17 de jul. 2012

ELS VÀLIUS SÓN EL MILLOR GRUP DEL MÓN


No recordo si va ser el Cristian o el Marc qui va proposar això del pop ràpid. Volíem fer un grup i li anàvem a dir exactament així. Ens imaginàvem a algú preguntant-nos com sonàvem i ens feia riure posar-ho tan fàcil, perquè anàvem a fer pop i tocar-lo tan ràpid com poguéssim. Després no vam fer gaire més que un parell d’assajos i un mini concert de dues cançons a una festa del Our Favourite Club.
Nosaltres no vam durar gens, però el nom sí. Ens hem tirat els següents anys fent teoria del pop ràpid fins que l’etiqueta es va pervertir com tot, i ara ens fa basarda pronunciar aquestes dues paraules juntes: Pop ràpid. Ens anaven molt bé i ara ja no signifiquen el mateix.

No els conec de res als Vàlius. Sé que tenim algun amic comú, que algú d'ells toca amb el Pèsol Ferèstec, que van gravar les 4 cançons de “Rierols” amb l'Aleix Clavera (Albaialeix, Extraperlo, el Guincho...) i les va mesclar el Cristian (sí, el mateix Cristian). L’Aleix me n’havia parlat molt bé, però va ser un correu encès del Marc (el mateix Marc també) el que va encendre l’espurna:

“Hola nois,

El Cristian ha mesclat aquest EP de Vàlius que sona de perles. Bastant kiwi pop i en català.
http://valius.bandcamp.com/

Crec que us agradarà molt!
Foteu-li al play.”


Ara llegeixo el correu i potser no era tan encès, però era suficient. Me’n refio al màxim del Marc. En els darrers temps, amb la bogeria aquesta de l’internet com a assassí de les arts, de la informació i dels nens mentre dormen, sol aparèixer una paraula sovint com a legitimadora absoluta de l’antic ordre: prescriptors. Els mitjans com a prescriptors culturals, els crítics com a prescriptors, tot aquest afany farmacèutic que ja us deveu saber de memòria i que no significa més que “algú amb un criteri raonat de qui me’n pugui refiar”. El Marc i el Cristian són dues de les persones de qui més me’n refio musicalment al món: Tenen criteri, el saben explicar i, a més a més, ens coneixem prou com per no necessitar més que un parell de paraules per encomanar-me les seves filies. No com jo, que tinc aquesta incontinència.

Dit això, quan el Marc em diu: “bastant kiwi pop”, no està fent una frase feta. Està parlant d’alguna de les nostres cançons favorites de la història de la música, està parlant de pop ràpid.

Les cançons de “Rierols” de Vàlius resumeixen tot el que m’agrada en una cançó de pop. Perquè una cançó m’agradi no cal que reuneixi més d’un o dos d’aquests elements, però ells ho tenen tot: tornades holigans, canvis de ritme que no ho semblen, guitarres nervioses, lletres per cantar-les a crits i sang a les venes. Aquestes qualitats que tenien els grups del primer so Dunedin, del primer twee, de tots aquests grups que volien fer punk i melodíes 60’s però com que no prenien les mateixes drogues que els seus grups favorits acabaven fent una cosa a mig coure, mig idiota o massa llesta. Alguns sonaven gloriosos gràcies a això, altres sonaven a llamps, de vegades les dues coses . No sabria explicar perquè uns son els bons i altres els dolents sense fer-me un embolic però sempre ho veig clar. Tinc confiança cega en aquesta intuïció. No és que no m’equivoqui mai, és que quan s’encén aquesta bombeta en realitat me la pela si després m’he d’arrepentir del que pugui haver dit.
Vàlius fan encendre aquesta bombeta, la mateixa llum que senyala els primers singles dels Chills, als Verlaines que prefereixo, als Birdnest Roys, a McCarthy, a Biff Bang Pow!. És la bombeta dels himnes, una llum que no necessita carreres llargues, discos rodons, un directe melocotonazo. Només li calen el himnes i prou. Ni que sigui un, si son dos millor. I així successivament.

Els Vàlius encara no han tingut temps d’omplir un “Kaleidoscope world”, però si de fer un EP (en CD-r i a internet) amb 4 cançons, de les quals 3 que podrien estar-hi tranquil•lament. Més que suficient de moment.

“Imperi”
Estic obsessionat amb aquesta cançó. La canto pel matí, la canto per la tarda, la canto al migdia i, sobre tot, la canto cada cop que algú em toca els collons amb qualsevol fotesa. La canto i penso: “torres más altas han caído”, i somio amb que aquest algú cau del pedestal, i algú li tira un ou podrit. I que ell o ella fa cara de sorpresa, com preguntant-se com ha arribat fins aquí. Coneixeu la sensació, us passa cada dia a poc que sortiu de casa o mireu les notícies. La lletra fa teoria de la història i la música dona ganes de cridar-la. A més la cançó comença amb la tornada. A saco, com “Lee Remick” dels Go-Betweens. I les guitarres son pur Martin Phillips amb dues mans esquerra i un atac de nervis. Tot el que necessito.

“malament”
¿No us encanten els mig temps de the Clean? Amb aquest baix poderós i simpàtic, un parell de frases que podrien repetir-se fins l’infinit, un ritme massa marcial com per ser una balada i una melodia massa lenta com perquè se te’n vagin els peus. “Un dia va bé i de cop tot malament”, podria ser “anything could happen” o “end of my dream”, però és encara més esquelètica. Himne de bajón.

“camps”
M’he fet una samarreta de Vàlius. Feia temps que no me’n feia cap, de samarreta. En vaig fer una on posava “pop ràpid” que ja no em poso, en vaig fer una de Built To Spill que vaig regalar, una del Viejo Custer que vaig perdre... espero sincerament que aquesta acabi en bones mans. De moment, aquest estiu me la posaré sempre. Hi surt un camp amb horts. Si hagués sabut dibuixar fonts i pous també hi sortirien, per culpa d’aquesta cançó que és TOTA tornada que es repeteix, amb mínimes variacions que només fan pujada. Cada volta més amunt, fins l’afonia i més enllà. Només dura un minut i quinze segons i és la meva cançó favorita de l’any.

Si voleu veure a Vàlius en directe ho podeu fer avui mateix a les 21.30h al Bar Alfa (Gran de Gràcia, 36) i demà dimecres a les 22.00h juntament amb Estruç a l'Heliogàbal (Ramón y Cajal, 80).

Quique Ramos

* La il·lustració és d'Alexis Nolla

3 comentaris:

Joel Panadés ha dit...

Cançons que pràcticament no sobrepassen els dos minuts i amb lletres com la de Imperi... m’acabo d'enamorar.
Molt bona la il·lustració per cert.

Guille ha dit...

Són molt grans, i mira que tenen estudis.

Demà serà un plaer fer de taquillero al seu bolo.

Un altre cop el Guille ha dit...

"Malament" és brutalíssima, per cert.