11 de juny 2012

PS2012: DIJOUS, LA CRÒNICA


Aquí és on comença la marató. A partir d'aquí és on una persona sola no pot fer tota la crònica com cal del Primavera Sound perquè es desborda més que les capacitats humanes. Aquí és on comença la crònica del que ha donat de si l'edició d'enguany del festival més potent que tenim. Han calgut ni més ni menys que set ànimes a ple rendiment corrent d'escenari a escenari per cobrir tots els concerts destacats. Quinze concerts ressenyats pel dijous. Però no us penseu, els altres dos dies vàrem afluixar; això només és fruit de l'emoció del primer dia.

Unicornibot | 18.00 h Vice
El meu primer concert al Fòrum d'enguany comença amb quatre gallecs sobre de l'escenari, embolicant-se el cap amb paper d'alumini -pràctica habitual pels Unicornibot-, que varen passar-s'ho de puta mare. De ben segur que el licor de cafè que duien tenia alguna cosa a veure, però la rebuda (mig aforament llarg), també. Era el primer cop que els de Pontevedra venien a Barcelona i, després de cancel·lar la que hauria sigut la seva primera visita, havien generat moltes ànsies entre els espectadors catalans. No varen defraudar: duresa i ritmes a parts iguals, una temprança i un compàs molt ben duts. Començar el festival així va ser molt gran, però també va significar que, a partir de llavors, costaria veure alguna cosa millor. Menció especial al licor de cafè que duien com a aigua beneita, bàlsam curatiu. Lluís Huedo

Friends | 19.00 h Mini
Tot i que, probablement, tampoc hagués estat un concert espectacular, l'actuació de Friends es va veure perjudicada per una sonorització deficient, ja no per segones veus de la baixista i diferents detalls sonors que no es van escoltar, sinó també perquè, en general, li mancava potència decibèlica a l'assumpte, i més quan del que parlem és d'una proposta ballable. Conseqüència de tot això -o perquè no és cool suar, vés a saber- és que el públic es va mostrar bastant apàtic davant les diferents cançons del quintet, excepte amb el penúltim tema -qui sap si perquè era "I'm his girl", el seu gran hit fins a hores d'ara, o perquè la cantant, Samantha Urbani, va jugar les seves "cartes" escèniques baixant al galliner i cantant la cançó a collibè d'un noi de la primera fila. En general, i tot i les bones sensacions que va deixar el que es va poder intuir del seus temes de funk sintètic dels vuitanta barrejats amb pop, r'n'b, i percussions tribals, ens cal una revàlida, preferiblement en sala, amb aquesta gent. Arnau Espinach

Archers of Loaf | 19.30 h Ray-Ban
Van aparèixer quan el festival encara era mig buit i, com qui no vol la cosa, es van cascar "Wrong", "Plumbline", "You and Me" i "Might". Així, seguides i sense respirar. Amb dos collons. El repertori va seguir aquesta línia, centrat en el primer disc i el segon, Icky Mettle i Vee Vee respectivament, i amb escadusseres incursions cap a altres territoris, com la cara B "Lowest Part is Free" o "Freezing Point", o també "Scenic Pastures", del disc All the Nations Airports. Un Erich Bachmann gairebé hieràtic va demostrar que la seva veu engolada encara pot donar molta guerra, i Matt Gentling, baixista dels Archers, va assumir la tasca d’animador sociocultural movent-se com un músic de funk i donant les gràcies després de cada cançó. Els fans gairebé ens partim el coll de tant moure el cap, però s’ha d’admetre que ni l’hora ni el so, embrollat i amb poca potència, no eren el marc adequat per l’èpica "Loser" dels de Chapel Hill. Joan Ferrús

