7 de maig 2012

FiM 2012: LA CIUTAT NO FA PER MI



Em recordo perfectament de l'única vegada que he pogut anar al FiM, o Fira de Música al Carrer de Vila-Seca. Va ser fa cinc anys, el primer cap de setmana de maig del 2007, i la programació incloïa Antònia Font, Facto Delafé y Las Flores Azules, Chano Domínguez, Miguel Gil, i Mojo Project com a caps de cartell, més tot un reguitzell de desconeguts tan interessants com Don Simon Y Telefunken, els ja desapareguts Electrocugat (crec que no van poder actuar per la pluja que va començar a caure cap al vespre), Miau Miau, i un triplet de veterans francesos virtuosos del swing que es feien dir Mystère Trio. El que més em va agradar, però, de la Fira en si, va ser la sensació que s'havia aconseguit fer un "festival" a la mida del poble, amb cinc escenaris (compte, no funcionaven tots alhora, estil Primavera Sound) repartits tant als afores com al bell mig de la localitat i que permetien passejar-te per i familiaritzar-te amb gran part del seu territori, i amb una afluència de públic ben equilibrada, que donava caliu als concerts, però sense caure en la massivitat.


Aquest any, l'esdeveniment tarragoní, pensat per a promotors, mànagers, caps o representants de segells discogràfics, i altres perfils laborals -remunerats i no remunerats!- de la indústria musical, però d'accés obert al públic general, arriba a la seva tretzena edició i presenta dues novetats substancioses: per un costat, s'ha incorporat un comissariat de músics a l'equip de programació artística que, a partir d'ara, assessorarà a l'hora d'escollir grups. Els primers a gaudir d'aquesta oportunitat seran tres Joans: Colomo, Planell (Love of Lesbian), i Celorio (Tokyo Sex Destruction). Per l'altre, s'ha creat una targeta de fidelització per al públic al preu de 2€, i amb la qual qui la tingui podrà accedir a tots els concerts que es realitzin als espais tancats de la Fira (l'Auditori Josep Carreras; L'Hort del Centre, i L'Oficina/Las Vegas). El més fàcil seria atribuir-ho a la crisi, però el fet que es mantingui el nombre d'escenaris (els tres mencionats, més el del Parc de la Formiga i el de la plaça de Voltes), la quantitat de concerts sigui igual o superior a les darreres edicions o que -l'argument més evident de tots- els 2€ es puguin recuperar retornant la targeta, no fa pensar en aquest canvi com un mitjà de recaptació, sinó com un al·licient perquè la gent no perdi el contacte amb la música en directe durant la resta de l'any (ja s'anuncien descomptes, si es té la targeta, a l'hora d'adquirir els abonaments del Faraday o del Palmfest).

El que de ben segur no fa fallida és el creixent nivell qualitatiu de la programació del FiM, que presenta aquest any, discutiblement i vist en global, el cartell més notable de la seva trajectòria (ara faria nosa esgranar grups per edicions, així que doneu una ullada a l'arxiu web si us ve de gust), amb noms del folk/pop/rock recent que s'han deixat veure bastant per Barcelona (influència dels Joans?), i han sigut mencionats -ressenyats, com a mínim- a blogs catalans i premsa musical alternativa d'abast variat (i d'aquí, potser, el fet de prendre's amb humor aquesta 'hypeització' en confiar la imatge de la Fira a Moderna de Pueblo).



Albert Pla i el cantautor lleidatà Xavier Baró són els 'avis' en un llistat de músics i bandes que també acull, entre molts altres, guitarristes amb afinitats folk més -Paul Fuster- o menys -Ferran Palau (d'Anímic)- elèctriques, experimentals en el cas del basc i membre dels imprescindibles Atom Rhumba Joseba Irazoki, i en format banda per part dels sevillans Las Buenas Noches. També hi trobem la cinematogràfica barreja de jazz i post-hardcore d'Eh! -amb un excel·lent directe-; la psicodèlia feréstega d'en Mau Boada (Les Aus) com a Esperit!; la frenètica combinació de rythm 'n' blues, jazz, surf, i swing dels Mambo Jambo, amb el saxofonista Dani Nel·lo i Mario Cobo (The Nu Niles); el cada cop menys techno i més poperitzat Joe Crepúsculo; l'exquisida aliança entre la pianista pop Maria Coma i el Quartet Brossa; la sessió de reggae, boogaloo, i sons sixties de Raph Dumas per a acabar la festa en pau -en inevitable contagi rítmic-; i, només faltaria, una bona quantitat de bandes novells, entre les quals destaquen el rock fosc de Les Sueques -a la foto-, els 'thelematicos' Sergio i Luciana rere el krautpop de so analògic de Pegasvs; el pop-rock clàssic de Línia Maginot; el bestiar de garatge com Aliment i Mates Mates; el pop de joguina amb tonalitats balcàniques i de chanson de Maïa Vidal (ex Your Kid Sister), i els fugaços -dos temes per banda- showcases de Las Ruinas, L'Hereu Escampa, Renaldo & Clara, Samitier, i més, en representació de diferents petits segells discogràfics.






Tot això, de l'11 al 13 de maig. Una bona i gratuïta manera, doncs, d'encetar la temporada primaveral-estiuenca de festivals catalans.

Arnau Espinach