12 de juny 2012

PS2012: DIVENDRES, LA CRÒNICA


Un cop superada la ressaca emotiva del primer dia, encarem la segona jornada amb ganes de més i millor. Els excels desborden fluorescent, tenim marques al costat de concerts com 'al davant de la taula de so, Carles' i duem les ulleres de sol enganxades al crani amb silicona. Tot correcte, tot preparat. Simularem que tenim les energies renovades, així que el segon dia del Primavera Sound pot començar. Que collons! Superarem les ressenyes del dijous, avui en tenim 17.

Beach Beach | 18.10 h Ray-ban Unplugged
Bon rollo aquest de la repesca de Beach Beach. Pels que no vàrem arribar a les 5 h al Fòrum, els vailets tocaven un altre cop, en acabar, a la carpa Ray-Ban (la no Unplugged). Va ser tot un detall, gràcies. Que Beach Beach molen ja ho sabíem i teníem arguments de sobra, però ara mateix la banda mallorquina està en un estat de forma immillorable. La facilitat amb la qual escupen temassos l'un darrere l'altre i la desimboltura amb la qual ho fan obliguen el públic a deixar-se atrapar pel seus ritmes i a ballar fins a dir prou. El breu concert de la carpa Ray-Ban va ser més que suficient per entabanar-nos a tots i deixar-nos amb ànsies de més. Sort que viuen a Barcelona i la cosa serà fàcil. Lluís Huedo

Jeff Mangum | 18.30 h Auditori Rockdelux
Hi deu haver unes 4.000 persones que hagin vist Jeff Mangum a aquest Primavera Sound. Segur que si les sumem, totes elles acumulen una quantitat de desgràcies personals de l'hòstia. Jo què sé. Crisi galopant, atur, ruptures, qui sap si morts de familiars propers, potser algun va haver de marxar saltant per la proa del Costa Concordia amb el flotador posat mentre veia al capità del vaixell fotent-se una caipirinha des de la costa. Una puta merda, que diria Autodestrucció. Segurament la organització del concert va ser bastant dolenta i en algun punt va semblar que sobrevolava un ambient un pèl fred -sembla que dissabte no va ser així. Però, tios, allà hi havia Jeff Mangum i va tocar el fotut gran disc de Neutral Milk Hotel quasi sencer. Davant d'això només podem rendir-nos a l'evidència, oblidar les primes de risc, els caps fills de puta o les antigues parelles. El fet de tancar els ulls i escoltar “In the Aeroplane over the Sea” o “Two Headed Boy” amb el paio sol tocant la guitarra al mig de l'escenari ens va millorar la vida a aquells pocs milers de persones que vam poder gaudir d'un moment històric, per al festival i per a nosaltres mateixos. No ho oblidarem mai. Gràcies per salvar-nos durant uns minuts, Jeff.
NdR: A aquestes alçades de la pel·lícula no penso explicar ni qui és ni què fa en Jeff Mangum. Perquè és DÉU i tothom li hauria de rendir homenatge des de fot anys. Jordi Garrigós



The Chameleons | 18.50 h Ray-Ban
Ho confesso. Sóc devot del The Chameleons, els grans menystinguts de Manchester. Els qui ens vam atrevir a patir una insolació, que no n'érem pocs, vam sortir satisfets. Després de molts alts i baixos, es van presentar amb una formació aproximada a l’original. Mark Burgess, que es veu molt millorat de salut, ha deixat les quatre cordes a un altre músic de la mateixa generació. Durant el poc més d’una hora que van estar damunt l’escenari van fer el bo i millor de la seva discografia, amb especial atenció al tema "Script of the bridge" i especialment contundents a "Paper tigers" o "Second skin". Pel record, la convivència a primera fila entre la generació que els va viure en primera persona i la que els ha conegut indirectament. Un plaer. Joan Palahí

