dos braços trencats mentre la gravaven. La Carrie toca massa bé com per sonar així i això no és ni bo ni dolent. El solo és un desastre meravellós. A la Carrie sí que l’identifiquem a la cara A, “The Touch”, que també és una burrada. La que sona és la seva guitarra segur. Us he de dir que per molt fàstic que em faci el rollo heroi de la guitarra, quan la sento a ella sempre m’encanta. És la jefa. I més si, com en aquest cas, igualment hi ha una segona guitarra que sona a llauna intentant seguir-la, jugant al ratón y al gato. El millor dels dos móns! A més aquesta la canta la Lois, que és una de les persones relacionades amb la música que més estimo.

La Lois està al principi i al cim de moltes coses que m’encanten. Estudiava a l’Evergreen College d’Olympia a començaments dels vuitanta, on feia un programa de ràdio amb música només de noies (a Radio Kaos, on tenia també un programa en Calvin Johnson, qui li va ensenyar a tocar els primers acords de guitarra). Va tenir grups que van passar sense pena ni glòria, un d’ells, the Craddle Robbers, amb la Rebecca Gates (després als boníssims Spinanes i actualment amb disc en solitari que treuen els amics de La Castanya), va fer un grup amb el Pat Maley que es deia Coutney Love per un acudit intern sobre la després famosa Courtney (tenen tres singles gloriosos!), i té una carrera en solitari amb un mínim de tres obres mestres, Strumpet, Bet the sky i Butterfly kiss. Ella ha estat un personatge molt important en la història de la música subterrània a Olympia, en el moviment Riot Grrrl, i ha tocat amb tothom, així que no és estrany que hagi deixat com a mínim un parell de llavors semisecretes com Tommy, un duo amb la Carrie Brownstein que imagino forma part dels començaments de the Tentacles. De Tommy es pot trobar una cançó (“Go sonics”) i és fantàstica.

En Peter Momtchiloff és un dels gafotas més emblemàtics del pop anglès dels vuitanta i un gran secundari. No m’estranya el més mínim que entre ells s’entenguin. Imagino que devien coincidir a gires americanes i a Anglaterra, que deu formar part d’aquesta teranyina invisible que sempre ha estat l’indie mundial. I que aprofitarien alguns dies lliures al començament o final d’una gira per ajuntar-se amb les seves amigues i fer un parell de cançons. Ell canta a “Loiue Louie got married”, no sé si hi toca la guitarra també, probablement sí. Però dubto que tingui ganes de cridar-ho en veu alta. No li cal. En realitat the Tentacles creixen com a raresa de la qual mai no acabarem de saber-ne gaire. Això sí, tan de bo un dia surti alguna cançó més d’aquella sessió ràpida i divertida de gravació. O potser ja està bé com està?


Il·lustració de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font

5 comentaris:

quique ha dit...

aquí es pot escoltar "the touch". Inexplicablement, l'altre cara no la trobo a internet
http://www.youtube.com/watch?v=9U3D8c46hd4

muzzol ha dit...

aquí el podeu escoltar.

http://netkups.com/?d=61700b53b6a05

és una pena que costin tant les despeses d'enviament de K

quique ha dit...

moltes gràcies per compartir l'enllaç!
hauriem de fer un "pedido" comunitari a K! els discs també son una mica més barats que a altres segells així que suposo que una cosa va per l'altre.

És una pena que ja no hi hagi cap tenda on trobar aquests singles. Ens ho posaven més fàcil.

muzzol ha dit...

jo m'he demanat el single i he aprofitat per comprar unes quantes cançons en format digital (no soc fetitxista).

han tardat poc en enviar-m'ho però m'ha costat el mateix l'enviament que el propi single.

fins aviat!

xama ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.