21 d’ag. 2012

LA MUGADA, RESSENYA AL PARADÍS DE L'INFERN DEL PARADÍS


Heus aquí la crònica del festival La Mugada, un petit festival de música i poesia a un poblet de l'Alt Empordà, Sant Llorenç de la Muga. Sense despendre'ns ja de les conclusions, avanço que aquest totxo és producte de l'aïllament i de gaudir de massa temps lliure sense televisió.
Això, més que una crònica del festival, és un recorregut entrebancat per brases, puticlubs, cartells de prohibicions i paratges insòlits que un es pot trobar al pati de casa seva.

Deixem Portbou per caure a les brases. Una corba, una altra corba. Dues llenguades de més de 358 graus sobre l'asfalt. El mar a l'esquerra, un reguitzell, tornar a tenir el mar a l'esquerra. Una línia negra, llarga i profunda ens baixa cap a Figueres. Una recta immortal i sublim. Rotondes, canvis de sentits, puticlubs, neons, cases que es diuen clubs rodejades d'asfalt. Els puticlubs de carretera, o potser tots els puticlubs, de dia són com els aparcaments dels grans supermercats de les afores els dies no laborables. Semblen mentida.
Ben aviat ens rodegem de la negror del socarrim. L'infern uofocat. Que fàcil seria relacionar els puticlubs com l'avantsala del paradís d'arbres cremats a banda i banda. Com si els locals on es lloguen cossos per hores o feines fossin l'abisme de la decència. No he tingut mai cap problema en la cohabitació d'aquests negocis amb el desenvolupament ordinari de la resta. Sempre amb la mosca rere l'orella de la penalització de qui treu profit del que li és natural, el seu cos, d'una manera ancestral. Qui ven la seva dansa productiva com un mal superior a l'explotació infantil. Aquell vestir roba fabricada per mà infantil invisible que es llueix sota un logotip treballat, publicitat en pro de la seva quotidianitat en la qual un, esgrimint-la amb occidentalitat, és capaç de sancionar moralment i legislativament aquells que ja majors d'edat, autosuficients i cabals de sí mateixos, escullen desenvolupar-se en tasques, en una professió tant recòndita i pudorosa.
Però, en fi, això ja és un altre camí, ara tornem a enfilar corbes cremades en direcció a St. Llorenç de la Muga.


Just en arribar, una parella feia reviure Apollinaire tot recintant-ne els versos. Ells eren Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy. Ella els pronunciava en francès, llengua pròpia de Guillaume Apollinaire, qui, tot i haver nascut a Roma i ser fill de pare italià i mare polonesa, va viure gran part de la seva curta vida -moria el 1918, amb 38 anys- a París.
Hermann, en canvi, recità en català i en alternança amb els versos en francès de Sabine, tot elaborant un diàleg a partir de poemes sobre sentiments trasbalsats i moments històrics convulsos que van acompanyar la trajectòria del reconegut poeta avantguardista.



La primera impressió de Sant Llorenç de La Muga és la d'un poble molt pijipie. "De ben segur que si a la Wikipèdia poses 'poble pijipie català' et surt la fotografia del St. Llorenç de la Muga", pensàvem mentre ens hi endinsàvem seguint les fletxes de La Mugada. Tot és pedra grossa. La resurrecció medieval mitjançant masies, cases, muralles i campanars. Vés, el plural de muralles i campanars no és el més encertat, però fa el fet.
Rierols intraurbans canalitzats per pedra, racons de somni vorejant la Muga i una dedicació en la cura del patrimoni que supera qualsevol expectativa. Dóna la impressió que això està regulat, i molt, per l'ajuntament. Així com a Girona no es pot estendre roba a la vista i els contenidors de davant dels supermercats han de dur cadenat per evitar veure la imatge de gent arreplegant verdures i comestibles varis que ni els supermercats ni ningú vol, aquí, a St. Llorenç de la Muga totes les edificacions són relatives a la tradició catalana en una versió millorada, més noves i netes. Dues edificacions en procés ho demostren: es construeix explícitament així, no hi ha res atzarós en que el poble mantingui aquesta imatge i sensibilitat.
La nostra sorpresa amb l'entorn, encara l'havíem de rebasar; faltava arribar al lloc del festival. El racó de somni on se celebraria La Mugada.


