5 de set. 2012

PARADE'S END


Dones i noies que donaríeu la vostra vida per fer un te amb pastes amb Benedict Cumberbatch, esteu cansades d’esperar nous capítols de Sherlock ? Si formeu part del col·lectiu de Cumberbabes, fans que adoren l’actor anglès per damunt de totes les coses, segurament no haureu pogut resistir la temptació de veure Parade’s End (BBC), l’adaptació de les tetralogia homònima de Ford Madox Ford protagonitzada Cumberbatch. La llàstima és que, segurament, la producció no haurà acomplert les vostres expectatives.


A Parade’s End, Cumemberbatch es trasllada a principis del segle XX, pocs anys abans de la Primera Guerra Mundial, interpretant Christopher Tietjens, un brillant i conservador aristòcrata britànic casat amb Sylvia (Rebecca Hall), una dona capritxosa i seductora que intenta captar l’atenció del seu marit contínuament sense èxit. La sèrie és el retrat d’un matrimoni destinat al fracàs, inclús abans de començar, i és, per damunt de tot, una reflexió sobre dues maneres d’entendre la vida: per una banda, l’esgotadora repressió dels sentiments que s’autoimposa Tietjens i, per l’altra, la frivolitat i rebel·lia constant de Sylvia. A més d’aquest xoc de trens, la sèrie també explora altres temes com el moviment sufragista a Anglaterra, simbolitzat per Valentine Wannop (Adelaide Clemens), l’objecte de desig prohibit de Tietjens.

La sèrie, de sis episodis, semblava dissenyada per triomfar, i més si tenim en compte la febre per les produccions d’època que s'ha desencadenat arrel de Downton Abbey. Basada en una obra cèlebre (considerada per alguns la millor novel·la del segle XX en llengua anglesa) i adaptada per Tom Stoppard, responsable del guió de Shakespeare in Love i de la propera versió d’Anna Karenina, Parade’s End hauria d’enamorar als amants d’un bon drama romàntic. Tot i les seves bones intencions i el seu excel·lent repartiment, la producció, un treball conjunt de la BBC i la HBO, es queda a mitges.

L’acció es succeeix a batzegades, el ritme s’encalla en una espècie de lentitud contemplativa i els personatges són tan freds i interpretats amb tants clixés que l’espectador té la impressió de veure trossos de marbre actuant. El conjunt no sedueix i les preteses escenes romàntiques, amb un punt carrincló que embafa, descol·loquen a l’espectador que, després de veure un parell de capítols, perd totalment l’interès pel futur dels protagonistes.

Llastimosament, ni la presència habitualment imponent de Cumberbatch arregla el vaixell a la deriva. Potser el problema no radica en la producció en si, sinó en els ulls que la veuen. Potser si tinguéssim un coneixement més profund de l'obra de Ford Madox Ford seriem capaços de trobar el gust a la sèrie però, ara per ara, aquesta producció és el primer plat televisiu insípid del setembre.