Chavez | 19.00 h Mini
Després d'aconseguir arribar a temps a l'escenari Mini (que no es deia així per la seva mida precisament), Chavez varen pujar a l'escenari per fer una de les tornades de l'any. O això esperàvem. La sensació final va ser que ni fred ni calent, potser a causa de les altes expectatives que duia -Chavez tenen cançons per parar un tren-, o potser a causa de la solana i la ressaca juntes, que feien que no pogués gaudir del concert en plenes condicions. No ho sé. El cert és que en molts punts de les baixades de cançons em trobava perdut mirant el cel blau del fons o els magnànims edificis que voregen la costa que em deixaven muy interesado por todo aquello del skyline del Fòrum. Durant els temassos, en canvi, la concentració tornava com una hòstia parda i m'obligava a moure fins l'últim múscul del meu miserable cos. Em sobrevenien d'una volada tots els sospirs per sincopar-me al seu post hardcore. Definitivament, ho tenien a tocar, podien haver sigut un dels concerts del festival, però els va faltar un algo quedant-se en un quasi. Lluís Huedo

Rufus Wainwright and his Band | 19.50 h San Miguel
Fa temps que  no sé com agafar-me Rufus. El Want One i el Want Two s’acosten a l’obra mestra, però després, amb tot el “ara em retiro i us deixo un triple disc” a el “ara m’ho he pensat millor i reinterpretaré clàssics” ja no sé on sóc. Potser per aquest prejudici em va costar tant entendre’l. El repertori no sé quina lògica va obeir, però fa la sensació que amb un lleuger canvi hauria estat millor. Sobretot si tenim en compte la quantitat de talent que hi havia sobre l’escenari. Sensació agredolça. Joan Palahí

I Break Horses | 20.30 h ATP
Què es pot esperar d’un grup que va néixer en un fòrum per hipocondríacs? Si tenim en compte el concert d’I Break Horses al Primavera Sound, déu ni do. Maria Lindén i la seva banda de suecs moderns va fer vibrar (simbòlica i literalment) el públic de l’ATP amb un pop electrònic de tics shoegazeros i sintetitzadors a molt volum (costava sentir al company del teu costat -també costava, a estonetes, sentir la veu de la Maria-). Menció especial a la brillant "Winter Beats", en la qual la bateria seguia, a ritme de pulsacions, l’enganxifosa base arpegiada, en una mena d’atac de cor final. Es van deixar el seu gran hit "Cancer" pel camí, però van prometre, abans d’acabar, que tornarien. Els prenem la paraula. Albert Lloreta

Harvey Milk | 20.30 h Vice
Harvey Milk arranquen amb el seu concert davant el mar i acte seguit s’activa l’alerta per tsunami al Mediterrani. Sens dubte, una de les notes més dures d’aquesta tongada selecta de grups de metal que fan acte de presència en aquesta edició del festival. Creston Spiers va començar el concert qüestionant la seva presència en aquell escenari, ja que el seu conjunt no és res més que una banda de rock blues. –NdR: Que duu el dimoni amb els ous carregats de testosterona en el seu interior.– Sons de guitarra durs i crus, amb un baix pesat com a timó i ritmes en ocasions més pausats per donar un punt tenebrós a l’actuació amb cançons com “I’ve Got a Love”, així com el desgast vocal que va fer fregar les mans de logopedes sedents de pacients a tota la comarca. Joel Panadés

Big Star Third | 20.45 h Auditori Rockdelux
Emoció elevada a la màxima potència, pell de gallina, ulls vidriosos. Un concert que només es pot explicar des del cor i les sensacions, i que, malgrat un so lluny de la perfecció tècnicament, va ser immillorable. Una big-band pop i uns protagonistes de luxe: Ira Kaplan i Georgia Hubley (Yo la Tengo), Jeff Tweedy i Pat Sansone (Wilco), un entregadíssim Mike Mills de REM, Norman Blake dels Teenage Fanclub (també conegut com el millor grup del món), Alexis Tayor (Hot Chip) o Sharon Van Etten (es pot no estar enamoradíssim d’aquesta noia? De debò, es pot?). Tot això dirigit per Ken Stringfellow i Joan Auer dels Posies en un homenatge súper sincer -només podia ser així- a Alex Chilton i els seus Big Star. Moments intensíssims els que vam viure en un auditori que no es va emplenar per a l’ocasió. Llàstima, va ser el millor concert del festival. Hi ha un noi que ha escrit al fòrum oficial del festival: “Yo creo que lo de Big Star Third es apto hasta para no fans de Big Star, eh? Vamos, yo no me lo considero para nada...”, i té més raó que un sant; almenys en el meu cas es compleix del tot. Ens podem quedar amb alguns moments que recordarem tota la vida, com "Jesus Christ" amb Mike Mills a la veu o, és clar, “Thank you Friends”, amb tots els artistes a l’escenari. Parlaria de “September Gurls”, també amb l’ex-REM davant del micro, però, total, ja estàvem tots plorant i saltant davant l’escenari. Si us ho vareu perdre, mala sort, de debò que en teniu molta. Jordi Garrigós

