3 de jul. 2012

PEPPERMINT ÉLECTRONIQUE

Diego García
Estela Discoidea
Any: 2012
Discogràfica: Sonido Muchacho
Com Pepe Rubianes, Diego García es un galaico-catalán, gallego de nacimiento, y catalán de adopción, i va treure a la llum la seva primera maqueta l'any 2008. Però no n'heu sentit a parlar gens o quasi gens, oi? Ni vosaltres, ni els que, com un servidor, fa una mica més d'un any que el coneixem, arran de la seva remarcable actuació a la sala Sidecar en què va compartir cartell amb Thelematicos i Pelea!. Des de llavors, tan sols se l'ha vist actuar fa poc més de deu dies al Fantástico Bar, dins el cicle A Viva Veu.

Llàstima de manca de voluntat escènica (amistats i contactes per fer més actuacions se li coneixen), perquè no anem massa servits, a Catalunya, ni d'artistes ni de grups que practiquin/utilitzin l'electrònica amb mitjans analògics (així, ràpidament, em vénen al cap Pegasvs, diferents projectes d'Arnau Sala, i els moments més còsmics i menys guitarrers de Cuzo i AtletA). I perquè el paio té talent i bon gust amb els ritmes i les melodies, què diantre!

Potser canviïn les coses a partir de la sortida d'Estela Discoidea, el primer àlbum de García, on la maquinària retro abans mencionada es barreja amb el pop psicodèlic dels seixanta, les bandes sonores dels videojocs 16-bits i el punt sensual de la música lounge, donant forma a temes esplèndids com l'nicial i titular, cabriola efervescent directa al genolls i amb efectes de gas i piulades; "Caberu mensaxe recibido", minisimfonia reciclada de la seva demo; o la gloriosa "Hanimex tapes", que és alguna cosa així com una reinvenció en clau kosmiche brut d'aquella pedra de Rosetta dels sintetitzadors anomenada "Popcorn song".

També destaquen "Marcha albionica", que ens apropa el so minimalista, però càlid, dels abans citats cartutxos de les consoles de principis dels noranta al krautrock; la curiosa "Himnos", o com sonaria un grup format per Joel Iriarte (Joe Crepúsculo) i Guille Milkiway (La Casa Azul) -únic tema amb veu del disc, per cert-, i "Castro cariaca", son cubà per a marcians digne d'acompanyar els entrebancs de Peter Sellers a El Guateque (1968).

La cançó d'adéu-siau és "Hasta pronto, amigos", humil i seductora epopeia còsmica sobre el nom de la qual, escoltat aquest notable debut discogràfic de García, només podem desitjar que aquest galaico-catalán no ens estigui prenent el pèl i segueixi donant senyals de vida durant els propers mesos.