24 de set. 2012

BAM 2012, CRÒNICA DE LES FESTES DE BARCELONA: DIVENDRES


Arriba la tardor i amb ella les festes de la capital catalana. La Mercè, lloc de trobada multi de tot, inclou el festival alternatiu, públic i gratuït anomenat Barcelona Acció Musical, BAM, que tot hi haver decaigut en el cartell respecte a anys anteriors, l'aposta pels grups nacionals i estatals ha estat destacada i interessantíssima. Durant tres dies, la música ha ressonat novament pels carrers del centre de Barcelona on, el divendres 21, vàrem poder veure grups com The Dream Sindicate, Joan Colomo, 77 o Mates Mates.

Això és el que va donar de si la primera de les tres jornades del BAM

Isaac Ulam | 20.30 h plaça Joan Coromines

Sense fer gaire soroll, potser menys del que esperàvem, l’Ulam va presentar el seu disc Murtra, publicat de la mà de Bankrobber. Potser el concert de divendres al BAM no va ser un dels més intensos; val a dir que en els pocs concerts que he vist en aquest escenari, el so merdejava. Però vaja, a l'Ulam se'l veu convençut del projecte i va guanyant adeptes. “Viure amb tu", “Objecte Pur” i “Hawaii” s'han erigit com a himnes ulàmics i dominen els tempos del concert. La gent, però, que el va veure a la plaça va quedar força apàtica. Paciència. Les coses bones acaben convencent. Albert Lloreta


Joan Colomo | 21.15 h plaça dels Àngels

La figura de Joan Colomo damunt les taules és una garantia d’èxit i, per començar, d’afluència de públic, com va quedar demostrat divendres quan va sobreomplir l’espai entre l’escenari i la taula de so de la plaça dels Àngels, davant del MACBA, fet que regalava una vista panoràmica als músics com a mínim imponent. Conscient de l’entorn i l’ambient que suposa un concert dins del festival BAM, en Joan Colomo va oferir un repertori amb més alts que baixos (amb la interrupció d'“El Xiprer”) dels tres treballs publicats fins a dia d’avui, incloent algunes de les cançons de la segona part de Producto Interior Bruto (Bcore Disc, 11), publicat aquest mateix any, com “En Re”, “Ebri” o “Els Destil·lats i la Constitució Segona Part”, sense deixar de banda cançons que s’han convertit en autèntics hits corejats pel públic com “Màgic”, “A Contrapèl”, “Hort Mort” o “El camí”. Es va acomiadar  acompanyat únicament de la guitarra i el seu teclat d’efectes amb “L’ocell” de Contra Todo Pronóstico (Bcore Disc, 09). Geni i figura. Joel Panadés


77 | 21.30 h plaça Reial

Si alguna cosa no se'ls pot retreure a aquest quartet barceloní és l'honestedat. Des del seu nom (any de publicació del famós Let there be rock) fins als remolins i les corregudes que el seu guitarra solista, LG Valeta, fa de punta a punta de l'escenari en directe, queda patent que els AC/DC de l'època Bon Scott (bé, Angus Young segueix fent corregudes als concerts avui en dia) són el seu referent majúscul, sense moure's gairebé ni un mil·límetre de les seves coordenades musicals (van presentar "Promised land", una cançó amb dos canvis, com "el nostre tema, podríem dir, més experimental"). Si la banda australiana mai us ha fet el pes, no cal que ni us apropeu als concerts de 77. En cas contrari, us trobareu a uns acceptables continuadors del hard-rock canònic dels aussies (tot i que la sonorització de divendres nit a la plaça Reial, amb les guitarres massa fluixes, no els va beneficiar) que pal·lien la manca de pirotècnia amb el showman d'LG Valeta, capaç de perdre's pel mig del públic i tornar per la part del darrere de l'escenari sense deixar de tocar un llarguíssim riff o grimpar per les columnes de ferro dels altaveus. Fins i tot compten amb fans que els demanen cançons: "Gif mi a dolar" es podia llegir a un llençol de les primeres files que va aparèixer després de vint minuts d'actuació i que feia referència a "Give a dollar", que no sonaria fins mitja hora després. Pel bis que arrodonia l'hora d'actuació va quedar la peça més popular del seu primer treball, "Big smoker big". Arnau Espinach


