31 de maig 2012

J. IRIZAR TOCA LA BATERÍA ÉS EL MILLOR DEL MÓN


Si un dia em toca la loteria, el primer que faré no serà tapar forats. Ni de conya. El primer que faré serà posar en marxa una capsa amb totes les maquetes de J. Irizar Toca La Batería. I no serà una capsa d'aquestes de pobre, amb tres CD dins un cartronet, amb la discografia bàsica de l'artista i un concert al Palau de la Música. NO. Serà una capsa de fusta, com la capsa de Magnolia Electric Co., amb un dibuix de Jesco (l'àlter ego comiquero de J. Irizar) gravat a la portada. Dins hi haurà les seves maquetes, una per disc, i dos llibres: un que recopili els fanzines de Jesco i un altre que n'expliqui la història amb entrevistes i testimonis.

I tampoc no és que sigui una història d'anades i vingudes, de drogues, de nits boges, de groupies i desencís. Tot això és igual. Serà la història dels anys que més vaig estimar la meva ciutat; dels anys que vam pensar que podíem fer el que ens donés la gana (això encara ho penso); dels anys en què els nostres amics eclipsaven, amb el seu talent, el talent dels altres; dels anys que vam veure tants concerts de J. Irizar com vam poder (i de Las Dolores, Veracruz, Nisei, the Cheese, Sibyl Vane, els Lorrries...), i en van ser uns quants fins que se acabó lo que se daba.

Perquè J. Irizar és un Bartleby, però és de la mena que preferim: un Bartleby hiperactiu. Va deixar de tocar en directe per la senzilla raó que no li sortien més cançons, però, des que va deixar de fer-ho, no ha parat de tocar. Podem trobar-lo a un fotimer de discos i grups: Sedaiós, La Estrella de DavidJoe Crepúsculo, Fred i Son, La Bienquerida, Be Brave Benjamin, Giulia y Los Tellarini, Germán (Bananas) o Sonny and the Sunsets i sempre, sempre, hi ha alguna cosa que et diu que el Jordi (el seu nom real, de persona) està allà, se'l reconeix, és el toc màgic.

I el seu toc màgic és: fer amb la bateria o la percussió el més senzill, però també el més inimaginable possible. Un ritme allà on no hi havia res, un cop fora del ritme tradicional del pop, res complex. Quan tocava com a J. Irizar Toca La Batería, es rodejava de músics músics i de gent que no sabia tocar res de res. Ensenyava a cada persona el que havia de fer: "quan la cançó digui X, tu entres i fas clac-clac-clac fins al final". Era tan graciós veure com els músics suaven de valent per seguir un ritme molt senzill que als no-músics ens costava tan poc... Com podia ser? La resposta clama al cel, de pura innocència i veritat. Eren elements senzills, però no estaven contaminats per vicis de músic; eren gairebé contra natura, com una construcció que ha oblidat què són els ciments. Per això la seva música és sempre tan lleugera i maca.

Tres cançons d'exemple:

"Maitasuna"

Us ha passat. Segur. Recordeu aquella noia del poble que us agradava quan encara ni us afaitàveu? Recordeu el dia que us vau atrevir a acompanyar-la fins a casa? Vau anar fins a la porta i quan va entrar a casa, us vau posar a córrer com bojos, perquè era necessari que els nervis sortissin per algun lloc i estàveu tan contents que era o posar-se a córrer o que us explotés la panxa. Aquesta cançó sona exactament a això.



"Prisa loca"

No ens posem poetes, però. A J. Irizar li agraden molt Le Mans. Le Mans eren el millor grup del món, i molt difícils de citar. La major part de grups a qui fan l'enverinat favor de comparar-los amb Le Mans tenen un gran problema. Els escoltes amb Le Mans al cap i no pots fer res més que pensar: massa llestos o massa tontos. Amb J. Irizar no és així. Algunes de les seves millors cançons ("Prisa loca" ho és) podrien estar a l'Entresemana de Le Mans. I ho dic totalment de debò. Per mi, això és una cosa molt forta.

"Kambio"

El cant del cigne de J. Irizar. "Kambio" obria la seva darrera maqueta (Portátil) i ho té TOT. Sembla que comenci al mig de la tornada, però és una tornada que no para de créixer. Tornada tota l'estona. Van entrant elements sense que te n'adonis fins que arriba, gairebé al límit, un para-pa-pa-pa que fa ganes de morir-se. I la cançó explota amb focs artificials: un punteig de guitarra misteriós i simpàtic que després vam aprendre a trobar als discos de Ethiopiques que ell ja escoltava llavors, un saxo juganer, el ritme de casiotone i la percussió de bossanova, els acords repetitius, el picar de mans... Aquesta cançó és la tropicàlia del lo-fi, el cim de la lo-ficàlia. És una burrada. I la lletra! Està plena de petits misteris i de frases que recordaràs sempre. Un dia el món se n'adonarà, de com de bona és aquesta cançó i nosaltres els podrem dir que ja els ho dèiem.

Quique Ramos

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Home, jo de tu, amb la que ens està per caure, taparia forats.

Dit això, lo de Jordi Irizar a Le mans em sembla una tonteria com una casa de pagès. Un comentari sense cap mena de sentit. Massa relatiu.

Jordi Irizar ha estat a Los faunos de Supercrepus que molt segurament és millor que tot Le mans sumat (el Supercrepus em refereixo).

Els discs de Irizar estan a Megaupload, amb la mala pata que quan els vaig voler descarregar, uns quants dies abans havien xapat aquesta web de descàrrega. Seria un detall penjar-los a Rapidshare perquè tots els poguem escoltar.

Salut

quique ha dit...

jo no se amb cuanta profunditat hauràs escoltat a Le Mans, estimat anònim, però sobre tot a aquesta maqueta ("de madera") son una influència important.
Respecte a això de Le Mans - Joe Crepúsclo, no entenc la música com una carrera de cavalls. Le Mans son el millor grup del món. I Joe Crepúsclo també. I J Irizar. I les Vivian Girls

Les cançons de les dos últimes maquetes estan a bancamp i es poden descarregar:
http://jirizartocalabateria.bandcamp.com/
Per la resta, em sap greu però li haureu de demanar a ell...

Anònim ha dit...

Discrepo bastant amb el que dius Quique.

Joe Crepusculo d'acord però la resta són grups bastant mediocres. Com fred i son. De fet, de fred i son de les poques coses que m'agraden ja del vinil es la portada que els hi vas fer, sinó ja l'hauria regalat a algú.

Merci per la info del bandcamp.

Anònim ha dit...

Acabo d'escoltar els 2 discs del bandcamp de Jordi Irizar i m'han semblat molt molt fluixos.

El London Weekend em sembla una passada.

El 12" de Aventuras de Kirlian també.

A partir d'aquí, les twee-basòfies que s'han fet són innumerables.

quique ha dit...

no estic gens d'acord en cap de les coses que has dit. Insisteixo que l'existència d'una obra mestre no invalida la resta de discos del génere. En tot cas, tampoc no cal tenir una opinió de tot ni voler saber de qualsevol cosa.
No vull dir que sigui el teu cas, però mai no he donat crèdit a cap jutge que no signi les seves sentències amb el seu nom

Anònim ha dit...

pelea pelea!