7 d’ag. 2012

ENJOY THE NOISE

The Fake Druids
Everything in this recording is strictly based in available facts
Any: 2012
Discografica: Thunder Moon
A The Fake Druids els vaig conèixer pel suplement cultural/televisiu que treu El Periódico els divendres. A l'apartat de concerts sempre destaquen quatre actuacions en viu setmanals i, com us podeu imaginar, no es trenquen molt el cap amb les recomanacions, ni solen aparèixer sales que tinguin menys aforament que Bikini o La [2]. I doncs, quina va ser la meva sorpresa (i sospita) quan, a mitjan juliol, vaig veure que hi mencionaven una banda que no em sonava de res, i que actuava a l'Antic Teatre.

No sé qui deu ser el seu 'padrí' o becari fanàtic dins l'staff del diari, però ja va bé transcendir l'evidència i fer d'altaveu de bandes desconegudes com aquest duo de bateria i baix distorsionat format per Tres, veterà de l'underground barceloní que va ser component de bandes com La T o Klamm i, des de 1998, any rere any, més erudit del silenci, aprofundint en les seves possibilitats expressives, i D. Blake, eivissenc que ha format part de grups purament musicals o relacionats amb arts escèniques (cabaret, circ, etc.).

El silenci només es troba entre pista i pista a Everything in this recording is strictly based in available facts, el disc que van publicar el passat mes d'abril i que presentaven a Barcelona a la mencionada doble cita dins "territori" teatral. Ja des de l'inicial "Tired of being" queda palesa la crua frontalitat del so d'aquest parell, no gaire àgil, però pesat com un bou. De fet, l'afinitat cap al seu rock granític i visceral (en consonància amb les seves lletres polítiques i reivindicatives -el text de "The protester" està format en gran part per lemes del moviment Occupy Wall Street-), per moments directament stoner ("Why"; "So much fun"), és un aspecte clau per gaudir de l'àlbum, ja que tots els temes estan "tallats" pel mateix patró i és difícil que, si no convenç una peça, agradi llavors qualsevol de les altres.

Per contra, si l'escolta del primer tema esdevé positiva, llavors, a posar-se el pitet: pulsió post-hardcore ("The ultimate non-act"), melodies fosques a ritme impertorbable ("Medicine man"), múscul i instants de respir per recordar el fatal joc de Burroughs i la seva dona una nit d'inspiració etílica ("Drunken game of William Tell", la més elàstica de les cançons juntament amb "Home"), funk gruixut per a homenatges a herois personals -de Durruti a Marilyn passant per Aldous Huxley- ("Roller"), i fins i tot una jocosa i àcida cançó d'amor als nostres "estimats" polítics amb línies com "my greedy baby kisser" o "my sweet bloodsucking demagogue" ("Home").



No tinc el plaer de conèixer els treballs silents de Tres, però després d'escoltar Everything... puc dir, també basant-me estrictament en els fets comprovables, que la seva vessant bulliciosa és força destacable.