23 d’ag. 2012

COLOMO I NO MORE LIES ASSALTEN PLATJA D'ARO


El foc s'ha quedat a l'Alt Empordà, però al Baix, més precisament a Platja D'Aro, durant unes hores va cremar de valent. Les festes majors portaven als ganxons No More Lies i al polifacètic Joan Colomo a sobre de l'escenari. Tot va cremar, tot. Fins i tot es va sentir la cançó/himne/gingle del Partit Popular i un home va rebutjar una noia al crit de "vete con tu novio" des de sobre l'escenari.
La tramuntana aviva el foc, sobretot a l'estiu.

Feia temps que no trepitjava la localitat del Baix Empordà. Des de les ja llunyanes expedicions a Carolls, Tops, Esculls i companyia, ha canviat molt. Per què us hauria d'enganyar, no ha canviat pas tant. Els neons són d'un altre color, els bars ja no es diuen Ricky's i ara es diuen Mike's, però són la mateixa merda.
Espero que el dia que Catalunya sigui independent, s'aprofiti per deixar a Espanya (o a qui les vulgui -a Anglaterra o Alemanya o a algun d'aquests països que comencen per A els aniria bé-) localitats com Lloret de Mal o Platja d'Aro.
Si la noria, els matalassos elàstics i les papereres de Platja d'Aro escrivissin, farien millors articles que en Valero Sanmartí i l'Oscar Broc junts. Això ho sabíem la majoria, si no tots, els presents, així que la nit podia derivar cap a molts llocs. Falta afegir que la veïna localitat de St. Feliu de Guíxols venia de les seves festes majors i ultimava els preparatius del seu St. Feliu Fest, que començava escaços dies després, així que els ànims i l'entrenament eren els òptims.
Després de l'hora tard de rigor començaven els ganxons i local heroes No More Lies. Em voldria estendre, alabar-los fins quedar-me sense saliva, però hi ha un resum que va sortir tot sol a ple concert que em sembla més que suficient. Els No More Lies són els nostres At The Drive-In. Els No More Lies són els nostres Fugazi. Els No More Lies són els nostres Refused. Els No More Lies són els nostres Shellac. Els No More Lies són els nostres putus xèrifs de la Costa Brava.

Canvi total de terç amb l'entrada a escena de Joan Colomo: suavitat, imaginari, Montseny… Doncs no, perquè segueix amb els seus espectacles poc convencionals. Són molts els que es queixen de no poder sentir les cançons com al disc… però ja existeix el disc. Quan un va a veure en Colomo en directe, porti o no porti banda, ja se sap què es trobarà. Diversió, bogeria i cançons incompletes a dojo. Però, també, si un obre una mica els ulls i les orelles veurà ràpidament que està davant d'un geni. Qui és capaç de fer el que fa amb aquesta soltesa?
Amb la poca vergonya que el caracteritza i amb la seva mà dreta, en Guillem, varen començar amb la disco mòbil quan tan sols feia un parell de cançons que eren sobre l'escenari. Primer les tímides imitacions de No More Lies amb un puntejat o un petit arranjament del teclat, després fins i tot intentant cantar "Pisa's Tower" (Joan, va sent hora de saber-la, no? Fins i tot et va quedar millor al KGB*). Però l'ànima mainstream d'en Guillem es va despertar ràpidament i en Joan es va posar a tocar (o a intentar-ho) i a cantar (o a intentar-ho) una gamma de hits (bé, uns segons de hits, que diuen que a les discoteques de tot Platja D'Aro van notar una baixada d'intensitat en la llum). No recordo ni una sola de les cançons que es van versionar (l'alcohol no hi té res a veure, o a beure…), però la caspa, els hits atemporals (merda, acabo de recordar la cançó de Bola de Drac!), la patxanga digna de Cine de Barrio, i de l'MTV dels vuitanta i noranta van arribar al punt més alt quan en Joan, suposarem que cabal, va posar-se a tocar la melodia del Partit Popular. Mandíbules desencaixades de riure i cantar esclavitzaven les mans a aplaudir.
L'altre moment va ser el protagonitzat per una jove d'inicials M. P. (en realitat no tinc ni puta idea de com es deia, però em mola el rollo dels diaris de "sé el seu nom, però només et poso les inicials per respecte, no per fer-me l'interessant, eh"), molt fan d'en Joan i la banda en sí. Vaig sentir que no era el primer cop que pujava a l'escenari, però potser sí que serà l'últim. Després d'alçar-se a "ajudar" a cantar alguna cançó, en un moment donat va tornar-hi, però es va dirigir al teclat, on, desafortunadament per a ella, en Guillem va haver de demanar-li amablement que baixés al crit de "Seguridad!" i, més tard, amb un subtil "vete con tu novio".
Tot estava molt calent, les brases eren palpables, o alguna cosa.

Total, que es va acabar.
De la part musical suposo que no cal que en parli. A aquestes alçades ja se sap com se les gasten en Joan i companyia quan s'hi posen. Només destacaria la desimboltura als segons inicials on, tot jugant amb els seus pedals (segur que té un pedal nou…), va crear un nou gènere musical: l'electrolomo (electro + Colomo, pels poc desperts). I la veritat és que tot i ser només un tast, ens va deixar meravellats.

A algú del meu entorn li van venir al cap les dates en què ens trobem i, conductor com era del cotxe, ens va fer tornar amb un somriure i el plaer de la feina ben feta. Suposo, perquè no tinc cap record de la tornada.



* Com si en Joan no tingués cosa millor a fer que llegir Gent Normal…
pd: la fotografia no és que provingui del meu mòbil i que aquest sigui una merda punxada amb un pal, no. És que volia transmetre l'estat d'embriaguesa del concert, les aromes d'urinari mòbil i l'èxtasi dels concerts.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei! Com a M.P. reclamo el dret a no recordar aquella nit. I demano també disculpes a tothom, Colomos, Guillems, amics, públic.
En resum, que equivocant-se s'aprèn a beure.

Anònim ha dit...

jajajajajajaja l'estrella de la nit!

Anònim ha dit...

calla germà!