The Afghan Whigs | 20.40 h San Miguel
L’any 2001, The Afghan Whigs van declarar l’alto al foc i van deixar, al seu pas, una de les discografies més solides dels noranta, tot i que aquesta no va permetre al grup de Cincinnati tocar la perseguida fama més enllà dels cercles reduïts on eren coneguts i admirats. Per aquest motiu, aquest és un dels retorns musicals més sonats de l’any, que va aconseguir omplir de nostàlgics -amb algun cabell blanc més des de l’última visita del grup a la ciutat- i de part de jovent l’esplanada de l’escenari principal del festival. "Crime Scene Part One" va servir per arrancar un concert on ens vam retrobar amb un Greg Dulli en plena forma vocal i amb la figura recuperada -com qui s’injecta essència de Jordi Hurtado en vena-, en un habitat menys òptim pel grup del que seria el format sala. Malgrat tot, van ser capaços d’omplir l'escenari amb la primera nota del segon tema de la nit, “I’m Her Slave”, i van mantenir el llistó amb un so més que decent fins al final del reduït repertori i amb un públic més expectant que actiu. No van faltar clàssics com "Going Town", "Gentlemen" o "My Enemy", així com les versions de "See and Don't See" de Marie Queenie Lyons i "Lovecrimes" de Frank Ocean, amb la faceta més soul d’en Greg. "Miles Iz Ded" va tancar el concert amb el cel ja enfosquit, deixant-nos amb el convenciment d’haver presenciat el retorn d’un grup que mereix escriure el seu nom en lletres majúscules en això de la música, però amb el regust un pèl amarg de l'exclusió del repertori de dos habituals com "Faded" i "Debonair". Joel Panadés

Death Cab For Cutie | 21.45 h Mini
Arribo a l’esplanada de l’escenari Mini mentre la poderosa línia de baix de "I Will Possess Your Heart" indica que els de Seattle ja estan a punt per començar. L’última vegada que els vaig veure va ser el 2006 a la Sala Bikini en motiu de la presentació del Plans. Malgrat els anys que han passat i, en conseqüència, el grapat de discos i bones cançons amb què ens han obsequiat, me’n vaig amb la mateixa sensació que aleshores. Concert curt, a base dels hits, siguin singles o no. Així, entenc la inclusió de "Grapevine Fires" en el repertori, amb un Ben Gibbard més energètic que altres cops. Van facturar un més que acceptable concert en un escenari on, com es repetirà al llarg de les diferents cròniques, no acompanyaven ni la qualitat del so ni les dimensions. Joan Palahí



Mudhoney | 22.00 h ATP
Mudhoney és una banda de senyors. Sí, potser van mal afaitats, porten samarretes cutres i sabates llardoses, però són uns senyors, així que si us els trobeu els heu de parlar de vostè i us heu de treure la puta gorra del cap en senyal de R-E-S-P-E-C-T-E. Mudhoney van començar com els paladins del grunge més cruixent i tocino, però amb els anys han sabut depurar el seu so sense perdre mossegada. L’escenari ATP era atapeït de vells i jovenalla trencant-se els ossos mentre sonaven "Suck You Dry", "In ‘N’ out of grace" o "Touch me I’m sick". Els que (per desgràcia) ens vam haver de quedar a les grades vam gaudir d’un grup amb l’energia d’un porc senglar embogit que, no obstant això, se les empesca perquè les seves cançons no sonin com una gran bola de merda. Puntejos de guitarra importats del hard-rock dels setanta, els riffs pantanosos de Black Sabbath, la histèria dels Sex Pistols, la ràbia dels Circle Jerks o l’aclaparament sònic dels Stooges van desfilar en un concert que semblava un tour turístic pels millors moments del rock dur. Ah, i un final de festa immillorable: versions dels Dicks (l’himne "Hate the Police") i dels Black Flag ("Fix Me"). Joder. Joan Ferrús

The Experimental Tropic Blues Band | 22.00 h Adidas
Descobriment personal de darrera ullada digital de la programació. La suor que desprenien els seus temes penjats a Bandcamp (amb una portada exquisidament kitsch) i el fet d'arribar apadrinats/produïts pel blues explosion Jon Spencer i el seu company a Heavy Trash, Matt Verta-Ray, eren arguments més que raonables per donar una oportunitat en directe a aquest desconegut trio belga. A l'hora de la veritat, no vàrem perdre el cap amb ells, però van realitzar un divertit i contundent concert de blues-rock amb un ritme boogiesc i una cert flaire hillbilly, gentilesa de l'harmònica que bufava amb esma el cantant/guitarrista del grup, que va baixar fins a tres cops (i això que la triple tanca que separava l'escenari Adidas de la gent era farragosa de superar) a peu de pista per ballar amb el personal. Per ara no superen els "mestres", però van per bon camí. Arnau Espinach

