13 de juny 2012

CARTES DE PRESENTACIÓ AMB ESTIL


En el moment de la seva estrena va ser tota una sensació. Ara, però, True Blood ha deixat de sorprendre molts espectadors i alguns seguidors comencen a cansar-se d’una trama que, de tant rocambolesca, es pot considerar ridícula. Malgrat això, la sèrie de vampirs i altres criatures, que aquest passat diumenge va engegar la seva cinquena temporada, serà sempre digne de veneració per dos elements fonamentals: el gran Alexander Skarsgard i els espectaculars títols de crèdit inicials.

La presentació de True Blood està considerada una de les millors de la història de la tele. Al ritme de la cançó Bad Things, cantada per Jace Everett, l’estudi de Digital Kitchen, responsable d’aquesta petita joia, mostra la cara fosca i bruta del sud dels Estats Units en la qual es barregen tres temes cabdals de la sèrie d’Alan Ball: religió, sexe i mort. El leimotiv que guia la juxtaposició de les imatges és la frase “la puta a la casa d’oració” ("the whore in the house of prayer"), un resum de la barreja entre la mística i el profà que es dóna en aquesta banda del país. El colofó final d’aquests títols de crèdit és la tipografia utilitzada, batejada amb el nom de True. Per crear-la, els dissenyadors es van inspirar en els cartells que es poden trobar als vorals de les carreteres perdudes de les zones rurals del sud i també en els senyals que es veien a Nova Orleans després del Katrina. Una lletra que demostra urgència, però també por, dos sentiments que concorden perfectament amb la trama de la sèrie.



Alan Ball és un expert a escollir capçaleres delicioses per a l’espectador. Deixant de banda True Blood, la seva gran obra mestra és Six Feet Under, considerada com una de les cent millors sèries de tota la història per la revista Time. La trama girava a l’entorn de la família Fisher, propietària d’una funerària, i la recerca de cada un dels membres del clan del seu jo verdader. Els seus títols de crèdit, també de Digital Kitchen, són completament diferents als de True Blood, encara que conserven un segell propi. Amb una música més apta per una sèrie de misteri que per un drama, les imatges ens introdueixen de forma sigil·losa i indirecta en el món de la mort. La sèrie va guanyar l’Emmy a la Millor Capçalera l’any 2002.



Com si es tractés d’un triangle perfecte, un dels actors de Six Feet Under, Michael C. Hall, protagonitza ara Dexter, una altra sèrie amb una presentació meravellosa, de la qual podeu trobar remakes fets per fans a la xarxa. El títols de Dexter, curiosament obra del mateix estudi que va fer els de les sèries d’Alan Ball, es basen en la idea de la rutina matinal. Veiem com Dexter -forense de dia, assassí de nit- fa les mateixes coses que fem nosaltres quan ens llevem. Això sí, amb algunes esquitxades de sang que ens recorden la naturalesa criminal del protagonista. Una insinuació al possible assassí que tots duem dins? Poc importa l’acusació velada quan es formula d’una forma tan seductora.



Una bona carta de presentació és essencial per despertar l’interès dels altres, i en el cas d’una sèrie no funciona diferent. A més de les tres perles de Digital Kitchen, la televisió ha vist altres títols de crèdit que s’han convertit en símbols de la ficció de qualitat. L’exemple més clar el trobem en Mad Men, obra d’Imaginary Forces, que fa un homenatge tant als títols de crèdit de North by Northwest, com al cartell de Vertigo, dues de les pel·lícules claus d’Alfred Hitchcock. De la primera, els dissenyadors van agafar l’element dels gratacels, que es formen gràcies a la combinació de línies verticals i horitzontals que descendeixen de la part superior de la pantalla. L’executiu que cau des dels gratacels és hereu de les dues siluetes abocades a l’abisme immortalitzades al clàssic cartell de Vertigo.

La llista de les millors capçaleres pot ser interminable i variar segons cada persona. Així i tot, podríem apostar, i segurament guanyaríem, que la de Twin Peaks, amb la seva inquietant música, ocuparia una posició destacada. Els títols de la sèrie de David Lynch són una lliçó mestra de com trastocar l’estat d’ànim de l’espectador sense recórrer a la violència.

I com la llistes estan moltes vegades lligades a elements sentimentals, algú té dubtes que la capçalera de Los vigilantes de la playa trobaria un petit forat? Sí, està a les antípodes dels exemples de finesa i estil que hem esmentat, però no negarem que tots hem intentat imitar les passejades de Hasselhoff per la platja mentre cantàvem una versió indesxifrable de la sintonia d’un dels tòtems del kitsch.