13 de juny 2012

PS2012: DISSABTE, LA CRÒNICA


La droga i els diners per alcohol comencen a escassejar, és el tercer i últim dia de Fòrum i tots estem convençuts que sobreviurem. Ens agraden els riscs, així que el dissabte dia 2 vàrem voler tornar a simular que el cansament no es notava. Un intent fallit, però un bon intent. Quinze cròniques de concerts del més destacat del dissabte són el millor comprovant.

Michael Gira | 17.30 h Auditori Rockdelux
Father John Misty, que l'havia precedit, va fer una actuació amb molt humor i acudits, però tan aviat Michael Gira va entrar a l'escenari es va fer un silenci sepulcral. Es va asseure a la cadira, va penjar el seu barret de cowboy a un peu de micro, va restar uns quants segons sense dir res, concentrat i acomodant-se, i finalment va deixar anar, gairebé com a boutader: "My name is Michael Gira". Si algú no sabia qui anava a veure, no ho oblidarà mai, perquè el capitost dels Swans va oferir un recital profundament emotiu, interpretant des de les seves pròpies entranyes (espaordidora la regurgitació interna que va fer en finalitzar un dels temes) cadascuna de les cançons que van ressonar visceralment -que no histèricament- per l'auditori, amb la tensió sonora que aconsegueix mantenir amb la banda mare reduïda a l'essència, però ben present i poderosa. Aplaudiments a rabiar de tots els presents, que omplíem mig aforament, per acomiadar aquest indomable animal escènic. Arnau Espinach

AtletA | 18.00 h Vice
Sis hores de la tarda i AtletA. Entrar amb la ressaca acumulada de tots els dies i notar com el kraut electrònic t'ordena la sang i els músculs, mentre tot l'espiral post els aglutina i compacta, és si més no… Merda, no recordo si va ser una sensació estranya o agradable o les dues coses. La vista se me n'anava a l'escenari on els dos fieres ex12Twelve repetien el repertori basant-se en el seu últim disc, Verdad (Aloud Records, 2012). Com ho diria... La seva música no em semblava oportuna per aquell dia a aquella hora en un lloc com aquell. No m'ho semblava una setmana abans ni m'ho semblava quan caminava per l'esplanada del Fòrum a les 17.55 h. M'esperava un altre "cas Chavez" (llegir la crònica de dijous), però varen demostrar taules i capacitat suficient per enlluernar a ple sol. Lluís Huedo


Sharon Van Etten | 18:10 h San Miguel
Passen les sis de la tarda del dissabte a l’escenari San Miguel i piquen el sol i la ressaca. Sharon Van Etten tenia fama de tímida, de poca coseta, pel que havíem pogut llegir. Tan aviat puja a l’escenari, s’encarrega de petar-se l’estigma quan, amb un accent equivalent al de pelao de Nova Jersey, dispara: "This is the ugliest place I have ever seen". La mateixa combinació de cruesa, altivesa i seriositat fa que les seves cançons més contundents, les que graviten al voltant de bateria i guitarra elèctrica ("Serpents", "Save Yourself"), brillin més que les balades d’inseguretat ("In line", "Magic Chords"), amb l'excepció de "Leonard", que aixeca ovacions. La pega del concert: no tocar un dels seus hits més grans, "Love More", cançó del seu primer (i marginat en aquesta gira europea) LP, Epic (2010). Albert Lloreta



