6 de set. 2012

L'ACOMODADOR #15 · NÒRDICS SENSE ESCRÚPOLS


Després d'un estiu cinematogràfic força deplorable, on ni tan sols els “blockbusters” han ofert el que s'esperava (la tercera entrega de Batman és decebedora i Prometheus pràcticament es va riure de nosaltres), ha hagut d'arribar una producció noruega per omplir-nos el cos d'adrenalina i fer-nos sortir, per fi, satisfets d'una sala de cine. Headhunters (Morten Tyldum, 2011) és un thriller sorprenent i imprevisible que combina elements del més pur cinema negre amb un ritme trepidant i un sentit de l'humor que frega l'autoparòdia. Una pel·lícula que va arribar sense fer massa soroll fa un parell de setmanes i que ja s'ha convertit en una sensació per tothom qui ha decidit aventurar-se a veure-la.

Headhunters adapta el best-seller homònim escrit per Jo Nesbo i presenta la història de Roger, un caçatalents que treballa fent contractacions per a una gran empresa, però que es pot permetre una vida molt més luxosa gràcies a la seva vida oculta com a lladre de grans obres d'art. A la festa d'inauguració de la galeria d'art dirigida per la seva dona, Roger coneix Clas, un candidat idoni per ocupar el càrrec de director general de la seva empresa i que a més és propietari d'un valuós quadre original de Rubens. La tàctica de Roger sembla clara, però el pla se li escapa de les mans i els fets comencen a descontrolar-se.

Morten Tyldum ofereix una direcció arriscada i molt adequada a la història: calmada durant els primers compassos i cada cop més nerviosa a mida que la història avança. Això fa que l'espectador visqui la pel·lícula de la mateixa forma que el seu protagonista, que es veu obligat a deixar enrere tot allò que tenia sota control i actuar de forma visceral i sense cap escrúpol. Headhunters és d'aquells films que t'entra a dins i t'arrossega. Quan l'acció comença a delirar, no et pares a pensar si realment li pertocava fer-ho, sinó que et deixes emportar, expectant per saber com coi acabarà tot plegat. Excessiva, cínica, descontrolada... i per què no? Si perdem el control, fem-ho del tot. Els germans Coen n'estarien orgullosos.



Les interpretacions també són meritòries. Aksel Hennie es posa a la pell d'un protagonista inquietant, presumptuós i antipàtic, però que poc a poc va prenent un caire diferent quan es veu sol davant el perill. La seva sorprenent capacitat de reacció i supervivència, i també els seus collons ben posats, fan que acabi connectant amb el públic. El seu perseguidor és Nikolaj Coster-Waldau, conegut des de fa poc temps per interpretar a Jamie Lannister a Game of Thrones (HBO, 2010), capaç de combinar la seva faceta de galà amb una sorprenent violència sense miraments. També els secundaris estan a un gran nivell i demostren el bon planter del cinema noruec.

Posats a buscar pegues a Headhunters, cal esmentar un guió que avança amb força solidesa fins un tram final que resol de forma poc afortunada, sobretot en la revelació dels girs finals, que se'ns exposa de forma massa explicativa i poc complaent per a l'espectador. Tot plegat sembla més un pedaç fruit de la voluntat per tancar-ho absolutament tot i tapar alguns forats de guió, quan en realitat hi ha detalls que li hauríem pogut perdonar. Un tancament poc hàbil que aigualeix una mica el vi, però que no desmereix la poc més de mitja hora elèctrica que hem passat. Sens dubte, una de les sorpreses de la temporada.