6 de jul. 2012

FESTUS 2012, LA CRÒNICA


Estic entre escriure una crònica en ús del succeït al Festus o fer una espècie de diari mig inventat del que veritablement va passar el passat dissabte 30 a Torelló. Com que no em decideixo, farem un Tria la teva aventura.
Qui vulgui la versió estesa (la de forma de diari) que premi "Llegir més", i qui vulgui anar directe al gra, que cliqui "Llegir menys":

Llegir menys…

(Fotografia portada de JudythC.)

Una onada d’aire algerià o nigerià atacava en format calor enganxosa, sol esquerda-caps i crema-espatlles Catalunya. La bonica població de Torelló estava radiant, les places i carrers eren dominats per la febre Festus, els veïns de la vila dominaven el sarau, i nosaltres, els estrangers de Barcelona, arribàvem amb el Rodalies després de trepitjar el Vic de la nova mal dita onada alternativa catalana.

Influenciats pel coll avall arribem al centre poc abans que Resorts pugi a l'escenari. El canadenc se'l veia il·lusionat per jugar amb l'electrònica amb el sol encara ben visible. L'electrònica juguetona semblava fora d'hores. Quasi un fora pistes. Resorts (a la fotografia), que habitualment està format per dos, es presentava fora de lloc, faltava alguna cosa. No vaig poder identificar si era a ella qui li mancava company o alcohol o si era a nosaltres a qui ens faltava la nocturnitat a la qual estem acostumats per pair aquest tipus de substàncies sintetitzades, però, a poc a poc, abstraient-te de la plaça, de les criatures que semblaven baldufes i de les famílies a mig passeig, a  poc a poc, entraves per gaudir-ho.

Una de les propostes noves que venia de gust paladejar era Olivermoon, que actuaven a continuació de Resorts a la mateixa plaça Vella. La hora, inoportuna. Tant amb Olivermoon com amb Paul Fuster ens varen agafar entre sopars, trobades i riures. Sonava alguna música de fons, però no el suficient per rebre-la amb capacitat analítica.
Entre aquestes distraccions varem topar amb les parts més artístiques del festival. Primer amb Sonidos de arrastre de Pía Sommer i Laura Llaneli. Micròfons de contacte i mobiliari habitual (cadires i taules d'una terrassa de bar) que produïen so, soroll, música, so.

Però la grossa ens la vàrem endur en descobrir La Partícula, no la de Déu, La Partícula a seques. Àlex Posada, pare de la instal·lació, proposa quatre mitges circumferències de llum concèntriques envoltades de quatre altaveus equidistants que formen un quadrat on La Partícula (els arcs de llum) és el centre.
La cosa tracta que la llum de La Partícula i el so dels altaveus es conjuga com un tot, expulsa sons per cada un dels altaveus, segons l'ocasió, i enlluerna màgicament mentre la (ara sí) baldufa provoca l'efecte visual de no saber res. A estones semblava una esfera opaca, compacta i vermella, però de sobte apareixia una altra esfera a l'interior i la primera canviava de color, o uns radis mòbils difícils de definir pels nostres ulls humans les encerclaven. Sens dubte, la gran sorpresa del Festus.

El blog Morir de Frio ha publicat un vídeo sobre els artistes del festival. Ells, més assabentats que nosaltres, parlen d'altres que ni vàrem olorar, però aquestes dues obres hi són. Us recomanem que hi doneu un cop d'ull, sobretot per veure La Partícula en quasi tot el seu esplendor. Però, atents, que no és apte per epilèptics ni embarassades (estava escrit a l'entrada!).



Amb els ulls catatònics arribava l'hora de Dulce Pájara de Juventud. El seu concert va ser un de menys a més. Un inici poc fresc i amb un so un pel desafortunat feia presagiar una mala vetllada, però a mesura que el so va anar millorant el grup va anar bolcant-se a les cançons, al directe, fins aconseguir la velocitat adequada i l'energia suficient perquè la seva música parlés per sí mateixa.

Sense deixar la plaça Vella i rere unes cerveses més, els Beach Beach assaltaven l'escenari per distribuir hits de rock a qui es posés per davant. El directe dels mallorquins és una cosa molt seria. L'engranatge i temazos que despleguen tenen una soltesa i una facilitat per enganxar, fer-te ballar i descosir qualitat que no vaig poder fer res més que deixar que se m'enduguessin nota a nota.

La fi de festa va ser marca de la casa. Els Festus Dj's varen repassar els seus primers 15 anys de vida a base de música. Els nadius varen fer tremolar les parets de la plaça amb el bo i millor del que ha passat pels escenaris del festival durant la seva llarga història.
I així vam arribar a aquell moment on ja tothom ha deixat les cerveses de costat i porta la cinquena posada amb els alcohols durs. Així que en acabar el festival i obrir-se les llums, l'ambient seguia de festa. Les opcions eren clares: o la discoteca del poble o la discoteca del poble. El que hi va succeir a dins ja no es pot explicar. És inexplicable, però, bàsicament, perquè no vaig tenir collons d'anar-hi.



n.r.: Pels poc astuts, el primer punt d'aquest pseudo diari és un c&p del de Morir de frio.