1 de maig 2012

RESSENYA DE JOAN COLOMO


Joan Colomo
Producto Interior Bruto, Vol. 2
Any: 2012
Discografica: BCore Disc


Joan Colomo, músic inquiet per damunt de totes les coses, amb fronts oberts en diferents direccions i projectes, compositor aparentment compulsiu, inconformista per naturalesa i punk d’esperit. Els seus últims treballs han arribat en forma de cantautor carregat de noves inquietuds i dotat d’un intimisme i d’una maduresa desconeguts fins al moment en la seva persona. Enfocat a transmetre sensacions amb la senzillesa que el caracteritza i gràcies a fórmules pop subtils, tant en català com en castellà o anglès, és capaç de representar des de les fotografies del dia a dia més convencional fins a excavar en el més profund de la condició humana o social. El Rivers Cuomo del Montseny.

Producto Interior Bruto, Vol. 2 (BCore Disc, 12) ha estat possible gràcies al finançament aconseguit a través del crowdfunding i es presenta com la continuació del seu predecessor, amb el mateix títol, un anar i venir de metàfores per una banda i paraules reduïdes a la seva mínima expressió per l’altra.

Prenent com a base la guitarra acústica i amb el to de veu infantil que el caracteritza al més pur estil Albert Pla, tan aviat és capaç d’arrancar amb la inquietant “Ego Sum” ("Y gritar al mar como un animal, i decir que no cuando digo sí"), com d’escriure a uns versos les vides d’alguns dels éssers més minúsculs d’aquest planeta que gira al voltant del Sol a “El Fong  i el Llangardaix”. Preciosa la lletra dedicada a “El Xiprer”, de les millors que hem pogut escoltar en la seva trajectòria, ("Un esclau vegetal atent i servicial, col·locat més enllà del bé i del mal") i preciós el ritme de guitarra amistós i desinhibidor a “Ebri”. Converteix el “Producto Interior Bruto” en una nafra interna difícil de curar, amb un toc més elèctric que es repeteix a "Els destil·lats i la constitució. Segona part” repetint el joc de paraules que ja vam veure en el disc anterior ("Un glopet de Bonet i em quedo ben distret i sento com xiula la tramuntana"). I acomiadant-se amb “Mans buides”, amb l’arpegi de guitarra com a únic acompanyament instrumental, ens deixa reposar plàcidament sobre la superfície més confortable que mai hagi existit.

Si aquest món en el qual vivim serveix per inspirar aquestes cançons, el dia en què els volcans entrin en erupció, la tramuntana arrasi amb les ciutats i els genets de l’apocalipsi baixin del cel, com a mínim tindrem la certesa i el consol que en Joan Colomo publicarà un altre disc collonut.

Joel Panadés