17 abr. 2012

MÚSICA I POESIA: "JE T'AIME, MOI AUSSI"


Els rancis ho diuen amb to negatiu i acusatori i amb humana referència, però, sí, les belles arts són un niu de promiscuitat. Avui dia, no és difícil anar a un concert (música) a un lloc maco, maco, i decorat per a l'ocasió (arquitectura i escultura), d'un grup que realitza coreografies mentre toca (dansa), que projecta visuals rere d'ells (cinema), que té un quadre com a portada de disc (pintura), i  que escriu lletres per a les seves cançons (literatura) o, com en el cas dels quals parlarem, utilitza textos d'altres.

Especial és el cas de la música i la literatura (per no limitar-ho a la poesia, com sí que faré a partir d'ara), ja que casen molt bé diversos aspectes que serveixen en safata l'''arrambada": el text és molt important en gran part dels estils de la primera, i raó de ser de la segona; el respecte a la mètrica de la segona s'acobla bé a les fases o repeticions estructurals compositives de la primera; tendeixen al vers curt i, malgrat que potser no tan sovint ho fa la música, al sentit abstracte; o, directament, el propi fet d'entonar la segona ja la pot convertir en la primera... El "clau" amic (o d'urgència, o oportunista també), doncs, sovinteja.

Segurament, a nivell català, la més emblemàtica aliança entre totes dues especialitats artístiques és, paradoxalment, un disc cantat en castellà amb versos d'un poeta andalús: Dedicado a Antonio Machado, poeta de Joan Manuel Serrat, publicat l'any 1969, i que va tenir un èxit bastant notori a tot el territori peninsular (menys Portugal) i a Amèrica Llatina.

D'ençà fins ara que podem trobar exemples similars amb intencions i resultats totalment diferents. A Saltamartí d'Oliva Trencada, publicat l'any passat, Pep Antoni Ferrer acompanya amb 'loops' i efectes sonors (i fins i tot el silenci) disset poemes de Joan Brossa i, a mitjans de la passada dècada, trobem Cançons d'amor i droga (2005) d'Albert Pla, on el músic de Sabadell fa seus fins a trenta escrits (previstos per a ser lletres de cançons i que combinaven català i castellà) de Pepe Sales, presentats amb concerts crus, viscerals, i una mica surreals i humorístics, en consonància amb els textos del malaguanyat poeta barceloní (que també va ser cofundador i lletrista del grup de rock Bocanegra):



També han quedat immortalitzats homenatges sorprenents, com el del mític, per a bé o per a mal, José María Sanz, Loquillo, que "aparca" el castellà per cantar  "Quin fred al cor, camarada!" de Pere Quart(aquesta primera, amb Maria del Mar Bonet com a veu convidada) i "Ara no es fa, pro jo encara ho faria" de Joan Salvat-Papasseit al seu disc de musicalització de poemes aliens Con elegancia (1997). O també d'altres que han mirat cap a Europa i han adaptat a la nostra llengua els treballs dels seus autors preferits, com en el cas de Xavier Baró amb els poetes francesos de fa dos segles (període, a mé, molt present a les pròpies composicions textual-musicals del cantautor lleidatà) Arthur Rimbaud (a qui va dedicar un disc sencer: Xavier Baró canta a Arthur Rimbaud (2002)) i Charles Baudelaire.

Però no tot han estat, bàsicament, vius que utilitzessin creacions de morts (vés a saber si amb la seva voluntat!), sinó que també hi ha hagut col·laboracions menys "tàcites" com la del músic d'electrònica Guillamino (també coautor, junt amb el cantautor xilè Manuel García, del disc eXiles (2008), que musicalitzava textos de, entre altres, el mencionat Quart) amb Josep Pedrals, amb qui va treure el disc de rap amb bases electròniques En/Doll (2007); o la dels veterans Pascal Comelade i Enric Casasses -a la foto- (i, ocasionalment, també amb Perejaume, amb qui van treure el llibre-doble vinil Nosaltres i els agermanats (2010)) que, juntament amb músics amics, van parir dos àlbums rockers (amb algun tema que reflectia el so de les habituals miniatures orquestrals del de Montpellier): La manera més salvatge (2006) i N'ix (2010).

Fora de Catalunya, però dins dels Països Catalans, destaca, a la Comunitat Valenciana, Remigi Palmero, qui, juntament amb la seva banda Bon Matí, al disc Humitat relativa (1979), va embolcallar de so dos poemes dels escriptors autòctons Vicent Andrés Estellés ("Cançó de festa") i Josep-Lluís Lozano Lerma ("Deixeu-me sol"). I a les Illes Balears (d'on surt també l'abans comentat Pep Toni Ferrer -Oliva Trencada-) hi ha la figura històrica i darrerament reivindicada de Guillem d'Efak, que va englobar en si mateix el paper del poeta i el del cantautor, ja que "cultivava" ambdós perfils.

