16 d’ag. 2012

LES VIVIAN GIRLS SÓN EL MILLOR GRUP DEL MÓN



Oblideu tot el que he dit fins ara perquè aquesta és la definitiva: si hi ha un grup que ha guanyat als Beatles i als Rolling són les Vivian Girls. No presenteu batalla perquè serà inútil, les Vivian Girls tot ho poden, són les millors.


No sé molt bé com va passar-me això de les Vivian Girls. Vaig llegir alguna cosa a Internet, podria ser a qualsevol blog o algun web dels coneguts. Acabava de descobrir els Time New Viking i estava encantat de la vida anant d’un web a un altre trobant connexions amb ells. Els Times New Viking em van servir de porta a un munt de grups que no havia sentit anomenar en la meva vida, grups amb singles a discogràfiques ignotes, material de recerca, alegria de viure! Buscava grups germans i em trobava amb Psychedelic Horseshit, Eat Skull, Sic Alps, Guinea Worms... Grups que enterraven les cançons amb paletades de soroll i caos meravellós. Era fantàstic estar-se hores anant d’un web a un altre sense saber molt bé per on començar, tot i que més d'una tarda vaig acabar mig guenyo i amb mal de cap. El cas és que vaig trobar un munt de blogs de descàrrega que saciaven la meva set, i alguna adreça on buidar les butxaques. Al cap d'uns pocs mesos, hi va haver un nom que es va començar a repetir a gairebé tots aquests blogs: VIVIAN GIRLS. Deien que eren gairebé les filles de Black Tambourine i sonaven encara pitjor que Black Tambourine. Dieu-me chaquetero, però l’any següent tot el que buscava tenia a veure amb elles.

No m’hi vaig obsessionar de cop. M’agradava el disc, algunes cançons em feien saltar de la cadira, però no recordo cap moment d'il·luminació que em fes pensar que ja serien per sempre el meu grup favorit del món. Suposo que devia ser una barreja entre el misticisme de no poder trobar-ho tot (el mite del primer CD-r!), enamorar-me platònicament de Cassie Ramone i que el disc el sentia sempre. No sé quan va ser, però sí sé quan me’n vaig adonar: tocaven a l’escenari Pitchfork del Primavera Sound, i un petit grup d’amics estàvem sobreexcitats per la possibilitat de veure-les per fi. Quan va acabar el concert, només tenia ganes d’anar a Canaletes a celebrar-ho. No és broma.

Abans d’això, les Vivian Girls m’agradaven perquè em recordaven algun dels grups que més m’agraden. Em recordaven els Aislers Set, Tiger Trap, Black Tambourine i els Vaselines, però més ràpid i més patidor. Em recordaven tots aquests grups de pop de guitarres fent raca-raca, però eren diferents a tots aquests grups. Sempre he pensat que és fàcil descriure les Vivian Girls fent una suma de les seves versions. Grups de noies (les Chantels) + proto-grunge (els Wipers) = el millor grup del món. No venen fum, t'ho posen fàcil. Això també suma punts.

Em costa trobar gaire més a dir de les Vivian Girls, són les millors. Són el grup de la meva adolescència als 30. Aquesta és la meva realitat: puc intentar ser racional amb elles, però l'única veritat és que sóc fan i em dóna absolutament igual com de ridícula pugui ser aquesta bogeria tardana. Així que no se m'acudeix res millor que fer-vos un anecdotari que probablement em deixi en evidència. M'és ben igual.

EL PIS DE GRAN VIA

Fins fa un mes i mig vivia a Gran Via, molt a prop de plaça Espanya. Hi he estat gairebé dos anys, i durant tot aquests temps hi he parlat, com a poc, un dia sí i un no de les Vivian Girls. La meva companya de pis era fan també i no passava dia sense que ens plantegéssim coses com: “quina és la nostre cançó favorita de les Vivian Girls?”, o “hem d'odiar a l'Ali (una de les bateries que ha passat pel grup) per haver-les deixat per tocar amb Best Coast?”, o “és la meva amiga Rosa una traïdora perquè diu que no li agraden gaire?”, o “seran capaços the Babies (grup on toca la Cassie Ramone) de guanyar les Vivian Girls?”, o “si the Babies haguessin de fer una versió dels Pixies, quina farien?”. Ja veieu per on van els trets. Quan venia algú al pis, en algun moment preguntàvem alguna cosa sobre elles, sovint jutjant les persones al voltant d'aquest fet. És real.

