25 de jul. 2012

L'AGE D'OR DE JOE CREPÚSCULO


L’obra de Joe Crepúsculo, amb els seus tics, les seves influències, el seu modus operandi, tot el que l’envolta, és l’obra d’un tipus peculiar. La seva filiació pels sons més castissos de l’Espanya vuitantera no troba referents similars a l’actualitat. Només Tarántula, banda a la qual va militar Joe mateix (i amb la qual continua col·laborant, però amb menor protagonisme, fruit del seu èxit en solitari) tira d’aquests referents. Estem parlant de bandes de culte com Derribos Arias, Golpes Bajos o La Mode. Grups que representaven un revers més intel·lectual i contracultural respecte a la plana major de la Movida Madrileña, és a dir, Los Secretos, Nacha Pop i d’altres, exemples tots amb bona acollida comercial. Amb Derribos Arias comparteix l’amor per les caixes de ritmes i les lletres críptiques. No podem oblidar tampoc un deix lleig a les veus, molt propi dels mateixos Derribos Arias i altres ineludibles de l’època com ara Kaka de Luxe i la resta d’aventures musicals on Alaska va participar als vuitanta.

Els dos primers discs de Joe Crepúsculo, Escuela de Zebras i Supercrepus, tots dos del 2008, són sens dubte els que més i millor exposen aquestes influències. Supercrepus és la seva obra magna, un dels treballs importants de la música contemporània feta a la ciutat comtal i a tot l’estat. Repassa tot el que mostrava pocs mesos enrere a Escuela de Zebras, però accentuant la seva ànima pop. L’orgue d’ocasió de segona mà es converteix, en mans de Joe, en l’eix per on passa tot el pes instrumental del disc, i el dota d’una personalitat única, entranyablement Lo-Fi . La premsa va posar el disc al lloc on es mereixia i això va convertir, en temps rècord, Joe en un dels noms importants de l’indie nacional, que encapçalà festivals i portades.



L’any següent amb Chill Out, va voler fer el típic disc contraposat a l’anterior. On abans manaven els atuells vintage ara hi apareixien instruments “reals”. L’intent és correcte, però no acaba de rutllar. Part del seu encant es dilueix en una producció més polida però menys convincent. "Ritmo mágico" sí funciona, i afegeix noves formes a les seves cançons, però es troba massa orfe dins el conjunt.

Impulsat per la bona rebuda de la seva música a Amèrica llatina, on Julieta Venegas exerceix d’altaveu divulgant bones opinions de Crepúsculo a la xarxa, el 2011 apareix Nuevo Ritmo. Algunes de les cançons pertanyents als seus dos àlbums de 2008 són regravades amb una instrumentació i un aire clarament llatí on, per exemple, hi ha cabuda per la cúmbia. D’entre les novetats que també hi apareixien destaca “Tus cosas buenas”, la seva millor cançó des de “Supercrepus”. La portada retrofuturista a càrrec de Montxo Algora, responsable de la imatge gràfica cent per cent vuitanta de La Mode, ens recorda quins són encara els miralls on Crepúsculo es mira. La foto interior, directament emparentada amb la portada d'El fin de la dècada, mític debut dels madrilenys Burning, referma aquesta teoria.

Enguany, amb l’edició d'El caldero (Mushroom Pillow, 2012), Joe reprèn part de l’encant de les seves primeres gravacions. Rescata els teclats de mercadillo i també prova amb cançons de marcat accent romàntic (“Si tú te vas”). “Enséñame a amar” és una horterada Pop que farà les delícies dels seus fans, un nou clàssic del seu repertori. “La alimentación de los dignos” té un Hammond abrasiu que enganxa. Però també trobem títols poc inspirats, com és el cas d'“Una semana con los polis”, un deliri amb poca o gens gràcia. Així i tot, El Caldero és prou fiable per confiar en futures passes. Després d’uns anys, l’essència de Joe Crepúsculo es reconeix amb facilitat. Ara, igual que quatre anys enrere, continuem pensant que si Joe tingués la possibilitat de viatjar en el temps, el seu destí seria La edad de oro, aquell programa musical de televisió dels primers vuitanta, on tocaven en directe tots els protagonistes de La Movida. El seu hàbitat natural.



Danielgon