Mates Mates | 22.00 h plaça Joan Coromines

Gran oportunitat per veure la proposta dels d’Osona en el marc del festival. Tant l’horari com la disposició de l’escenari, a priori, acompanyaven. Llàstima que l’espai recuperat en aquesta edició, la plaça Joan Coromines, idoni per a concerts de mig format, té una sonoritat complicada, fet que pot deslluir algun concert. Dit això, i molt a pesar de les circumstàncies, els de La Plana van oferir un concert rodó. Van repassar Vida Animal de dalt a baix, on els moments àlgids, en el meu entendre, se’ls van emportar “Topolino”, “Residència Nuclear” i “Cotxe Groc”. Enèrgics i convincents, eventualitats del so a banda. Els augurem un llarg recorregut. Joan Palahí


Howlin' Rain | 23.00 h plaça Reial

Els de San Francisco van tenir la mala sort de tocar just quan el petit grups de fans de 77 marxava a fer un beure i els de The Dream Syndicate aprofitaven per agafar posicions capdavanteres. Així, no van actuar en un escenari buit de persones, per descomptat, però sí mancat de cert grau d'empatia prèvia. Els va tocar, doncs, demostrar i generar afició, i ho van aconseguir parcialment. El seu rock alhora clàssic, psicodèlic i sureny es perdia en l'insubstancialitat i la manca general de ritmes i/o melodies punyents quan es veia limitat al format cançó, però alçava considerablement el vol al final d'aquestes, en els passatges instrumentals (per moments, fins i tot còsmics), on demostraven la seva vàlua i intuïció com a músics. La banda nord-americana, que, segurament a causa del poti-poti que van detectar entre el públic, no hi va connectar gaire (encara que el baixista Cyrus Comiskey va intentar enardir la gent amb crits en una ocasió), va incorporar fins i tot intensitat de hard-rock d'arrel "setantera" (el dens, és a dir, més proper, a grups com Led Zeppelin o Blue Cheer que a AC/DC o Thin Lizzy) en les últimes peces de l'actuació. Algú, des de l'escenari, va fer un senyal amb el palmell aixecat, per dir-los que quedaven cinc minuts, però Ethan Miller (cantant i guitarrista), després de cinquanta minuts d'actuació, ja en va tenir prou. Concert irregular però interessant, i que fa l'efecte que hauria guanyat en propulsió dins un espai com la sala Garatge, difunt local de concerts homenatjat aquella nit, en aquell escenari. Arnau Espinach


The Dream Syndicate | 00.15 h plaça Reial

Una minoria selecta esperava, expectant, la tornada als escenaris dels angelins The Dream Syndicate. L'excusa era el 30 aniversari de la publicació del seu cèlebre The days of wine and roses, un dels discos importants del rock americà dels anys vuitanta. Steve Wynn i els seus van repassar la seva obra capital amb ganes d’agradar i molta convicció, la que dóna l’afiançament d’una proposta que manté el seu estatus impecable. El rock vigorós del sindicat del somni s’alimenta del feedback de The Velvet Underground, l’esquinçament incessant a les sis cordes de The Feelies, el so enverinat de The Gun Club i el to greu i solemne de Lou Reed. Les referències a tots aquests tòtems es passejaven per l’escenari d’una plaça Reial plena a vessar, on només una part dels presents estaven atents al que succeïa a l’escenari. Steve Wynn va recordar vàries vegades qui eren i quina era l’efemèride a celebrar, amb l’ànim de reivindicar la seva condició de clàssics vius. Una banda en forma i força fidel a la que va enregistrar The days of wine and roses trenta anys enrere va fer que la reunió no semblés descafeïnada o forçada. S’agraeix una mica de credibilitat davant tants retrobaments sense substància. El trot de “Definitely clean” o l’explosivitat de la titular van fer apujar els polzes dels seus fans, probablement els únics que entenien realment de què anava la pel·lícula. I és que, tot sigui dit, l’ambient lúdic del BAM no sembla el millor escenari per a un concert d’aquestes característiques. Danigon


Bigott | 00.30 h plaça dels Àngels

Bigott s’ha convertit en tot un fenomen a Barcelona. Quan van presentar, el 2010, el This is the beginning of a beautiful friendship a l’Apolo 2 de Barcelona, podien comptar-se els assistents amb els dits de les mans. L'any passat, però, la presentació del seu nou disc The Orinal Soundtrack va petar la sala noble de l’Apolo, i va marcar un abans i un després en el seu estatus a Barcelona. L'energia, la canya i les bones energies d’aquell concert no van repetir-se, però, divendres, a una plaça dels Àngels col·lapsada, amb uns patètics càlculs d’assistència per part de l’equip de so que va fer que, a trenta metres de l’escenari, gairebé no se sentís res. Una forma ridícula de carregar-se el que hauria sigut un bon concert. Albert Lloreta


Fotografia de portada: Joan Colomo per Ruth Vidal Aragay
Text: V.V.A.A.
Correcció: Joanaina Font