La banda Misaluba Quintet de Fusta, de tons molt jazzístics, va acompanyar la poesia discretament nihilista de Carles Hac Mor, escriptor lleidetà guanyador dels Jocs Florals d’enguany i seguidor de la no-intenció. La seva obra segueix tota una actitud que beu de referents com John Cage i que afirma que la intel·ligibilitat és un aspecte secundari. Aquest binomi va ser breu i ens va deixar a algunes amb ganes de més. Els extravertits Misaluba van seguir una estona més fins que van donar l’entrada a Quico Pi de la Serra, importantíssima figura de la Nova Cançó i molt ben rebut per la majoria del públic.



Una muralla dentada perfecte i un campanar d'una altra època que n'és al resguard retallen el cel i els núvols que només es troben a l'Empordà. Fora la muralla, el riu de la Muga. Un petit envàs de pedres atrinxerades retenen l'aigua per a la contemplació més meditativa possible. A l'altra vora del riu, l'estat vegetal indomable.
El descampat, el fossat no profund que resta entre la muralla i la Muga, és on es desenvolupa la moguda. Un fons de pedra, un alçat que fa d'escenari, les corresponents cadires plegables, de jardí, de pati, del que sigui, entre l'arbrat i unes escasses bombetes que seran la llum quan caigui el sol.
És tranquil·litat, és pau, és consonància, és el retrobament amb la veritat. On la gent es mira als ulls i somriu, on no hi ha embussos i es cedeix el torn sense cap necessitat de ser el primer o superar qui tens davant, tot és de tots. Ben aviat et sens partícip, et sens part de l'organització, del poble, del públic.


En acabar en Quico, arribava un dels plats forts de la nit: el recentment guardonat amb el Premi Nacional de Literatura, Enric Casasses. El poeta ens oferia la seva obra sempre propera i segura, amb aquell esperit divertit que es manté jove, papers despistats que cauen per terra i l’enginy de qui ha treballat la paraula durant anys. El festival, de ritme pausat, anava tard des del principi: cap problema -és agost-, però és de nit, fa fred i Casasses potser s’allargava una mica massa per a aquelles persones qui esperàvem una de les apostes més joves del festival: Bradien + Eduard Escoffet.