LES BATERIES

Les Vivian Girls ha tingut tres bateries i la veritat és que em costa decidir quina és la meva favorita. La primera va ser la Frankie Rose. Si us he de dir la veritat, la Frankie és la que em dóna més igual. Probablement perquè no l'he vista mai tocant amb elles i perquè no m'agrada gaire el que fa en solitari. Però em crida l'atenció el personatge (ella va estar també als gloriosos inicis dels Cristal Stilts i les Dum Dum Girls) i va fer una de les meves cançons favorites de les Vivian Girls, “Where do you run to”. RESPECTE MÀXIM, doncs. Tot i la traïció que suposa escollir a Best Coast per sobre de les Vivian Girls per tocar,  l'Ali Koehler és la bateria que prefereixo: és la que pitjor toca i la que menys aporta al grup, però no puc evitar que em caigui simpàtica. Ara sembla que torna a tocar amb elles i jo ho celebro. Quan ella va marxar, va entrar la Fiona Campbell. La Fiona canta molt bé, toca més fort i millor i té un dels grups paral·lels (en realitat és el seu grup de debò) que més m'agraden, Coasting. Però això és un altre tema.

ELS ALTRES GRUPS

The Babies: Són el grup a mitges de la Cassie Ramone i el Kevin Morby dels Woods fent cançons pel plaer de fer-les. Els singles i LP tenen el so descuidat dels primers Pavement, la veu dels dos cantant junts sona perfecte i només tenen cançons fantàstiques. Al pis de Gran Via teníem un debat constant al voltant de The Babies que sempre acabava amb la mateixa conclusió: serien el millor grup de l'univers si no existissin les Vivian Girls. Tenen un LP i sis singles gloriosos, cada un millor que l’anterior. Cançons favorites: “My name”, “Here comes trouble”, “Caroline”, “Wild I”, “Meet me in the city”, “All things come to pass”...

La Sera: La Katy Goodman en solitari sona com deien que sonaven les Vivian Girls i s'equivocaven. Twee picantó, mig Ramones, mig Shirelles, totalment Shop Assistants. Una fórmula perfecte que, pel meu gust, li funciona millor curt. Però al César lo que és del César: “Never come around” sembla l'obra d'una quarta Dolly Mixture. Només per això ja val la pena intentar-ho sempre.

Coasting: vale, el grup de la Fiona no és cap projecte paral·lel, sinó el seu grup principal. Però m'agraden molt! Tant el disc com els singles són una rara meravella, com una cola imaginària capaç d'enganxar diferents dècades i no sonar a grup de col·leccionista. Hi ha Breeders, Slant 6 passades de porros, All Girls Summer Fun Band, Dolly Mixture, Raincoats o Electralane, però fan servir les maneres dels seus grups coetanis (Yellow Fever, Grass Widow, o les Vivian Girls). La seva companya de grup és la Madison Farmer de Dream Diary, uns altres favorits tapats. Doble Combo.

Cassie Ramone: “For anyone wondering, the solo album I recorded is NOT coming out. At least not for a while. But probably never. Stuff got too complicated.” Això és el que diu la Cassie del que anava a ser el seu disc de debut en solitari, una gran merda si tenim en compte l'única cançó que s’havia filtrat del disc (la boníssima “Baby”, que sembla que anirà al proper disc dels Babies). Abans de desdir-se, va publicar dos cançons a un split ambTthe Beets (un dia sortiran aquí, els Beets). Aquestes dues cançons em deixen un regust estranyíssim. Són molt diferents a la resta de grups i cançons que he sentit. En una primera escolta semblen fluixetes però a mesura que les tornes a posar vas redescobrint una atmosfera estranya i emocionant que fa tornar a posar la seva cara des del principi per esbrinar què és.