Lisabö | 19.20 h Ray-Ban
Ei, ei, ei, ei. No t'embalis tant. Asseu-te i deixa el que estàs fent, que has començat a llegir sobre el concert de Lisabö. Podríem dir que va ser un concert de 10 i ens quedaríem curts, podríem dir que va ser el millor concert del festival i ens quedaríem curts, però sí diem que va ser el putu millor putu concert de putu 10 del putu festival, ja ens hi comencem a aproximar. El públic estava expectant perquè comencés i des del primer guitarrasso d'"Oroimenik Gabeko Filma" ja no es va desconnectar ningú. La intensitat habitual dels concerts de Lisabö és molt alta. Des del ja mític concert al Sant Feliu Fest del 2001, ens tenen acostumats a mastegar la intensitat i a desbocar-nos els pèls fins a l'eriçament màxim, però el que varen desplegar aquest dissabte ha entrat a la Història Dels Millors I Més Mítics Concerts Del Primavera. Em va caldre hora i mitja ben bona per tornar a l'equilibri i per tornar a ser capaç de valorar un altre concert. Lisabö agafaven les cançons com un fluir d'energia i l'ensinistraven amb l'estómac, tot budells, a crits i matemàtiques sincopades que esgarrapaven l'aire i ens colpejaven. No es va salvar ningú, ni el material de sobre l'escenari: volaven els micros, i les guitarres queien pel seu propi pes mentre etzibaven cops de pua al pit de l'instrument per tal de reanimar-lo. Crits a pulmó i trepitjar amb força. Crits silenciosos per les darreres files que deurien veure atònits la cara desencaixada que gesticulava i movia la mandíbula sense cap micro al davant. Sang al front d'en Karlos d'un cop de mástil quan una de les que la guitarra es va despendre de la corretja per caure al buid. En Karlos, que no la deixava pas escapar-se, l'arreplegava entre una cama, un braç al màstic i el que fes falta. Ningú s'escapava. L'agressivitat que prenia la guitarra va traduir-se en un efecte bumerang que li causà una petita escletxa al front que no el va afectar el més mínim; ni se'n va assabentar. Va ser a la següent cançó que algú conegut del públic el va fer fixar-se en què li rajava del front. Cerveses per sobre de la guitarra i de l'ampli en un atac de passió. Un micròfon enrotllat al mástil mentre era exposat amb força virulenta una vegada i una altra. Aquí no hi ha posada en escena, aquí hi ha la vida en escena. Lisabö són de veritat, tant de veritat com el seu record als Nisei o al nostre estimat Felip Puig, i sobretot, tant de veritat com el record i l'esperança al Lemon Day, on podrem reviure com porcs la gran banda que és Lisabö. Lluís Huedo

James Ferraro | 19.30 h Pitchfork
Quina decepció, aquest noi! Era de les confirmacions més prometedores de la programació d'aquest any, i va acabar sent el concert més insuls i rutinari al qual un servidor va assistir al llarg de tota la setmana del festival. Gran part de la culpa va ser del volum dels ritmes pregravats, que empetitien fins a la remor el sintetitzador i la resta d'efectes sonors que, suposadament, havien de donar relleu a les cançons. Resultat: tedi rítmic durant trenta minuts. Per bagatge discogràfic, no obstant això, es mereix una segona oportunitat en sala, i confiarem que al Primavera només va tenir una mala tarda. Arnau Espinach

Kings Of Convenience | 20.30 h San Miguel
La capacitat de transformar un espai tan gran com el que ocupa l’escenari San Miguel en un lloc íntim per a centenars de persones i fer-ho empunyant com a única arma un parell de guitarres acústiques i usant la pròpia veu té un mèrit irrefutable. El duet noruec format per Erik Glambek Boe i Erlend Oye va sortir a l’escenari disposat a posar-se el públic a la butxaca interactuant i fent-lo participatiu de l’espectacle. El grup fa dos anys que no publica nou material, però guarda a la màniga cançons com "My Ship Isn’t Pretty" o "Me In You". Després de 40 minuts de tocar la fibra amb la nostàlgia que provoca el so de l’acústica, la resta de la banda va entrar en escena per dirigir el concert cap a un terreny més funky amb cançons com "Rule My World", "Misread" o "I’d Rather Dance With You". Joel Panadés