Wilco | 23:00h San Miguel
Per algun motiu, Wilco sempre han tingut una bona acollida per part del públic a la ciutat de Barcelona des dels inicis de la formació. Això ho ha comentat, en alguna entrevista, el cantant, Jeff Tweedy, i prova d’aquest feeling és el concert acústic que el grup va oferir l’endemà de la seva actuació al Primavera Sound a la botiga Discos Revolver, al centre de la ciutat. Amb Wilco vam presenciar, possiblement, un dels concert cúspides del festival: matemàtics, tècnics i clàssics. El seu últim disc, The Whole Love, va tenir un pes important en el repertori de cançons com "Art Of Almost", "Born Alone" o "Whole Love", sense oblidar un arsenal del que pocs grups poden presumir a dia d’avui, com la colpejant "At Least That’s What You Said, Impossible Germany" -amb un Nels Cline esplèndid al solo de guitarra-, o "Jesus, Etc", corejada pel públic a ple pulmó. I és que la capacitat que tenen per tocar la fibra sensible és única i els converteix en un dels millors grups del moment. Si algun dia els extraterrestres decideixen envair el planeta Terra i els hem d’explicar què és aquest invent que anomenem música, jo els portaré a un concert de Wilco, i que n’aprenguin. Joel Panadés

Beirut | 23.15 h Mini
Després de Ben Gibbar i companyia, van fer acte de presència, sobre la monstruositat d’escenari Mini, Beirut. L’expectativa era màxima. La banda de Zach Condom es troba gravitant en aquell punt incert que hi ha entre quan has deixat de ser una revelació -avui en dia hype- i encara no estàs del tot confirmat pel gran públic, però falta poc. O com a mínim vas ben encaminat. La parròquia que el grup va congregar a l’esplanada del Mini així ho confirma. Pel que fa el repertori, molt ben escollit entre el material que té publicat i el qual destacaria "Postcards from Italy" del Gulag Orkestar. No sé si l’ocasió mereixia que s'hagués fet acompanyar per més músics que habitualment. Hagués estat espectacular. Joan Palahí

Aliment | 23.30 h Unplugged Ray-Ban
A la carpa Ray-Ban, on suposadament fan concerts desendollats, s'acostuma a veure molta gent que sobresurt de les lones. Quan Aliment hi eren, també. Si al concert desendollat de veritat (el d'A Viva Veu) li va faltar canya, aquí n'hi va haver per a tothom, inclús per a l'agent de seguretat i l'ordre de la carpa que, en un intent d'amainar els ànims in crescendo del públic, quasi és pujat a les espatlles d'uns quants i que, en el seu intent d'apressar els malfactors, va haver de sortir amb la cua entre les cames; n'hi havia masses, d'esvalotats. Aliment va apujar els ànims a uns quants que varen decidir endarrerir el seu concert de Thee Oh Sees un quart d'hora per anar-hi encesos com un llum. I és que ja és mala sort que les dues propostes més semblants coincidissin en dia i hora. Lluís Huedo

Thee Oh Sees | 23.30 h ATP
Els concerts d'aquest quartet de San Francisco han anat a més amb el temps. Si al Primavera del 2010 van oferir una molt destacable actuació de garatge segellada amb la seva llarga, progressiva cançó "Warm Slime", a dia d'avui han esdevingut una febril i curiosa (i altament addictiva) barreja d'aquest rock soterrat i de base i minutatge krautrock, acompanyats de constants xisclets feliços. Com tenir cinc anys i gaudir com un boig pujant una vegada i altra a la mateixa atracció de la fira. Ja tenen, a més a més, un cert nucli de fans (senyal inequívoca és el fet que alguns s'esglaiessin amb els primers acords de peces concretes). Gràcies a la caiguda de Sleep del cartell, que tocaven just després d'ells, van acceptar tocar quatre temes -curts- més, i fins i tot el guitarrista, John Dwyer, es va menjar el marrón de comunicar al públic -sense especificar el motiu- el contratemps patit per la banda (que, curiosament, li va permetre tocar dues nits després a Florida, però això ja són figues d'un altre paner...). Arnau Espinach

Refused | 00.30 h Ray-Ban
Dubto que hi hagi algú que s’acostés fins l’escenari Ray-Ban amb la intenció de veure la banda sueca  que en sortís decepcionat. Anàvem preparats. Els vídeos que corrien per la xarxa de la gira de reunió en terreny nord-americà ens havien advertit. La cosa anava de debò. Però era difícil imaginar que començaria amb "Worm of the Senses" i acabaría  amb "Tannhäuser/Derivé", magistralment interpretada. Va caure el millor del "Shape of Punk to Come" i del "Songs to Fan the Flames of Discontent". Com si el pas del temps no els hagués marcit. No sé si ha hagut mai un pogo de les dimensions que hi va haver. Pura energia. Joan Palahí



