7 de juny 2012

PS2012: CRÒNICA A LA CIUTAT


Nens i nenes, no teniu una buidor que ho omple tot dins vostre? Aquest dilluns teníem una sensació de sense-Déu que regnava al nostre cor i a la boca del nostre estómac que ens dificultava la respiració. En abaixar el cap, ens vàrem adonar que feia una setmana que havíem començat el PS, i això passa factura. Dilluns 28 va començar el nostre Primavera Sound en la seva vessant a la ciutat. Heus aquí la crònica del Primavera Sound extern al Fòrum al qual, humanament, vàrem poder assistir.

Amb tota la setmana primaveral per davant, dilluns 28, al Fantástico, no s'hi cabia. En Síctor Valdaña obria la nit amb la seva guitarra, tot destil·lant cançons a mig camí entre el cantautor d'arrel americana i el post hardcore més washingtonià.
A continuació, Aliment feien un acústic que quasi no se sentia del rebombori que hi havia a la sala. Es notaven les ànsies pel festival, per l'alcohol, per riure i ballar. Es demanava un concert elèctric, com el que, dies després, farien a la carpa Unplugged de Ray-Ban (que, d'unplugged, només en té el nom) i del qual, si no vareu poder-lo viure, en podreu llegir una ressenya en uns dies al GN mateix.

Dimarts 29 ens tornàvem a donar cita al Fantàstico per culminar el cicle dels A Viva Veu, dins el marc del festival. Era el torn d'Univers i Joan Colomo, però el baf que sortia per la porta i la impossibilitat de poder-se apropar el suficient per veure el serrell de cap dels que s'exposaven a l'escenari em va catapultar a un bar a fer cerveses. Tota una llàstima. Si els A Viva Veu haguessin programat millor o pitjor segur que no hauria passat. (S'entén per millor per programar alguna cosa molt estranya i particular que no porti molt de públic i per pitjor per programar alguna merda de grup que no porti tant de públic).

Dimecres era el torn de l'Arc de Triomf, el qual va suposar la primera trobada multitudinària de primaveros. Això només vol dir retrobades amb amics, amb cervesa, amb el sol i amb la perspectiva de moltes hores (dies) per endavant. No More Lies varen sonar atronadors i ens van deixar amb ganes de més. Els ganxos encara ho tenen, i per la mà, així que esperem veure'ls molt i sovint. D'aquell dimecres no vaig veure res més, així que la següent crònica és del nostre enviat especial Joan Ferrús:
He vist molts cops els Black Lips, i afortunadament, en tots ells era palesament lluny de la sobrietat i perillosament a prop dels músics. Però aquest cop va ser diferent: aquest cop va ser pitjor. L’escenari era una olla de pressió de persones suades (sobretot guiris) amb les energies al 100% i les panxes plenes d’alcohol. Les ampolles volaven tan bon punt quedaven buides i els colzes es disparaven a mesura que anaven sonant O Katrina! (crec), Cold Hands (em sembla) o Family Tree (juraria). Sí, és cert que hi va haver algun moment de descans, com per exemple amb la reposada Hippie Hippie Hoorah (segur?), però només eren el preludi de la bogeria hooligan que desfermaria l’himne Bad Kids. I els Black Lips van sonar... bé, van sonar als Black Lips. En directe, el seu garatge florit acostuma a perdre les poques subtileses que mostren al disc, però no importa, perquè els seus són concerts que no es puntuen amb estrelles, sinó amb els morats que t’omplen el cos. Joan Ferrús

Aquest any, els concerts del Parc s'han canviat d'ubicació, un gran encert, el Parc de la Ciutadella és idoni i còmode. Diumenge, al minimúsica, els més petits i els no tan petits varen gaudir, a jutjar pels seus somriures, d'una de les millors iniciatives musicals que ha sorgit en els darrers temps. Cal destacar l'actuació d'Internet2, que sempre se les pesca per sorprendre i canviar el guió de les seves actuacions, en les quals, fins i tot, s'atreveix a fer pujar nens a tocar amb ell.
Ocellot tocava a continuació, va ser un de-menys-a-més. El pèssim so inicial es va anar regulant fins a sonar decentment, que no bé. El sabor de boca final era d'"aquest no val, falta el concert de debò", com si tot hagués sigut una prova de so.

Just acabat el concert d'Ocellot, els Boreals tocaven a l'altre escenari de la Ciutadella. Un no les tenia totes, però el que els tres joves (molt joves) varen demostrar són unes taules i una convicció que sembla mentida. Semblava que donaven la raó a l'Abel quan, a l'entrevista que li vàrem fer, deia que les noves bandes locals treien debuts a l'altura de les de fora. Boreals varen fer un directe al parc com pocs guiris. Per cert, tant Ocellot com Boreals formen part dels millors EPS de l'any d'aquesta casa…

El Primavera a la ciutat va donar molt més de si, però el nostre fetge no, així que després d'una setmana seguida veient concerts aquí es va acabar la gasolina.
D'aquí a un any, més, i abans, el Club.

Fotografia de Dani Cantó