Buffy Sainte-Marie | 20.45 h Auditori Rockdelux
I el dubte va acabar en empat: la veterana cantautora canadenca d'arrels índies va oferir una actuació irregular, on els moments més destacables van arribar de la mà de les seves peces folk més bàsiques (no necessàriament dels seus temes mítics, com en el cas d'"Up where we belong"), mentre la vessant més rotundament rockera va flaquejar (tret de les interessants inflexions vocals de la cantant, llegat dels seus avantpassats) per buida i aparatosa. De totes maneres, el més destacat de tot va ser, sens dubte, la frescor i energia que Sainte-Marie manté en directe als seus 71 anys, tot i que amb el seny suficient per fer asserenades proclames proecologistes que no sonen discursives. Com a comiat, càntics indis a cappella de la protagonista i la seva banda, amb passos de ball inclosos (menció especial als giravolts del bateria). Arnau Espinach

Beach House | 21.45 h Mini
Diuen que la suspensió del concert de Björk va provocar que fossin un dels plats forts del dissabte. L’horari i l’escenari així ho justifiquen, tot i que prefereixo pensar que la seva trajectòria els avala amb prou suficiència. A ells, per la seva part, va semblar que la responsabilitat no els pesés. Més aviat al contrari, deixats anar van oferir un concert magistral. Comencen molt forts: "Wild", "Silver Soul", "Norway" i "Myth" en el primer compàs de concert. Entre noquejat i levitant per les melodies sorollosament tranquil·les dels de Vancouver. Si se’ls pot retreure alguna cosa, que ara mateix ho dubto, va ser un repertori poc equilibrat, un primer tram de concert devastador amb una segona part més tranquil·la, i l’escenografia, que va provocar que algun reputat fotògraf expressés lliurement la seva opinió. Així i tot, un dels concerts que quedarà gravat en el rècord. Joan Palahí



Real Estate | 22.00 h Pitchfork
És dura de fer, aquesta ressenya. Real Estate varen venir al Primavera Sound ara ja fa tres edicions i van ser una de les sorpreses, i enguany tocaven a l'escenari Pitchfork a una molt bona hora. Amb el sol ja caigut, les cerveses de més entre el públic i l'aforament màxim, els Real Estate varen fer un concert soso, típic, ple de hits empalagosos de grup de pop qualsevol. Sí, és el seu repertori habitual, sí, són les cançons dels seus discs, sí. Però no. Han perdut tota la màgia que els feia tan especials i s'han convertit en un grup més. Un molt bon grup que aporta molta quantitat de gent que canta, balla i coreja els hits, però que realment va ser un tostón. Lluís Huedo


OFF! | 22.55 h Vice
Ho sento, però no. Se'ls veu el cartró. Vaig llegir a la revista aquella que surten molts pits i que dóna nom a un dels escenaris, que eren un grup de punk pels qui mai havien escoltat ni hardcore ni punk. Llegir aquesta frase i a sobre a la Vice em va fer posar-me dret i aplaudir. El revol que havien causat durant els últims dies (gent que duia samarretes del grup, o que tenien de foto de perfil a Facebook la portada del seu recopilatori d'EPS) sense que ni s'haguessin apropat a tocar i ni tan sols haguessin tret un LP feia ensumar que hi havia molt de hype i poc de grup. El fet que tinguin vídeos de cançons en directe molt ben gravats i un web molt ben fet (molt millor que el de la majoria de grups del món) es feia estrany en un grup d'actitud punk i feia pensar en un publicista en nòmina. La meva felicitació a qui hagi sigut capaç de promocionar tan bé el punk perquè els punkies, que són més devots que els talibans, ni se n'adonessin; o, bé, potser té raó qui va escriure la frase que només agradaven als qui mai abans havien escoltat (jo afegiria vist i viscut) hardcore i punk. Lluís Huedo



Shellac | 23.00 h ATP
Si al cinema tenim la frase "Sempre ens quedarà París", a la música hauríem de tenir "Sempre ens quedarà Shellac". L'Albini and co. varen tornar a fer de les seves, varen tornar a fer el mateix, varen tornar. I què? Si el que fan, ho fan de puta mare. Fa anys que no treuen disc, i fa anys que amb prou feines varien el seu concert, però només cal veure mitja cançó en directe de Shellac Of North America per veure perquè estan cada any al Primavera Sound, per veure perquè estaran cada any al festival. Lluís Huedo