Afrocubism | 21.00 h Ray-Ban
Aquí sí que se la van jugar, els programadors. Hora punta, tercer escenari més gran del recinte, i els The Cure -22.10 h- presents al subconscient de la gent que volien anar amb temps i agafar un bon lloc al San Miguel. Però, quin valor marxar de la deliciosa i festiva actuació d'aquest combinat de músics africans i cubans! Comandats per Toumani Diabaté (que, després de la primera cançó, va recapitular en el temps per situar l'origen del contacte musical entre tots dos pobles als anys seixanta, quan hi va haver una estada d'estudiants de Mali a La Havana), Elíades Ochoa (que es dirigia al públic en anglès!) i Bassekou Kouyate ens van oferir un reguitzell de cançons de salsa, rumba africana, son cubà i altres estils autòctons seus durant poc menys d'una hora. Tot i que el contrabaix fes la guitza en força moments, el so va ser més que acceptable (tants instruments, alguns rudimentaris, i a l'aire lliure... complicat), i alguns solos, com els del ngoni, el balafo, i fins i tot les maraques, van ser espectaculars. Efectivament, trenta minuts abans que comencés a tocar el grup de Robert Smith, la gent va anar marxant, deixant amplis espais buits entre el públic que estava dempeus i innumerables forats a unes grades que, poc abans, estaven farcides de gent. No s'ho mereixien pas, els Afrocubism. Arnau Espinach



The Cure | 22.10 h San Miguel
Paraules majors. The Cure tenen el cul pelat d’actuar en estadis i festivals, amb un Robert Smith que s’ha convertit amb el pas del temps en un símbol generacional que viu en una eterna joventut amb un peu permanent als vuitanta. Els britànics van portar al Primavera Sound un espectacle de tres hores i van combinar algunes cançons poc habituals en els seus concerts i els clàssics del grup que tothom esperava escoltar aquella nit, a més d’esplaiar-se ben a gust amb improvisacions psicodèliques entre cançó i cançó. Un concert que quedarà gravat com a 180 minuts de pura glòria en la memòria dels seguidors del grup més aferris -que eren bastants dels presents si tenim en compte que era un dels plats forts del festival-, i com un repàs d’autèntic pop-rock amb els millors mestres, en una classe excessivament llarga. Clar que ningú té nassos a queixar-se quan les lliçons són "Just Like Heaven", "Lullaby", "Friday I’m In Love", "The Love Cats" o "Boys Don’t Cry" per acomiadar la nit. Llarga vida. Joel Panadés



Dirty Three | 23.15 h ATP
El combo violí, guitarra i bateria va passejar el seu nou disc pel Fòrum amb facilitat, donant fluïdesa i sense cansar ni gota. L'hora en la qual estaven programats i les pulsacions que practiquen Dirty Three evocaven a error, evocaven a ara no estic jo per aquestes històries, però va funcionar la mar de bé. El so cuidadíssim característic de l'escenari ATP va ser clau per embolcallar-nos a tots dins l'aura especial de la banda, que va tensar el fil fins al final, on, amb tres èpiques, van acabar amb el públic totalment entregat. Lluís Huedo

M83 | 01.15 h Mini
Espectacle musical i visual el que van desplegar els francesos M83, liderats per Anthony Gonzalez, a l’escenari més gran del Primavera Sound. El seu últim treball és un disc de pujades i baixades amb un hit que els ha catapultat directes a l’èxit. D'alguna manera, però, “Midnight City” tapa altres grans cançons en potència pel directe com "Reunion" o "New Map", que van funcionar tan bé o més. Si bé el disc és un alt i baix constant de ritmes i melodies, en aquesta ocasió només hi va haver oportunitat per les cançons més accelerades, sense donar peu que l’espectador pestanyegés. Això es diferencia del format sala que ja van presentar fa uns mesos a la Sala Razzmatazz de Barcelona, on es mouen per un repertori més extens i variat; qüestió de temps, segurament. Visualment, l’escenari era una ràfega de llums de colors constant, l’equivalent culinari a menjar-se una capsa de Plastidecor. I com no podia ser d’una altra manera, es van acomiadar amb "Couleurs" del seu penúltim disc Saturdays = Youth. Joel Panadés

