5 de jul. 2012

CRÒNICA DEL POPARB 2012



El popArb tanca una altra edició amb èxit d'assistència i es consolida encara més com un dels aparadors més importants de la música feta a aquest país. Nosaltres hi vam ser i n'hem extret algunes conclusions.

El festival d'Arbúcies és, sense dubte, una d'aquelles cites anuals on es pot avaluar la salut de la música que es fa i es desfà en territori català o fins i tot, i com dirien alguns romàntics, als països catalans. Enguany al cartell hi trobàvem grans noms com Love of Lesbian, Sidonie o Mishima, (potser imprescindibles per arribar al sold out), però també altres petites propostes tan o més interessants com els Amics del Bosc o Mates Mates.

El nostre popArb va començar divendres directament amb Manos de Topo, ens vam perdre Litoral i la Estrella de David, dos grups amb molt bona pinta però programats a una hora una mica complicada si treballes fins tard i véns de Barcelona. Manos de Topo, tot i que creixen en directe, es fan pesats i llargs, ni les seves més o menys enginyoses lletres els salven. La veu de Miguel Ángel Blanca (això segur que no ho ha dit ningú abans) cansa i segurament no tenia més sentit més enllà del primer disc. En aquest estat el concert de Quimi Portet venia molt de gust, malgrat que Oh my love no és un dels seus millors discos. El directe del mestre Portet va ser en conjunt brutal i la guitarra de Jordi Busquets immensa. En Quimi té 54 anys i no està cansat de totar. A més a més, fa el que li agrada i el fa feliç, i això es nota. Això que sembla molt fàcil no ho és, només cal veure alguns grups de gent "moderadament jove" que tenen un directe gastat i avorrit.



A continuació era el torn de Mishima. El seu va ser probablement un dels concerts amb majúscules del festival. David Carabén i els seus defensen cadascun dels temes amb una contundència que arriba al públic i el fa embogir fins a arribar a una comunió total. Tot i que L'amor feliç és un treball una mica més menor que els anteriors, el setlist que van escollir va fer que tot fluís i que fos rodó. Com que tothom dirà moltes més coses bones d'aquest concert, jo us en diré una de dolenta: l'udol de "Tot torna a començar", lluny de ser un crit de llibertat o alguna cosa semblant, és una mica vergonyós.

Els Surfing Sirles prenien el relleu tot seguit, després de la baixada de públic habitual a la fi del concert del cap de cartell. Els Sirles juguen amb la irreverència pròpia del garatge i fan ballar la gent, tot i que han perdut una mica d'autenticitat pel camí. En contrast amb Quimi Portet i Mishima, ens va semblar un directe una mica fluix. Això sí, "I feel love" és LA versió.



Dissabte començava a l'escenari del Prat Rodó amb els Amics del Bosc, un grup de Barcelona amb dos discos a les espatlles a qui fa estona que s'hauria d'haver fet cas. Rock i psicodèlia feta amb molt de carinyo i cantada en català amb solvència i actitud. Feu-nos cas i recordeu aquest nom. Les Sueques també van tocar amb actitud uns temes força notables, ara només els falta acabar de tocar bé. Desimboltura els sobra, així que segurament ho aconseguiran aviat i si no ho fan, seran les noves Sibyl Vane, que tampoc està gens malament. Mates Mates són aire fresc en l'esgotat folk. Aquesta banda de la plana de Vic respira naturalitat pel quatre costats i defensen amb insolència el seu primer disc, a més a més, no hem d'oblidar que "El Pinsà" és el bon rotllo fet cançó. No els perdeu de vista, ens sembla que faran grans coses.

De Biscuit va ser el primer grup que vam veure al recinte i en vam veure el final, per tant, tenim pocs elements per jutjar-los. Són convincents dalt l'escenari, però en un moment com l'actual no sabem fins a quin punt la música d'aquest tipus feta en anglès té sentit. Un altre dels clàssics de la nit van ser Brighton 64, pels quals sembla que no hagin passat els anys. Van fer un gran concert apte tant per aquells que era el primer cop que els sentien, com pels més incondicionals. Nosaltres encara no ens pogut treure del cap "La casa de la bomba"!

Potser és que Xarim Aresté està una mica cansat després de la gira que va fer com a guitarrista de Sopa de Cabra, però els Very Pomelo que vam veure a Arbúcies estaven una mica esgotats. Ens agradaria veure'ls en una altra ocasió perquè el seu darrer disc, Radio Clotxa, és un dels treballs més interessants que hem escoltat últimament.

A continuació, arribava el que havia de ser el plat fort de la nit: Love of Lesbian. La banda liderada per Santi Balmes sembla que està avorrida d'ella mateixa. Molts dels seus fans diuen que "ho han tornat" a fer i potser aquí tenim l'origen de tots els seus mals. La fórmula més que esgotada passa factura a l'escenari i no arriba, ni emociona, ni té cap tipus d'ànima. I mira que els lesbianos ens posaven els pèls de punta! Però ara, fins i tot el darrer single de Fito i Fitipaldis està fet amb més gràcia.



Mujeres van signar un altre dels grans concerts del festival. Al marge que us agradin més o menys, és innegable que es deixen la pell a l'escenari i transmeten tota aquesta energia al públic. La gent va ballar amb ells més que en qualsevol altre grup del popArb i és que, segons els que els han vist molts cops, aquest va ser el millor concert de la seva història.

Sidonie va tancar el nostre popArb amb un directe força irregular, tal com és habitual en ells. Els falta força i els sobren disfresses i tonteries. La seva posada en escena tot sovint sobrada els aporta un punt còmic que resulta positiu, però que s'hauria de veure reforçat amb una major eficàcia en l'execució dels temes. En definitiva, un mal directe per un disc, El Fluido García, que és bo en el seu conjunt i que podria ser molt bo defensat d'una altra manera.

*Totes les fotos són Juanchi Pegoraro, fotògraf del popArb

4 comentaris:

Ramon Clos ha dit...

Hahaha! Quina curiositat que només falta la crònica d'un dels concerts de dissabte, no? Al final tindrà raó el Mr. Amniòtic. Com sou...

surroca ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Artés ha dit...

Això, això! Mira que no fer crítica dels Arthur Caravan! Ni oblit ni perdó! :(

Carles ha dit...

l'Artés té raó, Arthur Caravan va ser un dels millors concerts del cap de setmana...