6 de juny 2012

AQUELLS MERAVELLOSOS ESTIUS (I COM SUPERAR 'DAWSON'S CREEK')


Va haver-hi una època en què per molts (i bàsicament moltes) els dies d’estiu començaven bevent el cola-cao de l’esmorzar mentre veien un nou episodi de Dawson’s creek ( o Dawson crece, segons La 2). La sèrie, obra del mestre del terror Kevin Williamson, era teòricament una translació a la ficció de l’adolescència del seu creador. Dawson (James Van der Beek), el protagonista, era un jove que vivia a Capeside, un idíl·lic poble de la costa de Massachusets, amb el somni d’un dia convertir-se en un gran cineasta emulant el seu idolatrat Steven Spielberg. Com a bon candidat a artista, Dawson era un paio complicat, un noi que es menjava l’olla dia sí, dia també, i que, a més, creia que era la seva obligació compartir les seves preocupacions amb el seu grup d’amics.


La colla d’amics, si es pot dir així, ja que se solien barallar a cada episodi, el composaven Joey, Pacey i Jen. Joey (Katie Holmes) era la millor amiga de Dawson i el seu interès romàntic durava bona part de la sèrie, malgrat que, segons se’ns explica al primer capítol, el noi, una ànima sensible i pura, mai havia pensat en la seva amiga de la infància com a objectiu sentimental ni molt menys sexual. Joey era una ferma candidata a drama queen de la sèrie. La seva vida tenia tots els elements per ser una autèntica tragèdia grega: la seva mare mor de càncer quan ella té tretze anys, el seu pare l’empresonen per tràfic de drogues i la seva germana, embarassada i soltera, es fa càrrec d’ella fent grans esforços econòmics. Per si tot això no fos prou, la súper intel·ligent Joey depèn de les beques per poder estudiar i està més penjada que un fuet del seu estimat Dawson.

El segon mascle de la sèrie era Pacey (Joshua Jackson), el noi rebel del poble, a qui el públic adorava, en detriment del sempre pesat Dawson. Malgrat ser un paio dur, s’enamora perdudament de Joey després de fer un treball amb ella. Els dos mantenen una relació sentimental que va i bé durant tota la sèrie i que va tenir el seu punt culminant en el seu viatge d’estiu a bord del vaixell True Love (sí, la pantalla de la tele va regalimar sucre durant aquell capítol). Joey i Pacey, amb les seves baralles i els seus moments càries, es van convertir en la parella preferida dels seguidors de Dawson's Creek.

L’antagonista de Joey era Jen, una noia de Nova York que és confinada a Capeside per culpa de la seva vida dissoluta. El personatge, interpretat per Michelle Williams, nominada recentment a l’Oscar per My two weeks with Marilyn, arribava al poble per viure amb la seva àvia, una dona ultra-religiosa que té com a objectiu redreçar la vida de la seva néta. A la primera de canvi, la noia enamora el pringat de Dawson, enlluernat pel seu caràcter salvatge. Al llarg de les sis temporades, Jen troba el seu lloc al poble i abandona la seva vida desenfrenada. Però -oh, tragèdia!-, com si es tractés d’un càstig diví pels pecats comesos en la seva adolescència, Jen mor al darrer capítol per culpa d’una malaltia cardíaca.

A Capeside tot es vivia amb una intensitat inusitada, ja fos un ball d’institut, els problemes amb la beguda de l’ovella negra del poble o la pèrdua de la virginitat (gran tema tabú de la sèrie). El ball de parelles era constant, i cada canvi de partenaire semblava que havia de ser el definitiu. L’apassionament de Dawson i els seus amics es feia patent en cada línia de diàleg, amb reflexions filosòfiques d’alta volada i converses totalment impròpies d’adolescents amb tota la vida per davant.

Com si es tractés d’un joc de matrioixques, Dawson, alter ego de Williamson, aconseguia finalment el seu objectiu i es convertia en realitzador creant una sèrie sobre la seva adolescència, reflectint també la vida dels seus amics. Malgrat les múltiples neurosis i els drames dels seus protagonistes, Dawson’s Creek va marcar una època pels seus espectadors i també pels seus actors. Michelle Williams, després del seu pas per la sèrie, ha estat capaç de construir una sòlida carrera cinematogràfica gràcies a la seva participació en pel·lícules indies de prestigi. Katie Holmes potser no ha tingut tanta sort en terreny professional, més enllà del seu paper a Batman és difícil destacar algun dels seus papers al cinema, però ha aconseguit no caure en l’oblit en convertir-se en la Sra. Cruise. Joshua Jackson passà de ser l’amor platònic de moltes adolescents a ser “noi Abrams” amb Fringe, sèrie venerada per uns fans infatigables.



I James Van der Beek? Després de guanyar-se l’enemistat de tots els seguidors de la sèrie per culpa de les seves diatribes interminables, l’actor es va perdre en la gran maresma d’ídols adolescents. Un pou del qual ha sortit aquest any amb la sèrie Don’t Trust the Bitch in Apt. 23, producció que li ha permès girar la truita i burlar-se de la “maledicció Dawson”. En aquesta comèdia de situació, l’actor interpreta una versió de ficció i deformada d’ell mateix i es riu descaradament de l'encasellament que ha patit per culpa de la producció adolescent. Un estancament que dóna moments brillants, com quan Van der Beek ha de suportar estoicament que les fans del drama adolescent li cantin la sintonia del serial, la enganxifosa I don’t want to wait de Paula Cole. A més, Van der Beek és el millor amic de la bitch del títol, una noia, interpretada Krysten Ritter (des d’aquí una crida perquè Tim Burton l'inclogui ja al seu grup d’actrius fetitxe), que es dedica a maltractar i a abusar dels seus companys de pis.

Don’t Trust ha estat una de les sorpreses de la midseason, no només perquè ha demostrat que encara es pot donar una volta al gènere de la comèdia de situació, sinó perquè ha aconseguit que Van der Beek es recicli i mostri una faceta d’ell mateix inaudita pels seguidors de Dawson’s Creek.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Gràcies!! Per uns moments he reviscut la meva adolescència, que era tal com has dit: em llevava d'hora, em preparava un cola-cao ben fred (era estiu) i au, a esperar que comencés el capítol! i quan s'acabava m'inundava una intensa tristesa de pensar que, fins al cap de 24h, no podria tornar a veure la sèrie...i mira que eren panolis! quan de mal m'han fet :P en fi, 'temps era temps', com diria en Serrat :)

Anna