Bombino | 01.30 h Vice
En el raconet dels experiments, tan contextuals (els grups de heavies) com musicals (Hype Williams), l'escenari Vice, hi van anar a parar quatre tuaregs capitanejats per Omara Moctar, Bombino, a la guitarra elèctrica. Tot i que la contundència de la bateria grinyolés quan portava el ritme de la dinàmica general més cadencial que tenia el quartet, els trams circulars de les guitarres i el baix donaven forma a feedbacks irresistibles que, directament, et segrestaven el cos fins que desapareixien i deixaven tan sols un polsim sonor a l'ambient mentre el nostre protagonista s'esplaiava amb senzills puntejos i riffs de to hendrixià. I sant tornem-hi. Així doncs, l'únic risc real amb ells era acabar trinxat de ballar tant i, tot que coincidien en horari amb els caps de cartell Franz Ferdinand, van convèncer un bon grapat de públic. Esperem que tot això no quedi com el somni d'una nit de Primavera. Arnau Espinach

Franz Ferdinand | 01.45 h San Miguel
La polèmica generada arran de l’anunci de la inclusió de Franz Ferdinand al cartell del Primavera Sound es va volatilitzar en el precís instant en què Robert Hardy va tocar la primera línia de baix de "Darts Of Pleasure". Amb un públic totalment entregat, els escocesos van passar esporàdicament per les cançons del seu últim disc gràcies a Budha, es van centrar especialment en els temes dels dos primers treballs i van presentar algunes de les cançons que formaran part del disc que el grup té pensat publicar aquest mateix any. La veu d’Alex Kapranos, realment perjudicada per l’afonia que el feia difícil d'entendre quan parlava, quedava compensada per l’ampli repertori de hits dels quals disposa el grup, una garantia de festa amb cançons com "Do You Want To", "No You Girls", "Take Me Out", "Ulysses" o "Jacqueline". El que s’ho va perdre per qüestió de prejudicis, cras error. Joel Panadés

Wolves in the Throne Room | 02.30 h ATP
El Primavera (o el fet de ser un cul inquiet musical!) té aquestes coses. Comences el dia gaudint amb el pop pur i dur de Doble Pletina, i l'acabes absorbit pels Wolves in the Throne Room i el seu aquelarre sonor ralentitzat i sorollós, amb veus monstruoses i estellades, adientment completat amb una escenografia amb aspecte de sinistre bosc encantat. Era una hora imprevisible per a la seva proposta (depenia molt de les forces que un tingués a les dues i mitja de la matinada i, de fet, no hi havia molta gent veient-los), però deixar-se portar per ells va ser com descobrir la boca del llop del Fòrum. Arnau Espinach

Fotografia portada de Dani Cantó

34 comentaris:

Anònim ha dit...

14 mans (acreditacions) per fer publicitat i no dieu res del cas Bianciotto. Alguns com Bianciotto van a fer la feina, d'altres fan la feina (5 línies gairebé dos setmanes després) per poder entrar sense pagar. Què s'ho faci mirar en Gabi Ruiz. Bé, això és el que li interessa.

Lluís Huedo ha dit...

Amb tota l'estima del món.
Això és un especial PS, avui parlem de lo del dijous, ni de lo de divendres ni de lo de Bianciotto (que sortirà el divendres d'una manera aigualida entre altres temes, ja està escrit i tot).
Pel tema d'acreditacions, te'n faries creus de les que ens donen. No sé si ens vas veure a la porta del Fòrum que en regalavem.
Aquest any, com la resta, n'hem tingut una.

teresasedo ha dit...

fantàstics Refused, al sortir ens vam trobar quatre ulleres de sol destrossades, uns calçotets, un mitjó, un jersey i una baralla de cartes XD Als Whigs, no sé com seria al darrere, però ja us dic que a les primeres files hi va haver moments de pogo, ho dic per lo de "public expectant més que actiu".

Christian ha dit...

Em fa especial gràcia que algú pensi que GentNormal és NME o quelcom semblant, per poder aconseguir 7 (WTF!!) acreditacions. I em fa gràcia que algú pensi també que l'organització del PS en donés tantes a un bloc

Edu ha dit...