The Drums | 01.20 h Rayban
Entre la guanyada fama de monyes i fàcils que s’han guanyat des que la seva producció s’ha limitat a intentar repetir -amb cert èxit- la popularitat de "Let’s go Surfing", i que coincidien amb M83, el hype Erasmus del 2011, l’escenari Ray-Ban estava més buit que ple. Això va condicionar en positiu (això i l’alcohol) la percepció del seu directe: divertit, farcit de singles i molt curt. "Money", i sobretot "Days" van fer ballar als seus fidels. El que ballava més, però, seguia sent el modernet i a estones ridícul Jonathan Pierce. Tothom esperava, i va caure, el moment de nostàlgia amb el hit surfero "Oh mama, I wanna go surfing". Un concert sense gaire història ni emoció. Benvingut sigui el moment tonto de la nit. Albert Lloreta

The Men | 01.45 h Vice
Precisament quan vam parlar de The Men a la prèvia dels concerts imperdibles del festival, vam destacar que aquest seria un d’aquells grups novells amb una gran projecció que a molts agradaria descobrir, especialment pel seu últim treball Open Your Heart, on sembla que finalment han aconseguit forjar un estil propi que els caracteritza. És ben cert que el so de l’escenari Vice no va ser el desitjat en alguns moments de l’actuació, però el frenesí que suposa escoltar cançons com "Turn It Around" i "Open Your Heart" sense un sol segon de pausa fa que qualsevol problema tècnic sigui el que importa menys, especialment pel públic més pròxim a l’escenari. Un cocktail de post-punk, surf i hardcore al qual, definitivament, seguirem la pista. Joel Panadés



The Rapture | 02.15 h San Miguel
Reconec que no hagués donat ni un euro grec per The Rapture fins fa uns mesos. De fet, quan l’any passat van actuar a la Sala Razzmatazz de Barcelona amb una entrada més que notable, ho vaig atribuir directament al fenomen Misfits i al públic guiri de la ciutat. Però resulta que el grup ha publicat aquest mateix any un disc titulat In The Grace Of Your Love, que segueix l’estil punk-ballable que els caracteritza, però amb una major grandiloqüència i una producció més curada, carregat de grans cançons com "Sail Away" o "How Deep Is Your Love", que van funcionar a la perfecció en directe, combinades amb d’altres d’èpoques anteriors com "Get Myself Into It", "The Devil" o "Echoes". Sense prémer l’accelerador al màxim, The Rapture van ser capaços de fer moure el públic com pocs grups del festival, donant raons més que suficients del seu estatus a l’escenari San Miguel. Joel Panadés

Main | 02.15 h ATP
Després d'assistir al concert de Christina Rosenvinge a l'escenari Mini, creia difícil de superar la imatge tan devastadora amb la qual em vaig trobar en arribar, amb no més de 100-150 persones reunides per escoltar-la en aquella immensitat de cement. Però molt a prop s'hi va quedar la desencisada i quantitativament similar capacitat de convocatòria dels Main. Poc va importar aquesta dada, però, tan bon punt es va obrir, al bell mig de l'escenari ATP, una espècie de porta interestel·lar (no, no eren els visuals) d'on sortia una massa densa, constant i eixordadora de soroll, magma decibèlic que variava de forma molt matisada. Concisió -mitja hora de duració-, però intensitat, que és el que compta. Arnau Espinach

Obits | 03.00 h Vice
El menos es más de Main ens va permetre, a alguns, encabir dins el planning de la matinada l'actuació dels Obits, feliç decisió que va ser recompensada amb un concert solvent (hi va faltar un punt més de bogeria) d'un grup que grapeja amb una mà els Stooges, i amb l'altra l'indie-rock nord-americà dels noranta. Cançons amb pòsit melòdic, banda ben greixada i so bulliciós i amb substància. I que segueixi la nit. Arnau Espinach

Fotografia portada de Damià Bosch

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Gabi Ruiz dimissió.

ildesillo ha dit...

Nois! El concert d'M83 a BCN va ser a la sala Razzmatazz, que al final el varen canviar per la demanda d'entrades.
Quin greu haver-me perdut The Men y I Break Horses... Enhorabona per la crònica!

Anònim ha dit...

