13 d’abr. 2012

RETORN AL 89


The Destroyed Room
The Magic Indian Scene
Any: 2012
Discografica: Boston Pizza Records

L’aigua mulla, el cel és blau i els músics pateixen la síndrome de Peter Pan. La voluntat de viure en una joventut permanent o la nostàlgia d’èpoques passades on les responsabilitats representaven un pes menor i les hormones magnificaven vivències són un recurs habitual en les lletres de molts compositors que hi dediquen cançons i obres senceres, i que provoquen un viatge en el temps inevitable en el moment en què les melodies pertorben el nostre sistema auditiu.

The Destroyed Room són un grup barcelonès que practica, etiquetes a part, rock sense pretensions. Des de l’any de la seva formació, el 2009, no han deixat passar cap oportunitat d’actuar en directe o de publicar algun EP; n'han publicat fins a cinc, i han anat evolucionant tot anant des de les seves arrels punk-rock fins a estils com l’indie-rock o el folk, no necessàriament en aquest ordre. Aquest 2012 han decidit jugar la carta del crowfunding per poder llançar el seu primer LP, titulat The Magic Indian Scene (Boston Pizza Records, 12). El disc s’ha convertit en una realitat en forma de deu cançons que no defraudaran els seguidors habituals, amb un so pròxim al pop-rock dels 90 de grups com The Get Up Kids o Superchunk, sumat a un toc clàssic gràcies a petits arranjaments acústics i la inclusió d’alguns instruments en moments determinats.

El disc arranca amb “The Magic In the Unseen”, una declaració d’intencions del que seria a grans trets el so general del disc: esperit punk i fórmules pop ben executades, amb una distorsió en els riffs de guitarra molt característica que no desentonarien com a propietat dels The Gaslight Anthem; ritmes que es mouen en temps mitjos-alts, excepte en un parell d’ocasions on aixequen el peu de l’accelerador i es posen més nostàlgics, com a “1989” o a “The Last Summer Ever”, i minuciosos detalls que arrodoneixen grans cançons com el piano a “For The Ones Still Standing” o la part instrumental amb la trompeta de “San Geronimo in the Morning”, personalment opino que la millor del llistat. Per tancar, la trista història del que hagués pogut ser i ja no podrà ser a “And That Night Never Happen”, (I see you in the eyes of the young girls, I hear you in the wind blowing in this streets).

Un d’aquells grups que alegra veure avançar, potser perquè s’han forjat a la carretera i als escenaris, cosa que els honra com a persones i que es reflexa en la música.


Joel Panadés