Anònim, a més de no tenir nom, no tens gaire coneixement de com va la cosa.

Primer: el Bianciotto viu d'això i els de Gent Normal (com la majoria de blogs d'internet) són gent que li agrada la música i ho fa, tot sovint, pagant per veure el concert. Por amor al arte. Per tant, més independent impossible (el diari on treballa el Bianciotto té molts més interessos publicitaris).

Segon: si parlar estrictament dels grups que tocaven és fer publicitat, abandonem el periodisme musical.

Tercer: el Gabi Ruiz té pinta de ser un gilipolles drogaddicte i el Bianciotto "va a fer la feina", com dius, però francament és el que MENYS m'interessa del Primavera Sound, el que pensi Bianciotto (no comparteixo el seu criteri musical) o el que digui el Gordo Barkley. I encara m'interessa menys saber què pensen els d'aquest blig sobre això. M'interessa que parlin del festival (bé i malament), del cartell (discutible), dels grups que he vist i dels que no he vist.

Joanb_Palahí ha dit...

Anònim, jo he publicat en aquesta crònica i ho faré en les altres del PS i em vaig pagar l'entrada amb els diners que cobro de la meva feina que no és pas exercir el noble art de la crítica

Joel41 ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joel Panadés ha dit...

Del dijous em quedo amb els concerts de Refused i Wilco. Els Whigs com ja he dit a la crònica, crec que es van deixar un parell de cançons per acabar de fer un concert rodó. Jo devia estar com a tercera línea i és cert que vaig veure moviment per davant de tot, però en general em va semblar que el públic estava una mica apagat, potser és que la espectativa que tenia de "My Enemy" era veure el Fòrum en flames :)

Deixo vídeo del concert complert que he trobat de casualitat per youtube: http://www.youtube.com/watch?v=liM3uCA7l2c

teresasedo ha dit...

jajajaj igual es que jo estava tan exaltada que ni em vaig fixar en la resta.

Pel que fa al debat aquest que s'ha muntat, crec que algú que es pensa que un bloc pot aconseguir set acreditacions d'un festival com el Primavera Sound es que no té ni idea de com funciona aquest món. De fet, si en vau aconseguir una ja teniu tota la meva admiració.

Anònim ha dit...

A veure LLuís,

-Hi ha pàgines web que reben més d'una acreditació. Al PS tot depèn dels contactes i no de la mida o difusió dels mitjans, com es va demostrar a l'afer Bianciotto.

-14 mans per escriure una crònica i segons tu només una acreditació. O sigui, 13 persones que treballen de franc. Enhorabona. Sou el Huffington Post de la música! És trist que hi hagi gent a més contenta (no et donem diners però t'apugem l'ego) i parli d'amor a l'art. No, això és explotació. Rebeu subvenció pública i teniu "gent" que escriu gratis per no pagar un periodista musical. Així va el país, per dalt i per baix.

-La Srta. Pallaràs millor que no digui res. Fa temps que se li ha passat l'arròs. Les seves cròniques són massatges. Escriu pels amics i per amics i per fotre un clau. Vet aquí la crítica musical.

-Sí, en Bianciotto i el seu diari van fer la feina, però amb menys mans, menys temps i més profunditat. Suposo que per això cobren... No sé, ja que sou 14 us podríeu haver esplaiat una mica més.

-Vosaltres a lo vostre. Ja trigueu en publicar alguna cosa de Maria Rodes o Ferran Palau. Es possible que hagin anat a comprar el pa.

Anònim ha dit...

teresasedo.

Saps quantes acreditacions va repartir aquest any el festival? Informa't. Barra lliure. A qualsevol pàgina creada uns mesos abans i que faci una prèvia li donen. Gent Normal com rep subvencions i té especial "sensibilitat" (o peatge) pels grups d'aquí, bons i dolents, doncs potser no li cau tan bé a un paio com en Gabi Ruiz....

Anònim ha dit...

Joanb_Palahí ha dit...

Nen. No et vull espatllar el teu moment de glòria, però potser li estàs traient la feina a algú que es guanya la vida amb això. Què et semblaria que algú anés a la teva feina i li digues al teu jefe que treballarà gratis doncs li agrada molt el que fas i passada una setmana a tu et diguessin de no tornar? Les coses s'han de pensar.

JG ha dit...

El Gent Normal, no reb subvenció pública ni ingresa un sol euro d'enlloc, diria que ni per publicitat.