Hype Williams | 00.00 h Vice
Perquè un Primavera sigui un Senyor Primavera hi ha d'haver un concert que transcendeixi la teva concepció de la música en viu, ja sigui a nivell d'intensitat o de proposta. Hype Willams, en tots dos casos, ho van fer aquest any. El duo berlinès-londinenc va convertir la seva barreja narcòtica i lleganyosa d'electrònica psicodèlica, dubstep, i rap en un abstracte, inconcebible, i violent -sense ser agressiu- caos, on convivien samplers de trets de pistola, sirenes de policia, o lladrucs de gos amb un ús atronador dels greus, veus cacofòniques, estranys instruments de vent, melòdiques i una combinació estètica de fum en abundància i llums parpellejants que els convertien en espectres sense rostre que apareixien i desapareixien. Atònits -literalment: no es podia fer altra cosa que estar atent al que succeïa-, vàrem assistir a aquest ús assilvestradament lliure i hipnòtic de recursos sonors i visuals. Demencials, misteriosos, imprevisibles, seductors. O, senzillament, espatarrants. Arnau Espinach

Yo la Tengo | 00.45 h Mini
En algun dels meus múltiples trasllats he perdut una cinta de VHS on hi havia gravats íntegrament els concerts del FIB de 1998. Em va venir al cap quan vaig veure el show de Yo la Tengo. Sobretot en el tram inicial i el bisos. UN repàs als millors èxits que ens ha deixat la banda de Noboken. No sé del cert si l’hora era la idònia, però el so segur que no. Una injustícia que van saber suplir amb la professionalitat que els caracteritza. Tot i que vaig a trobar a faltar alguna de les seves millors cançons, els temps era limitat i hi havia molt on escollir. Els regals amb forma de "From the Motel 6" o "Sugarcube" van ser suficients per satisfer una audiència prèviament entregada. Joan Palahí

Mujeres | 01:15 Vice
Tenen disc nou i els del Primavera Sound els han fet pujar als seus escenaris sovint, així que u més u, igual a cinc. Fer moure la gent d'aquesta manera a la una i quart del tercer dia del Primavera té molt de mèrit. Mujeres varen portar un setlist per a l'ocasió amb el bo i millor de les seves anteriors cançons més els temarracos del seu nou disc, Soft Gems (Sones, 2012), amb el qual no paren de rebre immillorables crítiques, i no és per menys. Mujeres és un dels grups nous més madurs, amb més solvència i més internacionals, i això és gràcies a concerts com aquest. Lluís Huedo

LFO | 02.30 h Mini
Quan LFO portava uns deu minuts de concert, un conegut es va trobar amb mi i va cridar: "Momento bakala!!!". I, home, tampoc era això, però sí és cert que, a l'actuació d'Andy Bell, les subtileses ni hi eren, ni, probablement, se les esperava. Torrent de techno a la jugular amb algun incís acid, canvis rítmics més ràpids que el nostre pressentiment, i uns visuals minimalistes, però avassalladors, en consonància amb la música. Qui s'adormia va despertar de cop. Arnau Espinach



Fotografia portada de Dani Cantó

1 comentari:

Marcel Pujols ha dit...

Discrepo en Off!
Que el hype era molt gros va ser evident i que l'actitud de publicitar tant un grup de punk no té res de punk també. Però deixant el pre-concert apart, vaig trobar que de cartró no en tenien res. Contundència a saco i temes d'un minut que sofocaven a qualsevol. L'actitud punk no crec que se la deixéssin a casa però segur que el fet de que passin la quarentena tots ells, fa que no se'ls hi vegi tant.
Per mi, un dels millors concerts del Primavera d'aquest any.