30 d’ag. 2012

THE FINEST KISS ÉS EL MILLOR BLOG DEL MÓN

No m'agraden els blogs de música. No és que els odi, però és que de seguida em maregen. Potser són prejudicis perquè començo a ser gran per tenir ganes d'estar constantment a la roda de "el nou", però és que no em sembla divertit descobrir 17 grups boníssims al dia que no sóc capaç de diferenciar al dia següent. Desenganyem-nos, ni jo sóc capaç d'emocionar-me amb tal quantitat de grups, no diguem ja assimilar-los. I és que perquè voldria ningú parlar de 17 grups al dia que no estan ni bé ni malament? 17 grups que "molen" perquè a la primera i única escolta et recorden a grup que et va molar ahir i que tampoc no tornaràs a escoltar. Sovint tinc la sensació que es tracta simplement d'una carrera per no perdre's res que estigui passant ara. Així és el nou mon. Saber on van estar de vacances els teus coneguts sense haver d'esperar a que t'ho expliquin ells mateixos, viure amb la por constant que aquell grup o aquell altre se t'escapin avui i reconèixer que el teu amic el va compartir abans que tu al seu mur. Quina llauna. A més, aquesta mena de blogs, no aporten gaire més que el blog del costat, és la mateixa informació passant de mà en mà ràpidament, avorridíssim com no sigui algú amb un criteri molt proper i fiable. És per tot això que m'agrada tant The Finest Kiss. És un blog d'un altre temps.


The Finest Kiss és en Toby i viu a Seattle. Això és tot el què sé del cert. Crec que el vaig descobrir, com tants altres coses, al blog de la Rosa, i des de llavors, el miro totes les setmanes. És literal, setmanes. Perquè tot i ser una font perfecte de descobriments, The Finest Kiss no va a la carrera. Dels 17 grups tan bons al dia ell ens fa arribar un o dos a la setmana, de vegades no hi ha cap grup millor entre aquests 119 grups com els Wild Swans, o ha anat a un concert que té ganes d'explicar o prefereix tornar a parlar d'aquell grup de qui va parlar fa un any perquè encara li agraden i encara fan cançons de les que val la pena parlar. No cal falsejar ni incloure qualsevol cosa que t'hagi fet una mica de gràcia abans que te'n oblidis, el dia només té 24 hores! Per mi aquest és el ritme perfecte, descobrir un gran grup a la quinzena i escoltar coses que ja conec i m'agraden la resta dels dies, no creieu que és un gran plan?

Una altre de les coses que m’encanten de Finest Kiss és que en Toby sempre està atent a les coses que passen a la seva ciutat. Parla de grups petitíssims de Seattle i els va a veure sovint, sap d'on venen i per això mateix pot endevinar cap on van. I ho sap transmetre, perquè una cosa que encara no he dit és que el blog està ben escrit, els grups estan ben referenciats (no trobareu aquí etiquetes mal posades ni referències escoltades en diagonal) i és bastant entenedor. Però torno a Seattle. És una sort que en Toby sigui militant de la seva escena local, i que a la seva ciutat hi hagi un bon munt de grups de que parlar. Dels darrers mesos, m'agraden especialment Neighbors, Blooper, Boat, Seapony, Charles Leo Gebhardt... Tota escena necessita algú que l'expliqui per continuar en moviment, perquè si no hi ha ningú que ho celebri no hi haurà res a celebrar.

Però sobretot, Finest Kiss m’agrada perquè em sembla un blog escrit per un fanzinero. Podria ser el blog del Jesús Miguel (Tremolina), del Victor (Strange Ones), de la Marta (Spoiled), del Xavi (Miracles For Sale) o de l’altre Xavi (Estrella Presenta) 10 anys després. Parla en el mateix llenguatge de la gent amb qui vaig aprendre més i millor. Això m’encanta, més si cada x dies o setmanes puc trobar joies com aquestes:

MIKAL CRONIN
Segurament hagués trobat al Mikal Cronin abans o després, per insistència del Pol (Mujeres/ Luchador Records) o d’algú altre, però en honor a la veritat va ser ell qui em va fer treure la mandra que em cau a sobre cada cop que llegeixo sobre l’últim geni garagero. Massa sovint fins i tot per mi! Però va ser llegir la seva ressenya del disc cançó per cançó i saber que aquest disc no anava a ser disc d’un sol estiu. Hi sortien Thee Oh Sees, Beach Boys, Buddy Holly, els Beatles, Ty Segall i Electric Light Orquestra i comentaris de qualitat com “a pocs discos d’ara posen la millor cançó del disc la primera de la segona cara, però amb l’actual ressorgir del vinil potser podem tornar-ho a veure de nou”. Us semblarà una fotesa però aquesta mena de discussions les he tingut mil vegades, que si el hit ocult és la primera de la segona cara, que si la 4 sempre és la millor (aquesta és la meva teoria)... qualsevol persona capaç de teoritzar sobre tonteries tan grans té el meu respecte màxim. Tot el que fa aquest home és màgic, per cert.

