27 de març 2012

SAY IT LOUD, I'M WHITE AND I'M PROUD!


Sabeu quina és la diferència entre el Vintage i l’Old School? Vintage és conduir una Vespa amb un càmera Lomo penjant del coll d’una camisa que fa ferum a naftalina per la qual has pagat deu cops els seu valor real. Old School és gastar-se el que t’hauria costat tot això en música de negres. El Soul Train Fest. és Old School. Divendres, el trident negroide conformat pels Cherry Boppers, els Sweet Vandals i els Pepper Pots van fer reformes profundes a la Sala Apolo. Sostre, parets i terra van quedar folrats d’un vellut lilós i xaró. Més d’un maluc va sortir volant al ritme de la síncope i tots i cadascun dels presents vam sortir amb una sensació clara d'un acord major: l’any que ve hi hem de tornar.

Els Cherry Boppers tenien la feixuga missió d’arrencar dels seients un públic escarxofat que duia ben bé mitja hora esperant l’inici de la fi del festival. Una primera ullada als presents ja avançava quelcom disfuncional en l’ambient: no hi havia hipsters (a Barcelona!). No diré que ara per ara la música negra ha esdevingut un búnquer antihipster perquè passaria alguna cosa terrible (s’ompliria de hipsters), però podria dir-ho. Els de Santutxu no van aconseguir trencar el gel fins al tercer tema, quan l’Apolo es va arrencar a ballar. El Boppers són un grup heterogeni que interpreta rare groove equilibrat i gens estrident. El so de la banda pivota al voltant del Hammond d’Ignatius Johnny, aixoplugat per un voluminós bateria amant del rockabilly capaç d’omplir tant les cançons com la seva pròpia camisa. La connexió amb el públic corre a càrrec del veterà Willy Kalambres (saxo) i els simpàtics balls serpentejants d’Art La Roque (trombó). Per últim, menció especial per Xixo Yantani i Lando Stone, guitarra i baix respectivament, dos peluts que fan tota la pinta d’haver invertit la major part de la seva adolescència en aprendre’s els riffs del “Kill’em all” de Metallica. Què és el que fa que, un bon dia, un amant del metal decideixi “rehabilitar-se” i abraçar el downbeat? Ho desconec, però penso que entre tots tenim la missió de recuperar aquest virtuosisme tècnic per a les files de la música popular. A part dels seus temes, per l’escenari van desfilar versions de Ray Charles (“I don’t need no doctor”), Jimi Hendrix (“Crosstown Traffic” amb guitarrista i baix posseïts) i la seva incendiària revisió del “Watermelon Man” de Herbie Hancock, anunciada amb el crit de “¿Queréis terciopelo? ¡Dadles terciopelo!”. El primer round va acabar amb la frenètica “Black Lolita” i un Apolo convençut que si havies d’emborratxar-te aquella nit, els Cherry Boppers eren el millor partenaire imaginable. Vellut a la gola.

Segon assalt: The Sweet Vandals. Els que esperàvem un grup de deep funk vam topar amb un infranquejable mur de soul, i els que esperaven una banda soulful van quedar-se descol·locats amb els rerefons de funk fangós dels madrilenys. Els Vandals naveguen amb solidesa entre les aigües que divideixen el James Brown dels Famous Flames i el dels JB’s. Entre Charles Wright i Wilson Pickett. Entre la predisposició soul de la cantant Mayka Edjo i les estrebades entretallades dels dos instruments amb màstil (sic). Així i tot, Mayka Edjo és una funky mama. És important entendre la diferència entre una funky mama i una soul sister. Per exemple, les Pepper Pots són soul sisters, adolescents gràcils i aflautades que intentaries grapejar durant el ball de fi de curs. La funky mama, en canvi, és una dona madura, posseïdora d’uns glutis capaços d’esmorteir l’impacte d’un tren de mercaderies i un vigor escènic d’aquells que no desperten erotisme entre els homes joves, però que, així i tot, entenen que ho pugui fer entre homes panxuts amb bigoti. Una mena de MILF dels negres, però no ben bé. Així i tot, quan la funky mama abandona l’escenari, els Vandals embogeixen. Són la colla de gamberros que posa la classe en mode apocalipsi quan la professora és cridada al despatx del director de l’escola. Els riffs Jose Ángel Herranz tenen alguna cosa de Chuck Berry amb el so aspre de les guitarres de Betty Davis (follia i pertorbació absoluta quan invoca el tema “Tiger”) i el baixista Santi “Sweetfingers” Martín que, tot i ser una mena de dandi amb l’aparença de passejar pel parquet de casa amb bata de Boatiné, bevent conyac i llegint a Lord Byron, bombardeja les millors línies de baix de tot el festival, impertorbable i desapassionat com un franctirador. Després, la cantant torna, braola “Change” (amb la col·laboració de les cantants dels Pepper Pots) i el grup percudeix el seu particular so made in Philly cru, emblanquit i sense vents. Ens hem quedat amb gana. Volem les postres.

Final de festa amb els Pepper Pots. Quan escolto els Peppers Pots m’entren ganes de fer petting en un autocinema. D’enamorar-me perdudament de l’única noia negra del barri, passar-la a buscar al volant d’un Cadillac DeVille Convertible del 68 i fer-li passar la prova de la porta, com en Lillo Brancato a Una història del Bronx. Alguna cosa perversa amaga el balanceig decorós i estudiat de les seves cantants. Les seves coreografies, els seus vestits d’anar a l’església un diumenge al matí i l’harmonia de les seves veus trenades sobre el coixí d’uns vents que s’eleven fins al cel fan que les hormones ballin la primitiva dansa de la natura. Els Pepper Pots no fan versions. Tampoc improvisen. Són un grup de pop negre de precisió que sona tan bé als discos com a dalt d’un escenari. A alguns això els agradarà, a d’altres els decebrà. Jo els respecto perquè crec que cal ser molt bo per clonar el so Motown (un pardalet m’ha xerrat que la seva obsessió va fins al punt de fer servir els mateixos equips de so que empraven els de Detroit). Els Peppers Pots han enterrat el cadàver del seu passat Ska i les tres cantants ballen sobre la tomba somrient com dolces col·legiales. Si hi ha algun grup de música negra per a enamorar-se, aquests són The Pepper Pots.

El gran final va consistir en un escenari empetitit per l’afluència dels músics de les tres bandes del festival. És llavors quan te n’adones que, excepte la cantant dels Vandals i una de les Peppers Pots, la resta són TOTS blancs. Al principi, els blancs rebutjàvem la música negra amb etiquetes com racial. Després vam passar a imitar-la, a intentar copiar-la fins a convertir-la en una paròdia acomplexada. Avui dia, mentre molts negres estan ocupats emplenant les pistes de ball amb remixos dance, els blancs hem sortit per la porta del darrere i ens hem apoderat de les seves arrels. Ja no marginem, ja no imitem. Ara les toquem a la nostra manera, "à la whitey". T’agradarà més o menys, però crec que ha arribat el moment d’emular en James Brown quan va dir allò de “Say it loud, I'm black and I’m proud” i cridar tots junts ben fort: “Say it loud, I’m white and I’m proud!”.


Magí G. Vidal