3 de març 2012

THE YEAR OF NO RETURNING DE EZRA FURMAN


Ezra Furman
The Year of No Returning
Any: 2012
Discografica: Kinetic Family Records

Aquest és un viatge per una carretera de rectes amb corbes i corbes amb rectes, que transcorre des del punt A fins al punt B en un temps de 40.09 minuts i amb un recorregut de distància desconeguda en un indret inhòspit deixat de la mà d'en Kaito. Ella va asseguda al seient del copilot i jo al volant d'un Chevrolet Corvette descapotable de l'any 62, que reflecteix la primera llum del sol quan aquesta impacta damunt la pintura del capó blau metal·litzat.

El viatge comença i el noi de la ràdio canta com si fos el nou salvador del folk-rock americà.

Les rodes giren sobre l'asfalt amb el pedal a mig gas, el sol pica amb força i ella inclina el rostre cap al cel que li enrogeix les galtes amb la calor dels rajos, després treu el cap pel lateral dret del cotxe mentre aguanta les ulleres damunt del cap amb una mà i la seva melena rossa es desplega com un ventall al vent. Premo l'accelerador mentre el noi de la ràdio canta: "We were born for american soil, ah ah", sobre unes guitarres colpejants que descriuen l'aridesa del terreny que ens envolta, una espècie de desert rocós rodejat per muntanyes, sense cap mena de rastre humà excepte pel quitrà de la via i un rètol lluminós al final de la recta on hi posa Whiskeria, quan tothom sap que es tracta d'una casa de putes.

El noi de la ràdio toca l’harmònica i es posa dramàtic. Quan baixa lleugerament el ritme de la música, em fa reflexionar amb una sola frase: "Lost my job, lost my money in a flash, watching my old life turn to dust and ash" i per un moment m'oblido del volant, se'm fa difícil dibuixar la meva situació a quatre, a tres, a dos anys vista, sóc incapaç de trobar algun punt en l'horitzó al que aferrar-me i m'ofusco en la meva ment, ni tan sols sé si ella, que ara esta llegint el cas del Dr. Jekyll and Mr. Hyde totalment aliena als meus pensaments, hi serà.

De cop arriben les corbes, la punta del peu dret prem amb força el pedal fins al límit i les rodes posteriors llisquen a cada cop de volant. Ella aixeca el cap del llibre amb cara d'espant i diu: "Ens vols matar!?". El problema és que no tinc cap resposta. La música es posa al ritme que marca el cor, o al revés, i m'incita a no frenar. La següent corba l'agafo massa oberta i apareix davant nostre un Cadillac Herarse del 71 de color verd, el mateix model que el de la família Fisher, que aconsegueixo esquivar per qüestió de centímetres, i és en aquell moment quan en mil·lèsimes de segon tota la meva vida es presenta davant els meus ulls, tal com diuen que passa a les pel·lícules. M'obliga a parar i a recuperar la consciència.

El noi de la ràdio es creu la magnífica reencarnació de la difunta joventut d'en Bob Dylan en algun univers paral·lel, on els grans músics moren en una banyera amb un grapat de medicaments al estomac a l'edat de 27 anys, per convertir-se en els cactus que ara ens envolten en aquest món a costat i costat de carretera. Realment escup les paraules com si així fos, i el paisatge no descarta la possibilitat que aquest sigui el veritable funcionament de l'univers.

La pendent s'incrementa, redueixo la marxa i el noi de la radio redueix el tempo. Ara toca el piano amb notes greus i sento la presència dels seus ulls mirant-me des del seient del copilot. La intensitat dels moments ha accelerat la velocitat del sol que ja s'està ponent a la nostra esquena. El noi de la ràdio canta "So are you gonna break my heart?". Aleshores giro el cap i la miro directament als ulls, i és quan ella diu: "Ets un cagadubtes merdós". Possiblement.

Arribem al destí B amb la certesa que no tornarem al punt A. El locutor anuncia el títol de l'última cançó de la sessió: "The Queen of Hearts".


Joel Panadés

1 comentari:

Marc ha dit...

Molt xula la ressenya!