22 de març 2012

SOUL TRAIN FEST. PROPERA PARADA: BARCELONA


Wiggers, és hora de posar-se horny. Perquè després d’aturar-se a les estacions de Madrid, Saragossa i Bilbao, el tren del soul arriba al final de línia. Aquest divendres, 23 de març, la Sala Apolo es transvestirà per convertir-se en l’Apollo Theather del Harlem, el temple negroide novaiorquès que va veure néixer una criatura sincopada, fuetejant i itifàl·lica anomenada funk. Tres bandes seran les encarregades d’aplicar el desfibril·lador a un públic probablement ensardinat: els catalans The Pepper Pots, els madrilenys The Sweet Vandals i els bilbaïns The Cherry Boppers. Tal és el contundent triumvirat, que governa el downbeat estatal amb puny de ferro. Ritmes 4x4 a preu de 3x1.

El cap de cartell corre a càrrec de The Pepper Pots. Les males llengües recordaran els gironins per aquella infàmia titulada “Aquest estiu”, un tema de vocació soul perpetrat a mode de jingle per a delectar el sempre àvid de costumisme espectador mitjà de TV3. Res més lluny de la realitat. The Pepper Pots són un tros de grup que quan volen sonen a Studio One i quan se’n cansen sonen a Motown. Internacionals, sempre depurats i amb un equilibri harmònic només a l’abast dels professionals; fins i tot si no us agrada la música (en aquest cas, no sé què feu llegint això) se us caurà la baba amb els ingenus vestidets arran de genoll, el suau balandrejar dels malucs i les delicioses melodies soul pop conciliades per les tres cantants, l’Adriana Prunell, la Marina Torres i l’Aya Sima. Què més? Doncs que han gravat amb Elie "Paperboy", tot dit.

Respecte pels Sweet Vandals! Perquè el combo madrileny va ser erigit pels ditets llegendaris del teclista i fundador de Funkorama Records, Carlo Coupé. Al darrere d’aquest nom de cotxe descapotable s’amaga una de les figures clau per entendre la música negra a l’Estat espanyol. Però en Carlo Coupé ara vola sol, i aquest buit de poder ha estat aprofitat pel multi-instrumentista Santi Vallejo per asseure’s al Hammond B3 i tocar-lo amb una mà i mitja. Sí, ho heu llegit bé. Perquè els Sweet Vandals sonen a deep funk, a grava, a fer coses brutes amb la noia equivocada en un soterrani acre i polsegós de Philadelphia, el 1970. Vitamínics, gritters i amb un teclista amb monyó. Ment freda, pantalons calents.

La seva versió del “Watermelon man” de Herbie Hancock és ja llegendària. Els Cherry Boppers podrien ser un grup de jazz, d’aquests que vesteixen amb coll alt i pantalons de pinces, que al matí graven discos, a la tarda recullen la canalla a la sortida de l’escola i a la nit s’emborratxen amb whisky del car tot llegint James Ellroy. Però ho sento, mama, el seu rollo és la blaxpotation. Per això, quan els convé s’arrenquen amb un tema quasi instrumental d’aquells que semblen invocar l’erotisme vaporós d’una escena de dutxa de Pam Grier després d’una dura (sobretot per a les suspensions) persecució pels carrers de San Francisco, i tot seguit se’ns posen exquisits i demostren que són uns instrumentistes selectes. Fa uns anys van tenir l’honor de fer de teloners (del que quedava) dels gegants Sly & the family Stone i segueixen col·leccionant èxits a dins i a fora de casa. Rare groove contundent perpetrat per uns joves veterans que les han vistes de tots colors, però sobretot, de color negre.

Info del concert: Sala Apolo, Barcelona. Divendres 23 de març a les 19.30 h.


Magí G. Vidal