Ets un boques o un hater. O totes dues coses, i em sembla estupendu. Però no diguis mentides xato.

JG ha dit...

Això a banda que la majoria de nosaltres som periodistes de carrera i professió -com a mínim 3 dels que signen les cróniques-, no li fotem el curro a ningú. Ho fem perquè aquest és el nostre projecte i hi escrivim el que ens dona la gana i pels diners que ens dona la gana, en aquest cas, zero.

Ah, i el tema d'en Bianciotto em sembla gravíssim, negar l'acreditació a un periodísta perquè no opina el que tu vols és dels fets més lamentables que he escoltat darrerament.

Martí ha dit...

Dir que algú que paga la seva entrada i després escriu el que li rota al seu bloc és treure la feina a un periodista es l'argument més cutre que he llegit en molt temps. Felicitats anónim.

Anònim ha dit...

Potser alguna ajuda en la primera fase per engegar un projecte cultural i en català? Estem d'un eufemisme darrerament. Línia de crèdit, rescat...

Cap periodista amb un mínim de consciència treballaria gratis. Els que ho fan no tenen dignitat. Són Belen Esteban's. Ho fan per rebre un disc de franc, per entrar gratis a un concert, una consumició, per ego, etc. Pel que dius, 11 de 14 no són periodistes ni de formació...

Martí. Ara és un bloc? Que escriuen perquè els hi dona la gana i pels diners que els hi dóna la gana. O sigui 0 com diu en JG. Molt bé. I aquesta gent ha de rebre acreditació? Si hem de donar acreditació a tots els blocs tanquem la barraca. Per què els mitjans han de contractar algú si només han de venir a un "bloc" com aquest i fer la proposta a qualsevol d'aquests entusiastes de la música i de cobrar 0? Sou collonuts per la professió. Felicitats.

Això sí, us considereu millor que els banquers malgrat compartiu pràctiques.

JG ha dit...

Cap ajuda en cap moment, ni quan el vam començar ni avui.

Tu mateix ho dius "cap periodista amb un mínim de consciència treballaria gratis", però és que els que fem això no ho fem amb consciència que estem treballant perquè fer aquest bloc és el nostre hobbie, sense més. De debò, no li busquis tres peus al gat.

I el Primavera dona acreditacions (o acreditació) al Gentnormal perquè, entenc, parla de música independent de Barcelona, no crec que hi hagi cap raó comercial al darrera del PS per acreditar-nos a nosaltres. Imagino que és la seva manera de donar suport a projectes independents d'aquest país. Perquè rendiment econòmic de nosaltres en treu zero.

Martí ha dit...

"Això sí, us considereu millor que els banquers malgrat compartiu pràctiques."

Te'n adones que estàs dient això a 4 colegues que fan un bloc perquè tenen ganes d'escriure sobre música al seu propi bloc?

Pensa abans d'escriure home!!!!

Joanb_Palahí ha dit...

Anònim o Deuterònomim, que el meu moment de glòria no ha estat pas aquest sinó el divendres passat a altes hores de la matianda quan vaig fer un calvo davant de 157 persones, parlem amb propietat home

Albert Lloreta ha dit...

Els anònims d'avui dia són megaforts.

Anònim ha dit...

Quan teniu que fer un ou ferrat també el feu entre 14? Palahí, suposo que els teus 13 companys et devien ajudar a baixar-te els pantalons i gratis.

Si algun dia aixeco un diari ja us avisaré. Això sí, després us queixeu de les reformes laborals i mireu-vos, treballant de franc... què dic de franc... pagant-vos l'abonament. La feina d'aquí poc no serà feina serà un hobbie. No, és que m'ho passo bé dieu. Quina creu pel periodisme.

Anò-nimus ha dit...

Teniu la pell molt fina home. No veieu que els arguments ja no s'aguantaven des del segon comentari anònim? Vinga va, que de trolls a internet hi ha un munt, i tots són iguals.. i alguns, fins i tot, divertits :)

Edu ha dit...

Anònim, oju: com tornis a comentar en aquest bloc de neoliberals insolidaris, et denunciarem a CCOO per col·laborar en la precarització del sou del senyor Jordi Bianciotto (que treballa en mitjans que sí que viuen de les NOSTRES subvencions públiques, Periódico, BTV, etc).

De fet, hauries d'exigir que els de Gent Normal et paguessin pels comentaris que has escrit. Això compta com a article, segur.

