03/04/2012

DE CLÍMAX I ONADES


Jansky
Parasònic
Any: 2012
Discografica: Autoeditat

Normalment, quan un grup té un èxit sonat o, si més no, bastant important, aquest èxit acostuma, com a conseqüència, a anar fent via indirectament cap a altres grups de la seva ciutat i/o comunitat. Va passar als anys noranta amb el "Chup chup" dels asturians Australian Blonde, i l'atenció posterior cap a grups com Penélope Trip, Manta Ray, o d'altres dins l'anomenat per la premsa com a "Xixon Sound" o, recentment, amb els Manel (hauríen pogut tocar Mishima al Sonorama i a Madrid si aquests no haguessin gaudit de l'interès de la resta de la península?) i els sevillans Pony Bravo (a partir dels quals es van fer més visibles bandes tan diferents a ells com Tannhäuser, Úrsula, o Montevideo). Per no parlar, a nivell internacional, del que ha succeït aquest segle a Montreal, Brooklyn (Nova York), etc.

Per això sobta que un grup que ha tingut una acceptació popular tan general i accentuada com Antònia Font no hagi precedit l'aparició de, com a mínim, un parell de bandes mallorquines amb cert ressò mediàtic. Potser
aquest 2012 estaran de sort Jansky, nadius de Berga i Alcúdia, però ubicats a Bunyola (Mallorca), que fa poc més d'un mes van estrenar a Bandcamp el seu primer i autoeditat EP, que ja oferien com a 'merchandising' als seus concerts de l'any passat.



A Parasònic trobem cinc demostracions d'allò que ells anomenen electrovèrsia, que ve a ser una barreja de música electrònica i poesia, entés, el primer element, com un so fosc, digital i seductor, i el segon com un precís i cuidat exercici de surrealisme, simbolisme, versos abstractes i sexualitat. Perquè aquest disc desborda sensualitat (hi ajuden molt els xiuxiuejos de Laia Martinez, lletrista i vocalista) des de la primera escolta, fent-se evident a textos com "ah, sí, però això de fer l'amor / punxa més / molt més" a "Punxa més" (un hit, per altra banda, construït amb un ritme que recorda el drum 'n' bass dels noranta i una flauta travessera que és la gran troballa musical d'aquesta banda en l'utilitzar-la, no com a instrument bucòlic i ornamental, sinó de manera molt més incisiva i interessant) o a "et corres, blanc com ella [en referència a la lluna plena]" a la nocturna i contundent "Wakin' Lie", o al flotant al to i l'ambient de la resta de cançons. La primera d'aquestes, "La Masovera se'n va a l'espai", captiva amb la seva barreja de ritme directe i minimalista, i marcians 'intrusos' sonors (i quan diu allò de "i iuques, i mangos, i algues japoneses", és inevitable que, reduccionistes com som nosaltres, ens recordem del conjunt de Joan Miquel Oliver, Pau Debon i companyia, mateix efecte -el de l'encís- que provoca el desengany romàntic de "La musa", amb línies tan inspirades com "aixeques ones altes com cels i m'arrabasses de les arrels / per deixar-me en naufragi", i l'electro abrasiu final de "Limonium".

Per ara, amb aquest primer treball, Jansky aconsegueixen el que haurien d'intentar tots el grups novells, és a dir, ser singulars i cridar l'atenció (o cridar l'atenció sent singulars). I enganxar.




Arnau Espinach

1 comentari:

Anònim ha dit...

uau!