Sort que és un bloc... perquè si un diari fa una crònica i diu que s'ha fet en una sala i en realitat s'ha fet a una diferent... al redactor se li cau el pèl. Serietat.

Lluís Huedo ha dit...

Em declaro FAN de l'anònim.
En serio, et pago un sopar. Que cony, t'has guanyat una bossa de GN.
Escriu a som@gentnormal.com i te'n regalem una d'aquestes:
http://www.gentnormal.com/2012/05/no-som-ningu.html

P. S. Balius ha dit...

Tius!
Amb carinyo, PERÒ: Neutral Milk Hotel no té cap LP amb el nom de Neutral Milk Hotel! Si diem coses com que a "aquestes alçades de la pel·lícula no penso explicar ni qui és ni què fa en Jeff Mangum", siguem una mica rigorosos! (o és que tot plegat és una broma que no he entès? si és així, disculpeu).
Ah, i no és que l'organització estés bastant malament en aquest concert, és que va ser la vergonya més gran que recordo en un primavera: havent pagat la seva reserva, molta gent (un servidor entre ells) no va poder entrar fins que només quedaven 5 o 10 minuts per acabar. Al·lucinant.
Res més.
Salut i endavant! (amb subvencions o sense)

JG ha dit...

El problema és de correcció, al meu text original posava "el fotut gran disc DE Neutral Milk Hotel", parlant de "In the aeroplane..." que és en el que es va centrar l'amigo.

La correctora no deu conèixer el grup i s'ha liat.

Anònim ha dit...

No fotis Luis que veneu bosses per anar de festivals! Ja veig. Abaix el capital!

Quan hi ha soroll als comentaris entra més gent, els no amics (els que no escriuen aquestes cròniques corals) i aleshores entenc perquè alguns treballen gratis. Ningú amb dos dits de front els hi pagaria. Ni tan sols són capaços d'ubicar la sala o espai on suposadament han vist el concert. I aneu sumant LP's de franc (per no perdre el costum).

Sou collonuts. Mereixeu una subvenció del govern dels "millors".

Anònim ha dit...

"La correctora no deu conèixer el grup i s'ha liat."

Quina correctora JG? No escrius en català? Aiiii. Google Translator?

raremarc ha dit...

això de tenir un anònim encabronat si que és ben normal :)))

enhorabona per la feina ben feta. bon post, bon blog i bon de tot!

Anònim2 ha dit...

Ostres!! Tota la meva vida pensant que correcció és diferent de traducció. Moltes gràcies anònim 1 per treure'm de l'ignorància! A partir d'ara corregiré les meves redaccions per l'escola amb el Google Translator aquest!

Anònim ha dit...

Traductora i correctora per 5 ratlles, 14 redactors per un festival, mercadotecnia i bosses promocionals... professionals!

Corregiu les errades que us han esmentat.

Lluís Huedo ha dit...

No hi ha traductor/a, només corrector/a.
I lo de 14 redactors, podries dir 7 persones (14 mans = 7 polles) que varen anar a gaudir d'un festival i ara n'han escrit 5 ratlles per grup que els va semblar destacable.

Amb tanta tonteria estem per no corregir res, tansols per portar-vos la contraria, per què ens la sua. Perquè sí. O no, ja veurem, farem els que ens vingui en gana, com fins ara.

Per cert, si sabeu tant bé com va això, us animo a que feu un bloc vosaltres, la competència positiva sempre va molt bé. De veritat.
A més podreu canalitzar aquesta ira que porteu i demostrar que hi ha millors maneres de fer les coses.

Anònim ha dit...

I què fa aquest corrector/a? Almenys podria haver detectat les errades esmentades. Bé, li perdonem. Com no deu cobrar no passa res.

Anònima ha dit...

Jajajaj per aquí hi ha algú que hauria de mirar més webs de contactes i menys de musica...

Gent Normal, què o feu molt bé, és un dels millors blogs de música que conec! Gracies per il•lustrar-me i obrir-me nous horitzons i a més gratis. Felicitats! (que pilota que sóc... tb em caurà una bossa d’aquestes de regal??)

Albert Lloreta ha dit...

Són anònims que després de deixar anar el comentari del dia sobre periodisme, sous i subvencions tanquen l'ordinador i segueixen escoltant El Món a Rac 1. No passa res si us fan bullying a la feina i a la facultat, sou els millors anònims haters ever.