28 d’ag. 2012

SANT FELIU FEST, EL RECORD ESTÀ VIU


No ens enganyarem ara. Quan un va al Sant Feliu Fest ja sap a què va. Suor i platja que canten els Hereu, i gintònics, i música. Aquesta és la crònica del dijous, divendres i dissabte del Sant Feliu Fest, o un intent si més no.

Benvinguts a la 13a edició d'un dels nostres festivals preferits:
Arribar a la nova Atzavara amb la primera cervesa al cos i veure l'ebullició que s'hi respira. Emplenar-te els pulmons de Festi. Somriure i pensar "ja hi tornem a ser, que comenci "El Festi".

Tota la vida, amb els meus amics, quan parlàvem del Sant Feliu Fest, en dèiem el "festi". Els altres el nombrem pel seu nom, però el de Sant Feliu, tant quan era hardcore com quan ho va deixar de ser, era "El Festi". La relació sentimental amb El Festi és gran, com un vell amic, així que tot el que llegireu aquí és totalment fals, tot és subjectiu i tot està filtrat per un vel que desvirtua la realitat. Bé, per dos vels, l'emocional i el de l'alcohol, però aquest segon sempre hi és, així que no compta.
Tant és així que el segon cop que vaig trepitjar la nova sala TZVR ja m'hi sentia com a casa. I més quan vaig sentir què feien Chalk Talk. Era com estar a l'antic escorxador deu anys enrere. Emo dels 90, el còctel més begut. No va ser cap concert memorable, no és el grup revelació, no és la descoberta de la sopa, és un bon grup que, com a tret de sortida, feia rodona la vetllada. Les cerveses al pati de la TZVR, mentre saludava i retrobava, s'imposaven a cada arribada mentre esperàvem Everyone Everywhere. Una setmana abans em moria de ganes de veure la banda americana, però tant sols un parell de dies abans d'anar cap a St. Feliu em vaig trobar amb el nou disc d'Everyone Everywhere i l'ànima (i els collons) se'm varen caure a terra. Quin despropòsit de disc, quina llàstima de grup, quina ràbia de concert. Pop amb reminiscències al seu anterior tant emo que varen fer-me tenir més ganes d'estar fumant (se'm fa estrany estar a l'Atzavara bevent i cridant, però no fumant) i bevent i saludant i recordant i rient a fora, al pati, perquè no suportava la intensa calor de la TZVR.
Un, veient el cartell, podia pensar que amb només dos grups aquella nit havia de ser tranquil·la. Això podia passar si no es coneixia els ganxons.
Després, al bar Chic, la cosa es va allargar una mica fent de la nit un estar per casa com tants altres.




Divendres ens llevem amb ressaca, la primera de totes, i després de dutxar-nos, esmorzar, i bla bla bla, tirem milles cap a la platja. No hi arribem, ens diuen de fer unes cerveses i unes braves al Corsari, les primeres de tantes, no ens hi podem negar. Qualsevol ganxó dirà que les del Corsari són les millors braves, de fet fins i tot l'amo i senyor del Bravas Barcelona podria parlar-ne de la seva excel·lència. No arribarem a sentenciar tal afirmació, però sí que ens és impossible no anar al Corsari cada cop que es visita St. Feliu. De fet, aquell divendres de El Festi vam basar la nostra dieta en braves del Corsari per dinar i braves del Corsari per sopar, si no recordo malament.

