12 de juny 2012

POP FELIÇ


Fred i Son
Un altre temps
Any: 2012
Discografica: Sones

Crec que és en Nick Hornby qui a un capítol del seu llibre-homenatge a la música pop -31 songs- explica la dificultat d’argumentar com és que una persona adulta pot adorar cançons pop amb lletres tan aparentment insulses, superficials, potser ridícules com algunes de les nostres favorites. És el que hi ha, passa. De tant en tant una persona madura, com qui s’amaga darrere aquestes línies, ha d’explicar d’alguna manera perquè xiuxiueja sense adonar-se’n frases com “Desperta d'aquest somni i mira ben amunt, que l'Arc de Sant Martí el van fer per tu”. Hòstia, pot haver-hi versos més empalagosos? Si us plau, si algú els escriu assegureu-vos que el tanquin en una sala de tortura d’Abu-Nazir. Els que heu vist Homeland ja m'heu entès, i els que no, imagineu-vos-ho com una cosa molt dolorosa. En fi, que es fa difícil d’acceptar: ens agrada el pop, el twee, les lletres sovint cursis i la melodia imbatible, i això és així. Sortim de l’armari i cantem-ho sense por, ni ens farà semblar més bledes o menys efeminats. Bé, potser sí. És igual, de fet ens la sua, seguirem sent uns incompresos militants del preciosisme pop mentre sona el vinil dels Fred i Son de fil musical. Serviu-vos un gintònic, celebrem el nostre triomf.

Fred i Son, és una banda que es dedica precisament a fer la música menys pretensiosa del planeta. Afirmació a mitges, perquè podem imaginar-nos en Xavi, en Xesc i l’Elisenda buscant la melodia que quedi perfecta en aquella cançó inofensiva, i la seva feina, els ha de portar. I aquest és el seu secret, no fer composicions complexes i no sortir de estrofa-tornada-estrofa en tot el disc, trobar la màxima autenticitat en la mínima expressió, la cançó. I així els surten: fàcils i rodones, com qui es cuina uns espaguetis o passa l’escombra. No fan res que no haguéssim escoltat abans a Robert Forster o Grant MacLennan, perquè els barcelonins beuen sense dubte dels Go-Betweens, com dels Orange Juice o dels Yo la Tengo menys noise. Grups tots ells que estarien a qualsevol top d'algú amb orelles delicades.

Les cançons de Fred i Son són petites històries, peces de microorfebreria pop que han fet un salt endavant en la producció i elaboració amb la incorporació d’en Cristian Pallejà (eps amics, posem-nos en peu que parlem d’un ex-Nisei, grup de culte), que ha aportat a la banda noves tonalitats delicades i elegants. Les trompetes d'"Abric i bufanda" amb les que ens dóna la benvinguda l'àlbum ho certifiquen. Les cançons d'Un altre temps són senzilles, agradables, sinceres i s'allunyen tan com poden de l'avantguarda pop per concentrar-se en la bellesa més nua. Exemples? “Digues que vindràs”, amb aires dels vuitanta i que sona al Glasgow d'Edwyn Collins: “No perd el cap”, amb uns violins exquisits, o l'infal·lible solo de guitarra espanyola inicial d'”Un altre temps”. Cançons que et posen de bon humor i que evoquen paisatges de gorgs frescos mentre fugim de la platja-d'anunci-d'estrella-damm. Parlant de solsticis, el hit impepinable del disc és “Estiu”, un tema que caurà aquests mesos al cotxe mentre vagi a prendre el sol i que, segur, farà moure'm el cap d'una banda a l'altra. “Ho té tot, mira com brilla, ben oberts els ulls, del color d'un riu d'aigües tranquil·les”, cert.

Jordi Garrigós

1 comentari:

Marta ha dit...

Fa il.lusió tornar a llegir en JG, semblava que s'havia evaporat...