La sensació d'esnobisme es difuminava amb els somriures i l'amabilitat, però no acabava de desaparèixer. El tancat, que era el que donava forma i espai a la zona d'espectacles, duia penjat un Din-A4 amb un prohibit gossos i fumar. Em venia al cap la imatge d'un cap ras on quatre cons retallessin una petita parcel·la amb el motiu de no poder-hi fumar dins, un toc de genialitat progre en pro de la salut i la convivència.
Una canalla que vorejava la majoria d'edat amb ulls vidriosos i sense gossos s'exclamava per la prohibició. Un d'ells encertà a dir "tontos, amb el que s'ha cremat és normal!". Clar que és normal, en aquella parcel·la de bosc i sotabost, plantes i fulles caigudes, fustes, animals i paratges, en aquella parcel·la rodejada de tot això no és pot fumar per no crear-hi un foc. Fora, al bosc i sotabosc, entre les plantes i fulles i fusta sí, però dins el tancat no. Els gossos tampoc, no sigui que tinguin una d'aquestes combustions espontànies tan comuns entre els cans.
Seguint la mateixa idea, al costat de la taula de tiquets, hi havia una urna per donacions pel #focempordà.
El mal foc que ha posat contra les cordes tot l'Alt Empordà i ha acorralat Felip Puig. Però tota, tota, tota la culpa de l'incident és del grandíssim fill de puta, que es mereix la mort lenta i dolorosa per abrasions, que va llençar una cigarreta mal apagada al pàrquing de camions de la Jonquera. No sé com és que no han prohibit encara el tabac, culpable de tots els mals, crisi inclosa, segur. (Imagino Rato portant els comptes de Bankia impoluts fins demanar foc, perdre el nord el suficient per patir un accident de cotxe i, en girar-se altre cop als números, descomptar-se. Després, la crísi).
El mal foc que va convertir en infern el paradís que és l'Empordà era present contínuament a Sant Llorenç de la Muga, tant que es van recaptar 324,71€ en un sol vespre. Aquí evitarem reincidir a  comentar la renta
per capita del poble que va ser capaç de recaptar aquesta suma; tan de bo tots aquells que tenen donessin com els presents al festival.
Com es fa per crear un poble amb tal capacitat? Un cop a la barra una dona que m'atenia va acabar la frase amb un "…oi?" i ho vaig entendre. El fet d'escoltar la paraula
Barcelona a diferents converses entre gent amb polos i jerseis a les espatlles al llarg de la nit, va acabar d'aclarir-ho.
No vaig poder no recordar una frase del gent normalenc Albert Lloreta a una xarxa social on assimilava part de la forta repercussió del #focempordà al fet de les segones residències de pixapins. Part de raó no li'n faltava.
Però el foc que va cremar l'Empordà, el paradís. No el podem menysprear amb aquesta sentència. S'ha cremat el puto paradís.

"Si tot Catalunya es perdés, però restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a ser un dia o altre més gran i més forta que mai hagués estat; i que si, pel contrari, de tot Catalunya sols l'Empordà es perdés, la pàtria ja no seria ella mateixa", assegurava el poeta Joan Maragall.

S'entén que salvar només l'Empordà significa perdre Felip Puig. Per part meva afegiria a l'Empordà alguna altra comarca més com ara El Pla de l'Estany, Osona, La Garrotxa, el Montseny, etc. i trauria això de pàtria per alguna cosa menys imperialista, però en el global, ja és si fa no fa aquesta sentència.
Si n'ha sigut, de gros, el foc. Tant, que no és el Puto Foc Que Ha Cardat Tot L'Empordà, no, és el #focempordà.

Molt sovint, el pijipisme i l'autoadjudicació de la raó que s'atorga al poder que està lligat als diners -com ara que és més sa i millor per tu- porten adjacent una voluntat sana de compartir i fer d'això un món millor, a la seva manera però millor. El menjar que s'oferia a la barra de La Mugada n'és el clar exemple. Pa bo, pa de llenya, pa de Terrades i botifarres de veritat, de les autèntiques, de les de Can Malet de Llers. Només veure un entrepà s'obria la gana, puc corroborar l'excel·lent qualitat. Visca el rural fet amb estima.


Aplaudiments generosos i justos per a Casasses, que ens havia tret un somriure a tots. Escoffet i la banda Bradien ja estaven a l’escenari, a punt de començar i mostrar-nos el seu treball, que ben aviat es podrà trobar recollit en forma de disc, titulat Pols (produït per spa.RK). Una barreja de sons d’electrònica i versos que reclamen una preocupació ecologista i reivindiquen la normalitat. Entre les obres que van recitar i tocar, s’hi troba “Baltan”, composició elaborada a partir de samplejos d’un poema de Josep Pedrals. Un dels factors que resulta més remarcable d’aquest conjunt és la manera com treballen el ritme, tant el musical com el de la paraula, i és que aquí, el mot es comprèn com un so més i, per tant, se li sumen totes les qualitats de les quals disposa el so.



