7 de març 2012

“TO MAKE OR TO REMAKE" (AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ)



Fa uns dies ens assabentàvem que la cadena nord-americana CBS està preparant un remake de Sherlock, la sèrie de la BBC que actualitza les aventures de Sherlock Holmes, el detectiu londinenc creat per Sir Arthur Conan Doyle. La gran sorpresa d'aquesta versió és, però, que el paper del Dr. Watson, l'inseparable company de Sherlock, recaurà en l’actriu LucyLiu i que, per tant, no tindrem doctor, sinó doctora.

Si la memòria no ens falla aquesta serà la primera vegada que una dona es posarà a la pell del conegut metge. La sèrie, que portarà per títol Elementary, situarà l’acció a Nova York i confiarà en el britànic Jonny Lee Miller (sí, el primer marit d’Angelina Jolie) per interpretar Sherlock Holmes. Ell tindrà la difícil tasca de fer oblidar a l’espectador la barreja de carisma i estranyesa que l’actor Benedict Cumberbatch, protagonista de la versió de la BBC, aporta al conegut personatge.

A més dels actors principals, la cadena també ha donat a conèixer que l’encarregat de dirigir la sèrie serà Michael Cuesta, responsable de Homeland i director d’alguns episodis destacats d’altres reconegudes produccions com Sixfeetunder, Dexter i True Blood.

Mentre esperem veure les primeres imatges de la nova sèrie, ens vénen uns quants dubtes al cap. En primer lloc, quines conseqüències tindrà el sobtat canvi de sexe del Dr. Watson? Hem de suposar que la versió ianqui ens plantificarà la típica relació basada en la tensió sexual sense resoldre a l’estil Mulder i Scully? Seran capaços els americans de portar Sherlock al seu terreny sense trair l’essència del clàssic de Conan Doyle (com sí que ho ha aconseguit la BBC)? I la més important de totes, és realment necessari fer una versió americana de tot allò que triomfa a Europa? I ja que copien, per què no segueixen la pauta del Regne Unit de fer temporades curtes (normalment no passen dels 7 capítols) i així evitem que les trames acabin perdent el nord?

Pel que sembla, les respostes a les nostres preguntes encara trigaran en arribar. Per fer-vos passar millor l’espera aquesta setmana fem un petit repàs de grans sèries britàniques que han estat objecte de desig de productors americans amb millor o pitjor fortuna:



1. The Office (BBC/NBC): La versió americana de The Office és l’exemple perfecte d’un remake triomfador. De fet, molta gent, quan sent el nom de la sèrie, no pot evitar pensar en Steve Carrell, el protagonista de la recreació americana. Però abans de Carrell i la The Office nord-americana existia Ricky Gervais, el terror de Hollywood, i la versió original britànica que es va emetre a la BBC.

La comèdia, presentada en format de fals documental, se centrava en els treballadors d’una companyia paperera situada a Slough, una ciutat situada al sud d’Anglaterra que no sembla un lloc gaire excitant per viure-hi. La sèrie de Gervais va aconseguir endur-se el Globus d’Or a la Millor Sèrie de Comèdia o Musical.

Veient l’èxit de la producció britànica, els americans no es van poder estar de reinterpretar-la a la seva manera amb el vistiplau de Gervais, que és un dels productors executius. La versió ianqui de The Office es va començar a emetre al 2005 amb Steve Carrell reprenent el personatge de Gervais a la producció britànica i la ciutat de Scranton (a Pennsylvania) en substitució d’Slough. En aquest cas es pot dir que el deixeble ha superat el mestre, almenys pel que fa a longevitat: mentre l’anglesa només es va emetre durant dos anys (de 2001 a 2003), la nord-americana segueix en antena després de set temporades. Això sense comptar les sis nominacions als Globus d’Or d’Steve Carrell com a Millor Actor (només l’ha guanyat un cop, al 2006) i les múltiples nominacions als Emmy.

2. Skins (E4/MTV): La sèrie d’adolescents que els Estats Units no volien veure. La sèrie de l’MTV era una versió de l’homònima anglesa que s’emetia per E4 (la segona cadena de Channel 4) i que estava centrada en les vivències d’uns adolescents de Bristol. La vida sexual desenfrenada dels protagonistes, menors d’edat, va ser massa pels Estats Units: el lobby conservador Parents Television Council va presentar una queixa al Departament de Justícia, on acusava la producció de mostrar pornografia infantil i la van “distingir” com “una de les pitjors sèries de la història de la televisió per al jovent”; una reacció ben diferent a la del Regne Unit, on la versió original es va endur tres premis Bafta. Skins només va aguantar una temporada als Estats Units. El motiu oficial de la cancel·lació va ser la manca de sintonia entre la producció i el públic.

3. Misfits (E4): Tots els fans d’aquesta producció, que gira al voltant de cinc nois conflictius i antisocials que per obra d’una tempesta elèctrica comencen a experimentar superpoders, poden estar tranquils. L’adaptació americana encara no és una realitat, tot i els rumors persistents. Segons sembla, darrere del projecte es troba Josh Schwartz, responsable d’èxits adolescents com The OC o Gossip Girl.

4. Three is Company (ITV/ABC): Un clàssic. La majoria de nosaltres recordem només la versió americana, amb el títol en castellà d’Apartamento para tres, perquè es va emetre a principis dels anys 90 a Telecinco, tot i que anteriorment s’havia estrenat a TVE. Aquesta comèdia de situació va suposar la consagració del seu protagonista, l’actor John Ritter, a qui molts identificareu com el pare de la mítica pel·lícula infantil Este chico es un demonio. La versió anglesa es deia Un hombre en casa i va ser l’origen d’una spin off més coneguda fins i tot que la sèrie mare, George and Mildred, de la qual també es va fer una relectura a l’americana sota el títol, The Ropers. Aquí la vam poder veure a TV3.

5. Shameless (Channel 4/Showtime): Aquesta dura tragicomèdia sobre els Gallagher, una família desestructurada, formada per un pare alcohòlic i sis fills, va néixer a Anglaterra. Entre tots els descendents, destaca la filla gran, Fiona, encarregada de fer tots els papers de l’auca. La versió americana compta amb actors de renom com William H. Macy, que interpreta al cap de família, però perd en brutícia i realisme en comparació a la britànica.
En el duel de “Fiones” guanya de forma aclaparadora la britànica (interpretada per Anne-Marie Duff), més “whitetrash” i “macarra” que la interpretada per l’americana EmmyRossum, massa mona, neta i polida per batallar cada dia amb la família Gallagher. A més, el tàndem format per Duff i James McAvoy (que són parella a la vida real des que es van conèixer a la sèrie) funciona d’una manera espectacular.

Alejandra Palés