Wild Wild Flowers: Aquest grup són d’aquestes coses que passen quan tothom al teu voltant toca en un lloc o un altre i qui no ho fa en té ganes igual. T’ajuntes un parell de tardes, fas algunes cançons, les graves a salto de mata i et fas un Myspace per ensenyar-les a quatre amics. Wild Wild Flowers són la Cassie Ramone, el Juan Wauters dels Beets, la Melissa Scaduto (també va passar pels Beets durant una temporada) i la Julie Hines dels K-Holes. Del resultat d’aquestes tardes només es pot escoltar “Not gonna wait” al seu Myspace, i és possible que de les gairebé 400 escoltes que té, la meitat siguin meves. Em torna lelo aquesta cançó, em fa ganes de cridar-la i, des que la vaig trobar, només tinc una obsessió: que algú l’editi per poder-la sentir com cal.

Encara més: no volia parlar de coses que no m’agraden gaire, com això de la Frankie Rose en solitari, però tampoc no volia passar de llarg un parell de grups previs a les Vivian Girls als quals és difícil no agafar cariño: Bossy i Pot and the Kettle. Bossy són la mar de resultones, canta la Cassie i sonen una mica com els primers Papas Fritas amb dos mans esquerres (i sense la punteria de Papas Fritas); a més, feien “Hey hey my my” de Neil Young. A mi em sembla més que suficient! Pot and the Kettle era el grup que tenien a New Jersey la Katy i l'Ali. Són un petit desastre, rotllo riot grrl en la seva facció més pop-punk. Si en algun moment us ha agradat això, les sabreu apreciar.

L’ENTREVISTA

Això potser no té cap mena d’interès per ningú que no sigui jo mateix, però potser us farà gràcia i per mi és una medalla que em fa molta il·lusió compartir. El meu amic Miqui coneix l'obsessió que tinc amb les Vivian Girls, així que quan li van dir d’entrevistar-les pel diari on treballava, em va dir si volia que la féssim a mitges. A aquestes alçades podeu imaginar que li vaig enviar un grapat de preguntes de fan que no crec que valguessin gaire per publicar a un diari seriós. La idea era aprofitar-les després per un fanzine que portava un munt de temps preparant. La meva companya de pis a Gran Via estava viatjant amb elles a la furgoneta durant un tram de la gira Europea (si us ho pregunteu: sí que em feia molta enveja, clar!), i estava present quan van rebre les preguntes. Es veu que quan la van rebre, la Cassie va dir que havia rebut una de les millors entrevistes que els havien enviat! Pot ser que no fos exactament així, però a mi em va fer molta il·lusió i encara me’n fa. Més tard, quan els Babies van tocar al Sidecar, li vaig donar una còpia del fanzine i estava tan nerviós que balbotejava, molt tonto. Llàstima que aquell dia no estigués el Miqui, que segur que s’hagués posat menys nerviós i m’hagués ajudat a sobreposar-me. Com a mínim no em vaig posar a cridar ni res.

5 CANÇONS FAVORITES QUE NO ESTAN A CAP DISC

Tot i que alguna de les cançons dels seus singles ha acabat a discos, les Vivian Girls sempre han tingut el bon gust d'omplir d'inèdites els seus 7”s, entre elles, alguna de les seves millors cançons. Aquestes coses són les que separen els grups que estan bé dels campions del món.
Surfin’ away
My baby wants me dead
Moped girls
My love will follow me
He’s gone” (versió de the Chantels)

* La il·lustració és d'Alexis Nolla

4 comentaris:

turk ha dit...

Donçs no et vaig veure al concert al Razz 3 de fa un parell d'anys que tocaven amb Aies ;)

Quique ha dit...

No em deus posar cara perque estava a les primeres files fent l'indio

alejandra ha dit...

Quique te has dejado el mejor dato: las llevamos a beber absenta cuando vinieron a Barcelona!! Son las mejores. Aunque la mejor cancion que no está en un LP es "i cant stay" para mi su mejor cancion. Bueno igual no. Que graben algo nuevo por dios!!

Juanjo ha dit...

Este artículo es una mina de grupos para escuchar!