Després de veure Quico Pi de la Serra cantant contra els banquers, en contra de la crisi, en contra de l'església i cantant totes aquelles cançons tan antigues, tan actuals (si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol) i sentir i veure els aplaudiments del públic; després de veure en Casasses jugant a ser un home i deixant-les anar a cada entonació i sentir i veure els aplaudiments; després d'estar menjant una botifarra vora la Muga i fumar un cigarro (fora el tancat), amb una cervesa entre les mans, amb la llum dels focus reflectint l'aigua als arbres mentre a l'esquena el campanar deia la seva i els més petits corretejaven entre les cames del públic; després de sentir la pau absoluta, de sentir veritats immortals sobre l'escenari, després de sentir que la resta sentia i sentir com la resta sentia que la seva resta sentia; després era fàcil veure com de diferents érem els que hi érem, però sobretot com de semblants som tots. Després de tot, jo tampoc sóc de l'Empordà.

A La Mugada jo era tangible com tots; l'Home, m'atreviria a dir. Volem el mateix, i és més fàcil que una democràcia, més fàcil que un Audi. I com deien els de la moguda:, si us agrada, col·laboreu-hi tots perquè el próxim any es pugui tornar a repetir.






Totes les fotografies són d'en Ramon Panosa.
Aquest post està fet a dues mans, una de l'Anna Dot, l'altra d'en Lluís Huedo i a l'hora està a Morir de Frío i Gent Normal.

2 comentaris:

Jordi Cantenys ha dit...

Benvolguts Anna i Lluís,

Sóc en Jordi Cantenys, de l’organització del Festival Mugada. Gràcies per la vostra interessant i extensa crònica. Si m’ho permeteu, a títol personal, m’agradaria comentar un parell de coses:

Primer, m’agradaria aclarir el fet que no es permetés fumar dins de l’espai on es desenvolupava el festival. Just al costat llindava amb un hort descuidat, ple de vegetació silvestre i autòctona, inflamable només de mirar-la. També, a tot el llarg, sota la paret que donava al riu, hi havia bardissa de ribera i fullaraca seca dels plataners assedegats per un estiu calorós i sec. Més que “un toc de genialitat progre en pro de la salut i la convivència”, es tractava d’un toc de prudència i respecte a l’espai i entorn, del que n’érem responsables (potser, en general, si la gent fos més responsable i respectuosa les coses ens anirien millor, no creieu?). Alguns fumadors són autèntics especialistes en el llançament de burilles a espais on la vista ja no pot arribar, com si a partir d’allà, aquell cos meteòric i incandescent perdés la seva existència per efectes de la desintegració. Amb això no criminalitzem als fumadors, si no que minimitzem els riscos d’aquells “tantsemenfottot” que a més fumen i decideixen desfer-se irracionalment de les seves deixalles fumíferes.

Després, referent als gossos, més que de gossos hauríem de parlar d’alguns "propietaris" irresponsables de gos (sembla ser que a un animal a més d’estimar-lo, se’l posseeix), era per evitar la trepitjada atzarosa de les defecacions canines d’animals alimentats de pinsos de digestió pudent i pastosa, monstruosa, depenent de la raça del ca. Al caure la nit se’n fa difícil la seva detecció per via ocular, fent-ho pel tacte o canvi de textura en la trepitjada ferma d’un peu quasi nu, segurament. Tampoc vull criminalitzar als gossos, alguns, pobres, ja tenen prou amb els “amos” que els hi ha tocat.

Així doncs, dir-vos que fora d’aquell espai no érem ningú per portar a la pràctica directives de convivència i comportament, però allà dins havíem de procurar-ne la màxima normalitat.

Us esperem l’any que ve, si és que hi ha Mugada. Si no plou, pas baixa plena la Muga.

quim ha dit...

dues coses només....nosaltres també hi erem....snif!! i en quant als fumadors, l'excelentíssim senyor joan de segarra, en acabar el seu pregó, darrera l'escenari es va encendre un puro fastuós... nosaltres, després d'actuar, barrejats entre el públic, varem sentir un parell o tres de comentaris al respecte. No és cap crítica als organitzadors, només una constatació. Respecte, exacte senyor segarra, respecte...en fi.. duet ditifet