29 de maig 2012

LA MARIA RODÉS MÉS CÒMODA I MÉS NUA

       

Maria Rodés
Sueño Triangular
Any: 2012
Discografica: BCore Disc


Sorprenent nou disc, el de la Maria Rodés, que, més nua i més somniadora que mai, aposta pels matisos i insinuacions per arribar a alguna cosa que potser ni ella sap. Però ho ha gravat i ho ha titulat Sueño Triangular.

No sé què ha fet exactament la Maria Rodés, però cada cop que escolto el seu nou disc, Sueño Triangular (BCore Disc 2012), només em ve al cap una imatge: la d'una còmoda antiga. És com si la Maria hagués agafat una còmoda antiga de casa d'una àvia seva, o d'una tieta, vés a saber, i l'hagués restaurat amb les seves pròpies mans. Com si la Maria hagués agafat una còmoda antiga, feta a mà, amb les imperfeccions que la fan bella, i l'hagués polit, llimat, li hagués tret les aspreses, el vernís i la resta i l'hagués deixat totalment nua. Com si després de tenir l'ou trencat amb la clova a la brossa i la clara i el rovell al plat, l'hagués batut. Ara amb una forquilla, ara amb una batedora manual. Batre'l a voluntat per obtenir-ne un resultat totalment diferent a l'inicial. Ribot amunt, ribot avall; treure a la llum la seva forma primigènia, la puresa que contenen les ditades de la primera persona que va tocar la fusta verge, i després tapar-les altre cop amb vernissos i pintures elàstiques brillants o mates, tints totalment moderns per construïr -per reconstruïr- alguna cosa que fa mil anys que està inventada: una còmoda.

Però la Maria no exclou el fet de ser una més que fa música, ser una altra persona que s'apropia del llenguatge i la tècnica de la música per aportar-hi el seu toc, la seva mà, el seu punt de vista de tot plegat. Tan aviat l'hagués repintat i remodulat, la còmoda, l'hauria retornat a la vida com una nova i molt bona còmoda on guardar les seves coses més íntimes amb el benestar d'haver-ho treballat amb les mans de sol a sol sense buscar la immediatesa de l'actualitat ni res de tot això tan contemporani.

Una còmoda polida i modelada per les seves pròpies mans on pogués guardar la seva roba íntima i, a sota, un àlbum de fotografies, un mocador de tela que li va donar algú, l'entrada d'aquell concert, el tiquet de metro d'una ciutat diferent.
Una cuirassa ben visible, on tothom pugui veure la feinada que li ha dut, i on un, en mirar les vetes de la còmoda, pugui olorar les hores i paciència invertides, un gest d'amor al parèntesi de treballar amb les mans per obtenir només un recipient fet amb les mans. Un calaix en què es pugui veure evidentment que hi ha alguna cosa íntima allà dins i que si li preguntes, si l'obres, l'únic que hi veuràs és la seva roba íntima perquè és a sota, on és allò, la veritat.
Però, i què? Quina necessitat hi ha de saber la veritat? Quina necessitat hi ha de veure què hi amaga? Quina necessitat hi ha d'explicar perquè tot això que hi ha a dins si veient la còmoda es pot entendre tot? Quina necessitat  hi ha si escoltant el disc pots veure les escletxes, els porus i les vetes que surten i entren de la Maria? Quina necessitat hi ha si veient quant de llimades i brillants són les potes de la còmoda pots veure com n'està, d'estructurada, la cançó?

Parem un segon per tornar a l'inici del post i negar la primera afirmació: Sí sé que ha fet exactament la Maria Rodés. No em refereixo a la veritat absoluta de què ha fet, sinó de què està fent amb aquest disc.
Primer de tot cal respirar les pulsacions amb les quals la Maria deixa lliscar el disc, pràcticament un tempo continu, el seu, que fa que o bé t'hi involucris o bé que et compassis, batec a batec, al seu cor o t'hi rendeixis en una ennuvolada de baixa boira. Acte seguit, s'ha d'exaltar la precisió i naturalitat amb les quals la veu està incrustada a les cançons. Quasi com si fos un instrument més, la veu entra a formar part de l'harmonia del conjunt per només sobresortir com accents en un text.
Tan poca voluntat de fer cançons, de fer un disc, de fer res es desprèn, que tan sols es pot considerar com un estat. Tot indica que aquest disc és la recerca d'alguna cosa que se'ns escapa, potser la de plagiar, en idea, l'àlbum, els tiquets, les entrades i tota la resta en la forma pertinent de la música; potser la de buscar l'ideal de la seva visió i el record d'aquelles coses i donar-los llenguatge de música, de còmoda, de música.

2 comentaris:

Martí ha dit...

Com us esteu flipant amb aquesta tia, no? Quatre posts en dues setmanes. Sincerament, crec que no n'hi ha per tant. Em sembla fred i estètic el que fa, no pas profund ni sentit. L'he vist en directe i l'he escoltada en disc, no parlo per parlar.

Lluís Huedo ha dit...

Martí, has escoltat el nou disc?
Aquest nou disc és molt profund i ple de sentit.
No sé com el portarà al directe (fàcil no ho tindrà) però a nosaltres ens sembla un discasso com la copa d'un pi.

I tenir la oportunitat de només llegir com el va fer ens va semblar molt interessant. No és una entrevista venent la moto.

Però vaja, per gusts els colors…

Sí, estem flipadíssims amb aquesta tia.