12 d’abr. 2012

L'ACOMODADOR #04


El cinema britànic reafirma el seu immillorable estat de forma. Després de l’impacte de títols com Shame (Steve McQueen, 2011) i Tenemos que hablar de Kevin (Lynne Ramsay, 2011), agafa el relleu una devastadora història que torna a explorar el costat més tenebrós de la condició humana. Redención és un drama sobre l’odi, l’autodestrucció i la misèria que presenta dos personatges atrapats en la desesperació de les seves respectives vides, quasi sense esperança de poder-ne escapar, però que busquen un suport recíproc que doni una mica de llum a la seva existència. Un debut contundent com a director de l’anglès Paddy Considine.

El film presenta la història de Joseph, un home violent, alcohòlic i amargat amb la seva vida, especialment després de matar accidentalment el seu gos, l'únic que li feia companyia. Un dia, després d'un altercat en un pub, el seu camí es creua amb el de Hannah, propietària d'una botiga que recull donatius de caritat, en qui veu una possible sortida emocional als seus problemes. No obstant això, poc a poc va descobrint que la vida de Hannah tampoc es caracteritza per la felicitat i que, tot i tenir dues personalitats força diferents, les seves vides estan més connectades del que sembla.

Redención arrenca sense escrúpols des del primer minut, i deixa clar a l'espectador que no pensa tenir cap concessió amb ell. El ritme és relativament pausat, però l'evolució és contínua i l'acció et va submergint poc a poc. Tot i que la trama no destaca per l'elaboració o originalitat, la pel·lícula destina principalment els esforços a anar desgranant els personatges i el seu rerefons personal. L'alt dramatisme de la història presenta poques treves i algunes escenes resulten força dures a causa d'una violència directa i sense contemplacions, però això no minva l'extraordinari realisme que desprèn el conjunt.

L’admirable capacitat per crear llaços entre l'espectador i els dos protagonistes provoca sensacions sovint oposades o ambigües, però, per sobre de tot, pesa la ferma intenció de voler comprendre'ls i trobar un motiu a les seves accions, per molt condemnables que siguin. Les enormes actuacions de Peter Mullan i Olivia Colman apuntalen el magnetisme dels personatges i aquesta proximitat que adoptem cap a ells.



Mullan fa gala d'una imatge dura, despietada i violenta, però al mateix temps deixa entreveure un punt de bondat i penediment a la seva mirada. No és un pertorbat, sinó un home que no ha sabut trobar una sortida millor a totes les misèries que li ha presentat la vida. Per la seva banda, Olivia Colman presenta una evolució interpretativa més clara, associada a un personatge al qual anem traient el vel poc a poc, descobrint que els seus esforços per mostrar una cara amable i transmetre certa felicitat amaguen darrere una existència totalment amargada i un odi adormit que és a punt de despertar.

A banda del viatge interior que Redención realitza sobre els dos protagonistes, el film introdueix altres aspectes que tenen un pes significatiu en els fets. La localització, en un conflictiu barri residencial d'una ciutat britànica i força semblant a la de This is England (Shane Meadows, 2006) aporta una atmosfera depriment i asfixiant, fortament marcada per les dificultats socials de les classes baixes d'aquest país. Paddy Considine retrata les misèries d'una part de la societat que probablement no les mereix, però a les quals s'hi veu abocada. D'altra banda, el factor religiós també agafa força, no només pels diàlegs explícits sobre el tema, sinó pel simbolisme que hi podem trobar en els actes dels personatges.

Redención és una pel·lícula que parla de conseqüències. O millor dit, sobre les víctimes que han de pagar aquestes conseqüències. Dones, nens, animals... Considine no escatima cruesa a l'hora de mostrar-nos-ho, i posa de manifest que els afectats solen ser els qui menys s'ho mereixen. És cert que el film encomana un missatge pessimista, desesperançador i injust, però no explica res que s'allunyi de la realitat, encara que sigui en la vessant més miserable. Al final, la successió de pecat, càstig, penitència i redempció resulta molt més terrenal i complex del que alguns ens volen fer creure i, per molt que tothom ho busqui, no sempre s'arriba a la seva última fase. I per càstig, el que mereixen els responsables de la marginació que ha patit aquesta pel·lícula, que es postula com un dels millors drames d'aquest any.





Martí Aragonès