Defensa els teus drets, anònim! Apunta ben alt, als autèntics responsables de la crisi: el LLUÍS HUEDO! Les 14 mans del diable!!!! Uuuuhhhh!!!

Clar que sí, comissió d'investigació ja pels blogs de música gratuïts. Anònim, parla amb Ramoncín, David Bisbal i Ana Belén, opinen el mateix que tu sobre la música.

T'ho diu un periodista que no col·labora amb aquest blog ni amb cap, i que agrairia que no parlessis en nom de la professió.

Anònim ha dit...

Això, censureu opinions com fa La Vanguardia, ABC o La Razón.

raindrops ha dit...

Qualsevol que es pensi que és en Gabi Ruiz qui decideix sobre les acreditacions d'una pàgina com aquesta (molt respectable, sense cap dubte) o de qualsevol diari nacional (tret de casos excepcionals, és clar) parteix ja d'un nivell molt precari en la seva opinió.

Qui, a més, critica que algú tingui una afició o una inquietud del caràcter que sigui i respectant la societat ja no mereix ni que sigui llegit i molt menys publicat.

Deu ser que quan rento la meva casa o poso una rentadora estic treballant gratis. I si faig un quadre a punt de creu també.

El problema real deu ser que hi ha molt atur i és per això que aquest anònim es pren aquestes molèsties en molestar tothom que li passa pel davant, no de nivell, sinó per davant dels seus ulls.

Això és música, amics (i anònim), és una passió, una afició i de vegades (molt poques) un ofici. No cal fer-ne un drama.

Anònim ha dit...

"....Gabi Ruiz qui decideix sobre les acreditacions d'una pàgina com aquesta (molt respectable, sense cap dubte) o de qualsevol diari nacional (tret de casos excepcionals, és clar) parteix ja d'un nivell molt precari en la seva opinió".

Noi, on has estat el darrer mes? Què algú li expliqui a aquest jove que va fer en Gabi Ruiz i si decideix o no. Fins i tot amb diaris partner de gran tirada. Desperta!

La meva inquietud i afició és fer la teva feina i gratis. Diga'm on treballes que parlaré amb el teu cap. I res de queixar-te, que les aficions de cadascú són lliures.

Quadre, rentadora. Veig que ets dels que pensen que els artistes i músics han de treballar de franc. Amb lo bé que s'ho passen. Sí, idèntic a posar una rentadora.

Hi ha molt d'atur. Sí, poca broma. I la solució no és treballar gratis com volen els banquers i el govern.

Música, afició, passió. Tu ets burro. Els músics no tenen dret a guanyar-se la vida pel sol fet de dedicar-se a una cosa que els apassiona? Ho sento per tu si et guanyes la vida fent una cosa que no t'agrada ni t'apassiona perquè no vas tenir el coratge d'intentar-ho o et van passar per davant.

Luis, encara espero la restitució del missatge eliminat.

raindrops ha dit...

Comencem aclarint el fet de que soc una noia, treballo a la 'indústria musical' i molt segurament em conec el terreny molt millor que tu. No cal que ningú m'expliqui res. Potser t'haurem d'explicar que no pel fet que hagi estat un cop (i al final fins i tot no va estar així) sigui així per sistema, em sembla que una mica burro tu sí que ets, bueno, això ho deixarem 'en el aire' ja que aquí cadascú parla per sí mateix.

Em guanyo la vida fent quelcom que m'apassiona i no, no soc de l'opinió que els músics hagin de tocar gratis. Ara bé, tampoc soc de l'opinió que només pel fet de ser músics s'hagin de guanyar la vida així. Cadascú ha de rebre el que li correspon. ELS PERIODISTES TAMBÉ. Aquests nois es coneixen els artistes i l'escena musical molt millor que alguns que cobren per fer-ho. I com ells tants altres que tenen dret a fer el que els hi vingui de gust.

Si no pots veure que algú que escriu sobre música no pot fer-ho per afició a més de la seva professió ja no sé què més hem de parlar ni aquí ni a enlloc.

Que em denuncii Inditex si alguna vegada se m'acudeix fer-me roba! O La Sirena si em faig unes croquetes jo mateixa! Perquè aquesta gent ha de tenir l'exclusiva, oi?

Anònim ha dit...

