27 de març 2012

ELS CRITS ORQUESTATS O EL TERROR FET ART


Betunizer
Boogalizer
Any: 2012
Discografica: BCore Disc

Primer voldria parlar-vos sobre l'objectivitat i la subjectivitat, però sé que heu entrat a aquest post cridats pel títol, pel nom del grup i que no espereu sentir les meves coses; així i tot, no puc començar sense dir que tinc una forta addicció des de fa setmanes a aquest disc. Així que no espereu res que no sigui una "crítica" positiva i manipulada.

Al post on avançàvem la primera cançó d'aquest Boogalizer, jo ja l'anomenava Brutalizer i ara veig que em vaig quedar curt amb l'exageració: aquest putu disc és una puta obra mestra de la Música —sí, Música en majúscules-. Comparteix amb excel·lència la duresa i agressivitat amb els detalls preciosistes, amb les lletres delirants i poètiques; tot el disc és un jugar a fer música d'avantguarda antimúsica d'avantguarda. Però, al contrari que el seu treball antecessor, Quien nace para morir ahorcado nunca morirá ahogado (BCore, 2010), aquest Boogalizer té estructures més marcades, està replet de cançons rodones. De fet, es mereix un post per a cada instrument, un per la guitarra, un altre pel baix, un de ben gros per la bateria i una tesi per la veu i les lletres. Aquí en farem un resum, si puc.

No sé per on començar. Primer de tot amb un somriure, una boca oberta "d'anava a dir alguna cosa però buf!" i una cama tota sola a galop. La sensació d'escoltar Betunizer és com tenir la ment totalment oberta rebent inputs per totes bandes. És tenir el cervell totalment compartimentat i bellugant-se, disparant-se corrents entre si, com un engranatge en què cada part funciona pel seu compte, amb les seves atencions i tal, però alhora tot ell plegat, com un tot. Semblant a un mar que vist des de lluny sembla un tot però on cada puta ona, cada putu vaixell va a la seva olla.

Detallem. Definició de Betunizer en aquest Boogalizer: Baix ostensiblement sostingut, ple d'amalgames, que modela melodies i que s'agrupa amb matisos jazzístics. Guitarres rabioses i enfurismades a estones que estripen melodíes i s'imposen per força i rebecaria, i que que sense saber-ho fan de pont entre el baix i la bateria. La bateria és sorda, no escolta ni mira ningú, s'autoatrapa i s'embolica entre espirals rítmiques intentant portar la batuta. Només mira el baix de tant en tant per dir-li "i tu què" i tan aviat té la resposta acota el cap i segueix, i segueix, i segueix i sempre que ha de canviar de camí en tria un de més divertit, un de més apassionant, res de dreceres o camins segurs, els divertits. La veu es carrega tot el grup a l'esquena i li dóna la consistència, es fa la dissonant i es modula al seu gust. Però com és la veu cantant, en fer-ho autoritza i avala tot el que fan els seus companys sonors. A més, s'apodera d'un discurs, d'unes lletres que tenen la suficient patada com per picar ben fot amb el peu a terra i escupir mots elàstics com roques.

Amb aquest disc, Betunizer guanyen molts enters, han aconseguit un treball tan majúscul que molt probablement sobrepassarà els dies i anys per convertir-se en un disc atemporal i de culte.