5 de jul. 2012

EL MILLOR DEL MÓN ÉS JIM CROCE


Si teniu per costum passar-vos una estona rebuscant entre els calaixos de discos de Barcelona, us haureu topat més d’un cop amb la seva cara de Tom Selleck bonachón. No és jove, vesteix com un pare, té un bigoti fantàstic i respon al nom de Jim Croce. No us sona? Això és que no heu mirat prou.

No recordo com vaig arribar a Jim Croce. De vegades un veu un disc i simplement té la intuïció que li agradarà. A mi em passa sovint i després recordo que vaig llegir el nom a una entrevista o llibre, o algú me’n va parlar. És una de les coses bones de mirar discos a una tenda: el dia que et deixes portar pel que trobes i no pel que busques, triomfes.

El disc era un grandes éxitos (Photographs & Memories) i vaig trigar uns dies a posar-lo. La foto de la portada era simpàtica, però era conscient que podia ser un desengany. No ho va ser. Després van venir més discos, però només us en parlaré d’un: Don’t Mess Around With Jim, el millor disc del món.

La història de Jim Croce és un exemple de dignitat i mala sort. Va començar a aficionar-se per la música folk a la universitat, com bona part de la seva generació. Va aprendre a tocar amb els discos que ell mateix punxava a la ràdio de la universitat, tocava amb tothom qui podia i a tot arreu on podia fins que va conèixer la que va ser la seva dona a un concurs de talents musicals on ell era el jutge. Es deia Ingrid i, en acabar el concurs, en Jim li va demanar de cantar amb ell. La resta, com diuen, és història: es van casar, van gravar dos discos maquíssims amb els quals no va passar res, i es van tirar més de dos anys recorrent Estats Units i tocant a bars i petits clubs de mala mort sense cap mena de repercussió. Allò no podia durar gaire més.

La parella va tornar a Pennsilvània, es van vendre totes les guitarres menys una, i en Jim va començar a treballar conduint camions i de peó mentre seguia composant les seves cançons, ja sense cap pretensió. Es van tornar a canviar de ciutat, van seguir més feines de merda barrejades amb d’altres que no estaven tan malament (ensenyar a tocar la guitarra a uns campaments, a una ràdio professional...). Una història sense èpica fins que es va retrobar amb un antic company de la ràdio universitària que li va presentar el que seria el seu escuder, Maury Muehlesein, i els va portar a una prova amb ABC Records. Imagineu quin fixatge estrella: un senyor de 30 anys amb bigoti frondós, una carrera a l’ombra i mans de treballador de la construcció. Però va funcionar! No sóc dels que pensen que el talent ha de ser necessàriament recompensat en algun moment. Un gran talent ha d’anar acompanyat sempre d’una gran ambició o una gran flor al cul. No cal dir quin dels dos atributs em cau més simpàtic.

Jim Croce va signar per tres discos, el primer dels quals, Don’t Mess Around With Jim, és un dels millors disc de cantautor de la primera meitat dels setanta. Tan bo com (ojo cuidado) White Light de Gene Clark, i sota el meu parer, millor que Tea for the Tillerman de Cat Stevens o For Everyman de Jackson Browne.

Don’t Mess Around With Jim és la bonhomia feta disc. No la bonhomia ximple de qui no ha trencat mai un plat, ni la del hippie follador, sinó la de l’home fet i dret que intenta ser bona persona. La del pare de família que treballa i de vegades la vida l’estomaca, o fica la pota i es jura a si mateix que no tornarà a passar. Aquest és Jim Croce, i és això tan intangible el que el fa diferent de tota la resta de cantautors melosos de l'època. Això i les cançons, clar.

Les dotze cançons d’aquest disc són senzillament acollonants. Els arranjaments són exactes, les guitarres de Maury Muelhelsein són una burrada, els cors fan saltar de la cadira, la seqüència del disc és rodona i conté les lletres més inspirades i les tornades més memorables. Voleu exemples?

Tres cançons i mitja del millor disc del món:

Tomorrow’s Gonna Be a Brighter Day

Em fa fins i tot vergonya explicar-ho així, però no sé fer-ho d’una altra manera. Aquesta cançó em fa plorar. Des que vaig començar a escoltar Jim Croce, moltes vegades l’he fet servir de disc d’autoajuda. De vegades treu coses de mi que no era capaç de trobar com amb aquesta cançó. No és un drama, no pretén consolar ningú ni fer mirar un altre lloc. No parla de penediment ni de grans terrabastalls. No dóna detalls, no li cal: és tot acceptació i mirar amb amor cap al demà. Un demà molt millor de petons matiners i dolces disculpes.

New York’s not my Home

Just quan un pensa que no pot ser millor (és la cançó que segueix a “Tomorrow’s Gonna Be a Brighter Day”), apareix aquesta cançó. A més de tenir una lletra magistral, té varis dels meus arranjaments favorits de la història de la música: els violins subratllant la tornada i, sobretot, el piano que fa de pont entre una tornada i una altra, just abans que apareguin un altre cop els violins en primer pla. És inenarrable. Cada volta de la cançó és millor i més gran que l’anterior.

Operator (That’s not the Way it Feels)

Classiquíssima! Qualsevol recopilatori de cançons ploramiques haurien d’acabar amb aquesta cançó. I va el paio i la posa per començar la cara del disc! Amb dos collons. Ell està de ruta i li demana a un altre conductor que truqui a la seva ex, que ara viu amb un antic amic, per dir-li que està fantàsticament bé. Clàssic de borratxo que ell aconsegueix fer sonar sensible. A mig camí entre Townes Van Zandt i Crosby, Stills, Nash and Young, així de bona és.

Però no us confongueu (aquí ve la mitja, o les mitges): Jim Croce no és només un home sensible, també té algunes cançons per seguir el ritme amb els peus que potencien les balades i al revés, i que fan que el disc tingui el ritme impressionant que té. Comença amb la declaració “You Don’t Mess Around with Jim”, i just després del doblete “Tomorrow’s Gonna Be a Brighter Day” i “New York’s not My Home” deixa anar la més ballarina (i cantarina! Us reto a no acabar la cançó fent els cors de la tornada) del disc, “Hard Time Losin’ Man”. I així fins al final.

*Si el disc us agrada, no cal que pregunteu: la resta de discos són boníssims també. No va tenir temps de fer-se malbé. Només va treure dos discos més abans de morir en un accident d’avioneta amb el seu guitarrista i amic Maury Muelhelsein. N’hi ha que neixen estrellats.

La il·lustració és d'Alexis Nolla

1 comentari:

Eduard Puignou ha dit...

Bon article i bon rescat musical d'aquest immens univers d'artistes que hi ha pel món !