6 d’ag. 2012

CRÒNICA: HITS PER ENAMORAR DICTADORS (vàlius @ HELIOGÁBAL)


Quan penso en vàlius em ve al cap aquell divertimento visual de Joan Brossa en què, d’una pistola, en surt la paraula “POEMA”. Més enllà de l'efectista que sigui aquesta comparació, ens situa en els trets (xist) del tema d’avui. vàlius (volgudament en minúscules) es va gestar arran d’un concert de Les Aus a la sala Sidecar el 2006. En sortir de la sala, suats i emocionats, en Gerard Segura (guitarra i veu) i en Pol S. Valius (bateria i veu) van decidir que calia intentar sentir allò que creien que Mau Boada i Arnau Sala sentien quan tocaven aquella bèstia que és el Haranna Hanné (Ozonokids, 2006) davant d’un públic entregat. Energia i suor i desgast físic i crits. Van ser tres una temporada (amb l’ara exiliat a França, Àlex Sanderowitz) i ara han tornat a ser dos. La setmana passada feien la seva gira gracienca i els vam anar a veure a l’Helio, aviam si sortíem amb ganes de muntar un grup. I ep, gairebé.


L’any passat, en Gerard Segura (guitarra, veu i l’alt dels vàlius) em va convidar al Súnion, l’escola on fa de professor, a parlar de la meva poca (poquíssima) experiència com a periodista i al món de l’audiovisual. Era el primer cop que parlàvem en directe, que jo recordi, i després de la sessió vam anar a prendre alguna cosa per allà al costat. Alt, educat, atent, amant de la literatura catalana i en especial dels bons poetes (l’amor per Vinyoli és un segell de qualitat), amb la camisa de quadres per dins dels pantalons, una mica desbarbat, les ulleres ben col·locades i un somriure burleta, parlava i reparlava de les bondats i maldats de l’ofici de professor. De fet, l’única maldat laboral que semblava tocar-li els collons de veritat era el poc temps que tenia per dedicar a la música. Potser per això les cançons de vàlius semblen tenir tanta pressa i, en directe, són curtes i violentes com blitzkriegs, com obusos palestins, com [col·loca aquí un element del teu conflicte armat preferit].

Crec que els vàlius són el típic grup format per fans. Fans que decideixen deixar de ser-ho i passar a l’acció. Fans ansiosos d’emocions i crits i micròfons. Això els fa ser més conscients del que fan la major part de músics (d’arrel empanada) i estic convençut que serien capaços de contextualitzar-se a la perfecció en un entramat d’influències i interseccions de so. Me’ls imagino fent un esquema teòric i amb molts càlculs matemàtics i lògics on, segur, hi haurien d’aparèixer noms com Mates Mates o Nueva Vulcano o Za! o Nisei o, evidentment, Les Aus, o els Surfing Sirles o en Colomo o en Joan Pons.

Però això és una crònica de concert i he de començar a redirigir la nau, que se me’n va de les mans. Precisament, la primera cançó que va sonar a l’Helio (després de la curiosa i un pèl accidentada actuació d’Astruç) va ser “No som”, una mena de presentació en societat. “No som els Mishima, no som Mates Mates, no som els Surfing Sirles, som en Pol i jo”. Tampoc són Nueva Vulcano, ni La Sentina, ni l’Hereu Escampa. Són en Pol i jo. Simplifiquem-ho. Deixem-nos d’hòsties. Hem vingut a tocar. Molt bé. Mindfuck per començar el concert: veure en Pol cantant “som en Pol i jo”. L’humor de l’Helio ja està excitat. No hi ha cadires. No hi ha espai. Alguna goteta de suor. Una noia grava un vídeo.

Cada cançó de vàlius sembla voler consumir-se ràpid. Construïdes de manera que no hi ha espais morts, ni pauses, ni narració, ni parts, les cançons de vàlius creixen de dins cap enfora, a partir d’una idea o una frase extreta d’un poema, com un ou o un tumor. D’una sola cèl·lula disparada en surt una cançó metastàtica, multiplicada per si mateixa a través de la tornada. A partir de la paraula sorgeix el riff de guitarra, el ritme de bateria i l’estructura de la cançó, que sol ser lineal, sense gaires volteretes, basada en la immediatesa de la tornada repetida cinc o sis cops. Ells diuen que volen fer punk i els surt pop. Pop ràpid, com en deia en Quique fa uns dies. Doncs sí. És això. Pop automàtic. Ni són grans músics, ni canten bé. És paraula viva i energia ben conduïda. Què més vols?
Idò, tenim estudiants humanistes, un d’ells professor, que es posen a disparar temes ben dirigits i amb tornades enganxoses, sense gaires miraments, a bateria i guitarra i crit. Què toca? Sí. Exacte. Fer una cançó a Kim Jong-Il. També canten als canvis de la sort (“Un dia va bé i de cop tot malament”), a l’ofici de “Professor”, a la desesperació del no-res (“No passa mai res fins que passa”) i, per glòria de l’estudiantat cultureta del país, a l’historiador J. Fontana. Tot plegat es fa una mica massa curt. Però sortint de l’Helio acabes menyspreant l’EP. En directe, vàlius és millor. Ells diuen que tenen ganes de tocar “perquè les nostres cançons són un crit i els crits s’han de dir a la cara”.

Vells poetes i noves cançons, pressa punk i tornades poperes i enganxoses. Aquesta és la fórmula d’aquests moderns seminerds i culturetes. Els punts més alts del concert van ser les corejades “Imperis” i “Camps”, una escolta ràpida us farà entendre per què. Esperem que la velocitat en què s’han convertit en himnes no se les endugui. De moment l’Helio s’hi va deixar la veu. Curiositat: en Guillem dels Sirles, vibrava i ballava des de la porta. Curiositat dos: dues alumnes del Súnion (ser menor sense semblar-ho) a primera fila. Estampeta de Montserrat: punys alçats per acompanyar “Què caura? Què caura? Serà l’imperi Romà?” i “Camps camps camps” (ara que ho penso: aquesta cançó no la podria cantar un grup alemany).

Vam sortir de l’Helio convençuts que grups com vàlius, i les seves cançons, són les eines de combat que tot dictador amb ganes de dominar el món voldria adquirir, via iTunes, algun dia (de moment a l’Spotify). Cançons urgents que podrien amanir un cop d’estat o una guerra civil. Bombes lapa, energia nuclear. No vam sortir de l’Helio amb ganes de muntar un grup. Teníem ganes d’esfondrar imperis.

Albert Lloreta

* La foto és del facebook de vàlius