Un cop? Revisa l'historial d'en Gabi Ruiz i les vegades que ha amenaçat a periodistes de pagar-se l'entrada si exercien la crítica. En públic. Passa que amb El periódico i les ganes de protagonisme d'aquest brètol a Twitter tothom s'ha assabentat. D'altres, el xantatge i la coacció no han estat tan evidents. Si estàs a una promotora o al sector ho hauries de saber...

"tampoc soc de l'opinió que només pel fet de ser músics s'hagin de guanyar la vida així". Ho sento, però no t'entenc. Definitivament sí, treballes a la indústria musical a costa dels músics, de la seva creativitat i el seu suor. Tens una visió una mica neoliberal. Sí, els músics bons guanyaran diners i els no tan bon es cansaran i segurament es dedicaran a quelcom diferent. El problema és que aquí hi ha grans músics i bandes que són contractats a cost zero malgrat la seva qualitat pel fet que molts accepten tocar gratis. Si la majoria no toquessin gratis, haurien de contractar i pagar i contractarien als bons. De la mateixa manera que molts empresaris s'aprofiten de gent molt ben preparada professionalment. Les dinàmiques d'explotació (tu diràs promoció...) són molt fortes.

En cap cas dic que no hagin d'escriure. Només he dit que el portal hauria de socialitzar beneficis. Tot depèn d'on vulguin arribar amb aquest projecte, que segur aspira a algun dia poder pagar les contribucions dels seus col·laboradors amb diners i no bosses.

Amb això d'inditex, noia anònima, t'emportes el premi a la demagògia.

Un petó.

Lluís Huedo ha dit...

Titu, aquí el menda no t'ha esborrat cap comentari, vaig a preguntar-li a Deu o a Alà si han sigut ells.

pd: Si no t'és molestia escriu-me bé el nom, si no, puc arribar a pensar que no és a mi a qui et dirigeixes, o algo.

Merci.

Anònim ha dit...

Menteixes LLuis i ho saps. Has esborrat un comentari que no penso reescriure. De fet no penso escriure més: gairebé mai us comenta ningú, potser perquè reacciones davant la crítica igual que en Gabi Ruiz, l'amic que et dóna les acreditacions si no m'han informat malament. Què cadascú tregui les seves conclusions. A tu ja et coneixem les teves arts promocionals i empresarials. Vagi bé.

Lluís Huedo ha dit...

jajajajjaa.

Digues, digues.

Al senyor Gabi Ruiz ni el conec…

Arts promocionals i empresarials meves? merci, hi dedico molt d'esforç.

Però una cosa, no deixis d'escriure, home, que ara ja ets casi de la família!

En serio, repeteix el què dius t'he esborrat, a veure que és tant gruixut, si realment hi havia algo.

I no t'endescuidis que aquí encara hi ha gent que dona la cara signant amb el seu nom, ensenyant les cartes. Així és més difícil mentir, no com a tu, que si que se't dona bé.

Lluís Huedo ha dit...

He estat investigant. Jo que tinc permisos dins aquest bloc he descobert que la únic comentari esborrat és el de'n Joel Panadés, membre de GN, i va ser ell mateix qui va esborrar el seu comentari.
Això va ser ahir a les 17:01.

Ho diu blogger.

raindrops ha dit...

El que és demagògia, anònim, és dir que els músics han de cobrar sí o sí. Si una persona que no és competent no aconsegueix una feina concreta remunerada, perquè un músic sí?

Això que dius tu de 'grans músics' i 'grans bandes' ho ha decidir l'audiència (si en genera), el promotor (si els vol contractar) i el grup també és lliure de decidir si en vol tocar o no. O no és això del que se'n diu llibertat?

Prou ja de fer demagògia (de la de veritat) dels músics i dels periodistes i/o escriptors, col·laboradors, etc. N'hi ha de bons i de dolents, igual que cambreres, secretàries, dissenyadors gràfics o cuiners.

Sobre això de les acreditacions no sé d'on ho treus, la veritat. No t'importa que escriguin només el seu benefici? Deixa'ls que facin el que els hi vingui de gust.

Com diuen 'por ahi': MIND YOUR OWN BUSINESS que potser així en faràs algun, que em sembla que podem deduir que no en tens gaires.

Per cert, gràcies per allò de 'tens una visió una mica neoliberal'.

Marc ha dit...

Vull que li doneu una secció al Anònim, sempre es divertit tenir un Salvador Sostres a un mitjà. Pague-li 1 euro a l'any, així no podrà dir que treballa gratis.