15 de març 2012

L'ACOMODADOR #2 · DESPERTANT ELS SENTITS


Rècord històric d’espectadors a França, on ja l’han vist més de 19 milions de persones i ha encapçalat la taquilla durant deu setmanes consecutives, entusiasme generalitzat per part de la crítica i frec a frec directe amb tota una oscaritzada The Artist als premis del cinema francès. La carta de presentació d’Intocable impressiona. El secret? La naturalitat, el respecte i l'espontaneïtat amb què encara una temàtica tan delicada com la discapacitat, i l'habilitat per tocar la fibra de l’espectador sense necessitat de recórrer a la llagrimeta fàcil.

La fórmula utilitzada per Olivier Nakache i Eric Toledano, directors i també guionistes del film, és d’allò més recorrent dins el gènere còmic: dos protagonistes completament oposats (per personalitat, edat, classe social, estil de vida, gustos culturals…), però que creuen les seves vides a causa de les respectives circumstàncies personals i es veuen forçats a iniciar una estranya convivència. Podríem anomenar un bon número de pel·lícules amb aquesta estructura, des de la recent El discurso del rey fins a la mítica Paseando a Miss Daisy, però la recepta no és garantia d’èxit si no està ben executada, i a Intocable saben explotar-la de forma molt efectiva.

La història ens presenta Philippe, un ric aristòcrata parisenc que ha quedat postrat en una cadira de rodes després de quedar tetraplègic a causa d'un accident de parapent, i Driss, un jove immigrant que acaba de sortir de la presó i viu en un barri marginal de la ciutat. Tot i la seva aparent incompatibilitat, Philippe decideix contractar Driss com a assistent personal, per davant d’altres candidats que semblaven molt més apropiats. Després d’uns inicis força difícils, la relació comença a rutllar a mesura que cadascun va descobrint el que li aporta l’altre, fins que arriben a convertir-se en inseparables.

A partir d'aquí, Intocable barreja les seves cartes i les va jugant de forma progressiva i intel·ligent. El xoc entre dos mons tan enfrontats com el de Philippe i el de Driss es presta en una multitud de situacions hilarants, però el film mostra un gran criteri a l'hora d'escollir-les i tractar-les. En tot cas, l'humor comença per la capacitat dels dos personatges de desdramatitzar la seva pròpia situació personal (que en el fons és força dramàtica), acceptar les ironies de l'altre i saber riure's de si mateixos.

Ambdós protagonistes no triguen a fer-se estimar, especialment gràcies a les extraordinàries actuacions dels dos actors principals, François Cluzet i Omar Sy. Tot i la limitació que el fa passar-se tota la pel·lícula en una cadira de rodes, Cluzet mostra una expressivitat subtil i una especial tendresa a l'hora d'exterioritzar les seves emocions. Per la seva banda, Omar Sy és la gran font d'energia de la pel·lícula gràcies a la seva impulsivitat i, bàsicament, a la seva cara dura. Tan poca és la seva vergonya, que fins i tot es va atrevir a pispar el premi Cèsar al millor actor al multipremiat Jean Dujardin.

Lluny de frivolitzar amb els temes que toca, Intocable simplement proposa una altra forma d'encarar-los, sempre des d'un profund respecte i amb una naturalitat que acaba calant en l'espectador. La relació entre Philippe i Driss deixa les desigualtats físiques o d'autonomia en un segon pla i es converteix en una sinèrgia igual d’enriquidora per a les dues parts. Cadascun desperta els sentits que li manquen a l’altre, i aquest és el veritable motor de la pel·lícula.

Tot i la qualitat del guió, a Intocable se li pot retreure que aplana una mica massa el camí als protagonistes; un cop ha arrencat el desenvolupament de la història, no hi ha grans conflictes o dificultats. També es queda a mig camí i acaba passant de forma massa superficial per temes de caràcter més social que al principi semblava que tindrien més pes, i dóna preferència a un desenllaç més còmode. No obstant això, els senyors Nakache i Toledano aconsegueixen deixar-nos amb un agradable regust optimista, sense que en cap moment ens sentim manipulats, i això demostra la honestedat i les bones intencions d’aquesta més que recomanable comèdia.


Martí Aragonès

1 comentari:

Helena ha dit...

no paro de sentir a parlar de la peli...

fa uns mesos vaig veure el tràiler al cinema i vaig pensar: buf, la típica peli de dos personatges molt diferents que acaben sent super amics. I al damunt amb el drama de la cadira de rodes.

Però havent vist tantes opinions bones, potser li dono una oportunitat!