A la resta de comunitats autònomes, segurament (no siguem malpensats) per la manca de domini idiomàtic, no s'hi han donat casos mínimament mediàtics (a no ser que vosaltres, lectors/es, us animeu a deixar-me en evidència) d'interpretacions en clau musical de textos d'escriptors catalans o en català, tret del País Basc, on, per exemple, el guipuscoà Jabier Muguruza ha cantat "Tan petita" de Maria Mercè Marçal al disc col·lectiu Catorze poemes, catorze cançons (2009), homenatge al treball de l'autora barcelonina. I el no fa gaire anys desaparegut donostiarra Mikel Laboa va fer el mateix amb "Assentiré de grat" de Salvador Espriu al seu disc 14 (des de 1974, Laboa no titulava els discos, els enumerava), publicat l'any 1994:



Un format bastant usual de relació poètico-musical és els reculls on diferents grups i artistes fan seus els escrits de diversos autors. Voldria destacar els dos més curiosos. El primer és Les mans plenes (2009), un doble àlbum inclòs al fanzín Malalletra, nº 19, on es converteixen en cançons treballs de l'abans citat Brossa, i que és especial perquè molts dels grups que hi diuen la seva (Abús, Kitsch, Linn Youki, (lo:muêso), Le Fou, Croma...) no tenen res a veure amb l'habitual perfil folk/cantautor dels artistes que participen en aquests tipus d'homenatges. El segon, els projectes transoceànics de Raül Fernández, Refree, que reuneix músics de tots dos costats de l'Atlàntic per musicalitzar treballs d'autors exiliats, com va fer amb els textos de, entre d'altres, Pere Calders i Josep Carner a l'espectacle Vientos y lugares (2008), acompanyat per una llavors emergent i ara consolidada Sílvia Pérez Cruz i instrumentistes mexicans, o (amb escrits no necessàriament poètics d'immigrants anònims) a Immigrasons (2007), amb la mateixa Pérez Cruz i músics argentins.

Així doncs, i en resum, un rebost discogràfic fèrtil, el produït per la música i la poesia catalana, tal com hem pogut repassar (i només és una mostra) en aquest article. Parafrasejant la dita popular: fet el poema, feta la cançó.


Arnau Espinach

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Pel que veig, el sr.Arnau Espinach no deu haver escoltat en se vida rock reivindicatiu en català, sinó no m'explico com pot haver-se oblidat d'enumerar dins aquest interessant article dos grups -per dir-ne alguns- com Brams, Inadaptats o Desperta Ferro.
Brams musiquen/reciten Miquel Martí i Pol al seu disc en directe gravat al darrer concert, el de 2007; Inadaptats musiquen Pere Quart amb "Catalunya", dins el treball INDP i Desperta Ferro inclouen "Bruixa de dol" dins la seva maqueta Dempeus i alerta.

El que més em sorprèn de tot plegat, però, és que en cap moment s'incloquin a l'article músics per tots coneguts com Lluís Llach -musicador de diversos poemes de Martí i Pol- o Raimon i Ovidi Montllor; es parla de musicació de poemes "fora de Catalunya però dins els PPCC" i no s'enumeren els discs de Raimon dedicats a Ausiàs March i Salvador Espriu o als treballs d'Ovidi Montllor entorn l'obra de Salvat-Papasseit, Josep M. de Sagarra o Vicent Andrés Estellés?

Sincerament, no entenc com a l'autor de l'article se li han pogut passar per alt exemples com els que he citat.


Atentament,

Pep

vullunfestuc ha dit...

Anava a dir el mateix que en Pep: Raimon i Ausiàs March, Lluís Llach i Miquel Martí i Pol, i Ovidi Montllor cantant Salvat-Papasseït?! Precisament són els tres músics que més han fet per ajuntar poesia i música i us els heu deixat completament!

Lluís Huedo ha dit...

Doncs jo estic molt content per què ha aconseguit fer-ho sense haver de citar a Raimon, Lluís Llach, Brams, etc.

Us hauria d'haver adonat que això ni és tele tres ni la revista enderock.

Entenc el què dieu, però precisament quan es citen aquest autors que dieu és en detriment dels que l'Arnau cita (estic siguen generalista) i hi ha molta més cosa que els estandards perpetuats de sempre.

Tot del que parla l'Arnau és més GN (Guillamino, Laboa, Pepe Sales, Refree, etc.).

Ull, no dic que no tingueu raó, si no que aquí cada u tria els seus exemples i artistes com a representants d'un post