2 de maig 2012

I’VE BEEN LIVING LIKE A DEMENTED GOD



M’apassiona aquesta frase. És que em torna boig. Qui la pronuncia és George Cristopher (Ted Danson), mentre observa Nova York des del seu espaiós àtic i remou un caríssim vi negre servit en copa. George és l’editor de la popular (i fictícia) revista Edition. George és poderós. George és hedonista. George ha estat sexualment fora de control durant 40 anys, vivint com un déu dement. El càstig a aquesta vida dissoluta (sentiu aquesta remor? És un SPOILER que s’apropa a velocitat supersònica) és un càncer de próstata.

A pesar que un servidor (a.k.a.: JO) desitja que, quan arribi el dia de la seva mort, sigui digni de l’epitafi “I’ve been living like a demented God”, és dolorosament conscient que s’identifica més amb la rèplica de Jonathan Ames (Jason Schwartzman), un tipus esquifit que arrapa una copa de vi blanc (sic.) amb les dues mans, com si li anés la puta vida (es pot tenir menys classe?), i escolta fascinat el déu ferit i replica “oh, I wish i could live like a demented God. I’ve been living like a demented loser”. Però George no pensa igual. George està entusiasmat amb la vida del jove Jonathan, i així li ho fa saber: Jonathan és un escriptor (fracassat: només ha escrit una novel·la, de gust qüestionable, i és incapaç d’arrancar la segona) i, a més a més, detectiu privat (de pacotilla: s’anuncia a Craig’s List i tendeix a empipar els seus mateixos clients amb els seus llefiscosos infortunis emocionals).

Però Jonathan Ames és algú més. Jonathan Ames és el creador de Bored to Death, la sèrie de la qual hem extret aquesta escena, protagonitzada per un individu pusil·lànime batejat amb el seu mateix nom, i amb qui comparteix també la professió. ¿Per què Ames, que ha estat boxejador, ha escrit tres novel·les, una colla d’assaigs, un còmic i una de les millors comèdies televisives dels últims anys, presta el seu nom a un entranyable microbi com el Jonathan Ames de Bored to Death? Si teniu curiositat, li ho podreu preguntar al festival Primera Persona: Jo sóc el meu heroi (4 i 5 de març), un certamen literari atípic que Kiko Amat i Miqui Otero s’han tret del barret, en col·laboració amb el CCCB. El tema principal del Primera Persona és el jo i la seva narració. Literatura vivencial, que es ramifica en un fotimer de gèneres i estratègies: crònica, memòries, autoficció, pseudònims, etc.

I per tractar aquest tema, propi d’un congrés de rates saberudes amb pòsters d’Enrique Vila-Matas al dormitori, l’Amat-Otero Team, poc amic dels academicismes, ha volgut fer del Primera Persona un festival literari-audio-musical completament allunyat de les taules rodones. A continuació us proposarem un seguit d’activitats que ens han cridat l’atenció (i dic “proposarem” com un eufemisme de “JO recomanaré el que a em doni la puta gana, que d’això va el Primera Persona”).

Jonatham Ames. Ja hem parlat de Jonathan Ames. Aneu a veure’l i punt.

Jo hi aniré perquè aquest bon home m’ha fet riure i m’ha fet molt feliç. He dit.

Fart de tot: que pagui Pujol! (amb Joni D., Jordi Llansamà i Jordi Valls). Trio d’asos, nois. Joni D.: a.k.a. Joni Destruye, punk barceloní, activista cultural, fanzinerós històric i escriptor de “Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80”. Jordi Llansamà: fundador de B-Core. Vaja, no sé, és que si no sabeu qui és Jordi Llansamà, és que heu entrat per error en aquest blog mentre buscàveu la versió de “Common People” dels Manel. Jordi Valls: tothom dempeus. El M-I-T-E. Un català que pul·lulava per Londres quan el punk començava a remenar la cuca, i que va participar activament en el desenvolupament de l’escena de la música industrial. Em podria posar pesat, així que us deixaré amb un vídeo d’una de les seves actuacions.



Stewart Home. Si l’expressió no fos tan odiosa, diria que és un autor/pensador/agitador DE CULTE. Més adjectius (dels bons): esquerranós, punk-rocker, neoista. Un altre adjectiu (dels odiosos): inclassificable. Ha publicat, literalment, de tot. Des de crítica d’art d’avantguarda, a la sàdica i eixelebrada Red London, una novel·la pulposa en què una brigada de skinheads reparteix alegrement la seva fúria obrera per la capital anglesa. Recentment, Alpha Decay ha traduït al castellà per primer cop una novel·la seva, Memphis Underground, un text proteic que es transforma en el relat vivencial d’un jove apassionat pel soul, les desventures d’un artista becat en una societat distòpica ballardiana, una farragosa disquisició sobre l’art i el marxisme o, per acabar-ho d’adobar, un diari del mateix Home on ens explica que vol escriure un llibre anomenat Memphis Undergrond. Tot i això, en castellà ja li havien traduït dos assajos anteriorment: Acelerados al máximo: punk rock y Teoría de género i El asalto a la cultura : corrientes utópicas desde el letrismo a Class War.

Segons els organitzadors de Primera Persona, Homes llegirà un text seu mentre fa el pi. Javier Calvo, escriptor i traductor de Stewart Home al castellà (i també de Terry Pratchett i David Foster Wallace), llegirà una traducció d’un text del mateix Home sobre cremar editorials i matar escriptors avorrits. Som-hi, no?

Ben Brooks: confesso que al bufamocs (born in 1992) aquest no l’havia llegit fins fa pocs dies. Crezco, novel·la recentment traduïda al castellà per Blackie Books, es promocionava com una mena de diari d’un joveníssim aspirant a escriptor de la generació Facebook, addicte al te, a les drogues i al Mein Kampf (això últim no ho sabia, que si no, m’hi hagués llençat de cap). Pensava que seria una altra novel·la sobre hipsters que confonen les seves neurosis amb un temperament artístic, escrita per a hipsters que confonen les seves neurosis amb un temperament artístic (rotllo Tao Lin o “Less than Zero” de Bret Easton Ellis). Cras error. Crezco és una novel·la hilarant i descarada que celebra, alhora que paròdia, una joventut de classe mitjana egòlatra i hedonista com la que retrata la sèrie Skins. Durant la seva intervenció a Primera Persona, el públic podrà tatuar-li paraules escollides in situ amb una agulla.

Els Surfing Sirles: si heu llegit la meva ressenya a Romaní, Semen i Sang, ja sabreu que opino (que sé, en realitat) que els Sirles són més grans que la vida. En aquesta ocasió, interpretaran una colla de hits emocionals provinents del cançoner del punk i hardcore pioner de casa nostra. Skatalà, Último Resorte i Decibelio, entre d’altres. L’Uri Caballero, guitarrista dels Sirles, us explica millor que jo, i en primera persona, en aquest text penjat al blog del festival. Més info de l'Homenatge sirlero.

Joan Ferrús

1 comentari:

Albert Forns ha dit...

Ai Ferrús, excuses i excuses per amagar que seràs al CCCB per ser a prop de la Luna Miguel...