13 de març 2012

UN REVIVAL CANYERO

Photobucket
Qui: Helmet
On: La[2]
Quan: Divendres 9 de març
Euros: 18

Divendres 9 de març del 2012 es va poder viure a La [2] d’Apolo el que m’atreveixo a dir que és el primer revival de música feta durant els 90 que viurem en els propers temps. L’ocasió s’ho mereixia. Helmet hi feien parada en la commemoració del vintè anniversari de la publicació de Meantime. Això només era un pretext per a què a l’annex de la mítica sala del Paral·lel s'hi visqués un revival amb totes les de la llei. La mitjana d’edat dels allí presents serveix per posar de manifest que qui hi havia acudit ho havia fet per reviure els sons que van marcar un període de la seva vida. Un període que ve marcat per un estil... Incloem-lo en el terme genèric de “canya”.

Com ja hem dit, el cartell anunciava que s’hi celebrava que el Meantime fa 20 anys durant aquest 2012. Per això, no deixa de ser sorprenent que l’escollida per començar fos “Wilma’s Rainbow”, tot sigui dit de passada, una de les millors de la seva extensa discografia i que millor condensa l’estil personal de Helmet, en la qual hi ha una de les poques concessions melòdiques que s’han permès. A partir d’aquí, el guió va seguir com estava previst. Repàs al Meantime de dalt a baix. "Turned Out" i "Unsung" van fer que patís per les cervicals dels més esbojarrats; ho dic per la intensitat amb què movien el cap, al ritme dels riffs atronadors dels de Nova York. Res que no sortís del previst ni res a retreure. Aquest tipus de concerts tenen això, que ja saps on vas.

Era més que previsible un bis, i van complir com si estès guionitzat prèviament. El que no ho és tant és que les cançons per interpretar fossin consensuades entre el públic i Page Hamilton. Enfilava la sortida quan em vaig creuar amb un amic que feia temps que no veia i que m'imaginava que podria trobar en aquest concert que em va dir, "canya de Nova York". Vaig somriure i de cop em van venir al cap altres noms com Sick of it All o Biohazard. Altres temps que vam tenir la sort de reviure durant poc més d'una hora i mitja.


Fotografia cortesia de Teresa Sedo.