A les 19h tornàvem a ser a la sala de l'Atzavara, la TZVR, per veure (i beure, no ens enganyem) La Orquesta del Caballo Ganador fent la seva improvisació conduïda, i a l'Ed Trask fent una pintura en directe.
El dia abans vàrem arribar amb el concert començat, ja que esperàvem que la puntualitat ganxona no s'hagués perdut i vàrem errar, així que poc després de les 7h ja érem a la sala, però aquest cop sí que es va imposar l'horari biològic de St. Feliu. El concert va començar tard, força tard, no sé, una hora tard o així, no sé, el temps per fer un parell més de cerveses. Cerveses que, per cert, tenien un forat a la base del got, es buidaven amb un facilitat esfereïdora.
Mira que he vist ja força cops La Orquesta del Caballo Ganador, mira que un sap que la improvisació sempre es decanta cap als mateixos costats, però aquest concert puc afirmar que és el millor concert de la Orquesta que he vist mai. Una conjunció d'empaties sublimada a la veu del director. Primer en Fernando Junquera (Negro), després l'Edu de Za!, i més tard altre cop en Fernando varen dirigir amb forma i propòsit, llimant-ne finament les cantonades per aconseguir paisatges i mogudes molt sanes. S'ha de mencionar l'interessant canvi musical que es nota segons qui dirigeix. És brillant veure com la mateixa gent sona i es mou diferent, crea diferent segons l'atzar induït del director. Visca el lliure arbitri.


En Fernando dirigint al públic

Després no sé exactament què va passar. Em sembla recordar alguna cosa d'unes cerveses, alguna cosa així. Tampoc recordo el sopar. Sé que vàrem anar al port a veure una mica del que hi hagués al Pròxims, que se celebrava allà. Vàrem arribar per veure Antònia Font. Dues o tres cançons després ja érem a fora. No era ni el nostre lloc ni el nostre moment. Pertanyíem al bar, així que vàrem anar de nou al Chic, però no explicaré que vàrem fer allà per no ferir sensibilitats. Bé, tampoc me'n recordo gaire.

Dissabte. Dia fort del festival. Tant fort com la ressaca que ens desperta. Dolor i malestar.
Avui sí que aconseguim anar a la platja. I quin fàstic. Descobrim quina és la platja per no fumadors. Sí, sí, hi ha una parcel·la de sorra a l'aire lliure per a no fumadors. L'evitem.
Quina sorpresa quan tastem aquella aigua irisada i calenta plena de plàstics, tiretes i objectes surants varis. Quin fàstic. Haurien de prohibir-hi l'home, no només els fumadors. Marranos.

Ressaca: superada. Platja: fet. Dinar: fet. 1a cervesa: feta. Pot començar el #santfeliufest

Arribem a l'espai del Port. Com el dia abans, hi havia el Pròxims i ens retrobem amb l'escenari massa gran, amb l'escenari per al públic i les grades buides. Les grades no es van arribar a obrir, i l'escenari… com ho diria… porto dies pensant en la descripció més il·lustrativa, però necessito massa paraules; perquè us feu una idea: una plataforma elevada a l'alçada de l'escenari i inclinada de forma que als de darrere els costés menys veure-hi bé. Un putu ring al qual un havia de pujar per veure els concerts. Un entarimat rodejat d'un fossar. Entre l'escenari i el públic un fossar sense cocodrils. Un despropòsit.
Però el Sant Feliu Fest no té publicitat enlloc, no té sponsors, no té ingressos, a part d'alguna cosa pública i el que la gent apoquina a taquilla. Enguany, a més, el Porta Ferrada els ha cedit gratuïtament l'espai (entre d'altres coses), així que a cavall regalat…
La calor intensa feia que la gent busqués desesperadament les poques ombres i les nombroses cerveses.
La jove banda Please Wait va sortir a l'escenari per deixar-nos bocabadats. Quins collons! Dos joves de 17 anys i el bateria de 16 ens varen deixar amb un pam de nas en descobrir els clars hereus de No More Lies. Quina gran troballa.

Després ja no recordo res.


Les diferències de pressupost son palpables en l'edició dels respectius prospectes

Ho porto intentant durant dies, però no recordo res de res.
Tant sols les frases d'abans que toqués La Habitación Roja on la gent parlava d'anar a treure diners, d'anar a buscar el camell, etc. i de molt més tard estar cantant "Me And The Boys" i "Little Tolouse" a ple pulmó. Però no recordo rés o no me'n vull recordar.
Ja falta menys d'un any (espero) pel pròxim Sant Feliu Fest.