Cançó: “get along

THE YOUNG SINCLAIRS
Tots tenim alguns moments fetitxe a la història de la música que ens fa perseguir un disc concret només de mencionar-lo. El meu (un dels meus, ja sabeu) és Los Angeles a començaments i meitats dels 80. Li deien paisley underground, i consistia en una colla de grups amics que estimaven per igual el millor dels 60 i el millor del punk. Els grups sonen força diferents entre ells, però gairebé tots molen: Dream Syndicate, Rain Parade, Green On Red, the Long Ryders, les Bangles, the Three O’Clock... com a mínim un parell dels meus discos favorits del món pertanyen a aquesta colla (“The Days Of Wine And Roses” i “Emergency Third Rail Power Trip”, per si voleu buscar), així que ja us podeu imaginar que si algú amb criteri en parla, salten les alarmes. Per parlar dels Young Sinclairs, el Toby parlava de Rain Parade, dels Rolling Stones, dels primers the Church, de Game Theory, i deia meravelles del grup. Més que suficient, però a més les dues cançons que enganxava eren una burrada. Quina va ser la meva sorpresa quan van arribar el disc i em vaig adonar que no eren ni les millors! El disc es deia “Chimneys” i es convertirà en un clàssic instantani si perds els papers pels Byrds, Sneetches i un altre cop Rain Parade. MIL GRACIES PER AIXÒ TOBY!!

Cançó: “didn’t you

UNNATURAL HELPERS
A veure com us ho explico això: no m’importa que els Unnatural Helpers no hagin fet encara cap disc rodó si de tant en tant els surt un “Sunshine/ Pretty Girls”. Aquesta cançó me la posa durísima, us ho dic, és tota testosterona i focs artificials. Em fa ganes de saltar sobre el llit fent guitarres al aire i cridar com si no haguessin passat més de 15 anys des que tinc 15 anys. Podria arribar a ser la millor cançó que mai haguessin fet Archers Of Loaf i l’han fet ells. Va ser el millor single d’aquell any a Finest Kiss i efectivament ho era i ho és.

Cançó: “Sunshine/ pretty girls

THE INTELLIGENCE amb el KELLEY STOLZ
Hi ha una sèrie de grups que surten gairebé cada mes a Finest Kiss per la senzilla raó que són els millors. The Intelligence són uns d’ells. A aquestes alçades de la pel·lícula ja podeu veure que sóc incapaç de treure-li la raó a aquest noi. A the Intelligence els coneixia d’abans però no passa res. Són boníssims. Sempre ho han estat però no ha sigut fins els dos darrers discos que no me n’he adonat. No sé perquè, la veritat, si ja en aquell disc (“Icky baby”) apuntaven més que maneres, sobre tot en les cançons on se’ls notava més lo molt que els agraden the Fall. El cas és que amb el temps, les cançons s’han fet més rodones, més pop. En el mateix sentit que ho han fet les del seu grup germà Thee Oh Sees: les pots xiular al metro però encara farien saltar a la teva besàvia. Aquest és el nivell de putoamisme de the Intelligence: Thee Oh Sees i ells. Però llavors van i s’ajunten amb el Kelley Stolz per gravar la seva millor cançó, i ho fan sense por a sonar polits, perquè deuen saber que tenen LA cançó i res més no importa. Kelley Stolz és un dels músics més grans d’Estats Units i del món, i tots els seus discos són una meravella. Per si us penseu que us enganyo amb tan de nom i us dic que tots són els millors, us diré el següent. Si de tota aquesta llista de noms m’hagués de quedar només amb un (Déu no ho vulgui!), em quedaria amb el seu. Tornant a the Intelligence, si us agraden heu de saber que ells i Eddy Current Supression Ring apareixen al blog gairebé cada més.

Cançó: “(They found me int the back of) the galaxy

NEIGHBORS
Podrien haver estat algun dels altres grups de Seattle que us comentava una mica més amunt, però em quedo amb els veïns per una raó molt senzilla: em va arribar el seu casset fa uns dies i no me’l puc treure del cap. No és que sigui cap grup "canvia-vides", però hi ha cançons que em recorden a discos diferents de Pavement, unes altres que podrien ser cares B de Hefner, i n’hi ha una que fins i tot sembla de Ted Leo. Semblen als meus grups favorits però no són "copions", a estones són brutots, a estones són més poperos, però gairebé sempre sembla que vagin amb la Bíblia de l’indie-rock de meitats dels 90 sota el braç. A mi em sembla perfecte, més si la veu sembla un creuament entre Stephen Malkmus i David Lowery. M’encantaria poder-los veure cada setmana! Ai Toby, fem intercanvi de pisos les properes vacances?

El disc sencer: “John in babeland


Quique Ramos

*La il·lustració és d'Alexis Nolla

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon post, m'he sentit com si em donessin petites bufetadetes contínues per llevar-me al matí, dient-me "va, espavila nanu" ;)

Anònim ha dit...

Gran post! i gran consell...ja sóc fan de "The finest kiss" i com dius, de la seva forma d'escriure...però sempre recordant d'on venim! Felicitats GN!!