26 de juny 2012

VISCA L'AUTENTICITAT DEL LO-FI

Nitch
Nitch
Any: 2012
Discogràfica: Boston Pizza Records
Potser no és gaire habitual publicar ressenyes d’EP en aquesta secció, encara que, en els últims anys, hi ha hagut un ressorgiment d’aquest format, un conglomerat de quatre o cinc cançons amb el pretext: “mireu de què som capaços”. Les possibilitats que es poden obrir després d’aquesta presentació podríem dir que no depenen exclusivament de la qualitat musical, i en ocasions hi ha bons grups capaços de fer bones cançons que poden quedar fàcilment en l’oblit. Esperem que aquest no sigui el cas de Nitch que, amb la publicació d’aquest EP amb el mateix títol que el nom de la formació editat per Boston Pizza Records, ens regalen una fotografia en la penombra, amb posat capbaix i una imatge de Kurt Cobain de fons.

La música de Nitch atrapa des del primer moment i ho farà especialment amb els nostàlgics dels sons pesats i grunge, com si viatgessin en una màquina del temps amb pilot automàtic als noranta. Estructures de cançons que es van construint al seu propi pas i versos repetitius, com el de "Brain Juice": "Tell me, tell me, tell me, tell me, what the hell do you want from me”, amb la veu esquinçada en els tons més aguts.

Nitch tenen el punk i el hardcore com influència per defecte plasmada en totes les seves cançons, i tan aviat es troben en el punt més alt de la muntanya russa com apareixen asseguts en la melancolia d’un vagó de metro tot fosc i buit. Es fa realment difícil distingir una cançó d’una altra entre aquests alts i baixos i l’allargament dels jocs instrumentals, especialment destacable el de la part final de "Klattu", cançó amb la que es tanca aquest EP deixant un bon regust de boca i la mel als llavis.

Hi ha una teoria no escrita que personalment m’agrada provar amb alguns grups. Si la música funciona bé conduint i entra com una estocada a l’ànima, és bona, funcionarà a tot arreu. Aquest és un dels casos.

A més, s’enduen un punt extra pel fet de publicar aquest treball en format cassette, no només de vinils viuen els nostàlgics.

Visca l’autenticitat del Lo-Fi.