21 de març 2012

ALASKA I MARIO ATAQUEN DE NOU




“Ja són aquí”. Recuperem la frase clàssica de Poltergeist per donar de nou la benvinguda a Alaska i Mario. La parella, que no és paranormal però poc li falta, torna a la petita pantalla disposada a repetir l’èxit de la primera temporada del seu reality. Mario, “Marito” pels amics, i Alaska són dos personatges singulars que un bon dia van decidir mostrar al món la seva vida quotidiana, a vegades estrafolària, altres monòtona, però sempre amb quantitats inhumanes de cervesa.

Després del sorprenent ressò de la primera temporada del programa, en la qual vam poder veure els preparatius del seu casament i la posterior cerimònia, ara els cantants es troben immersos en l’organització del seu viatge de noces. Com no podia ser d’una altra manera els destins són Los Angeles i Las Vegas, on es van casar per primer cop i lloc de pelegrinatge obligatori per uns fervents seguidors del kistch com són els dos protagonistes. No marxen sols, els acompanyarà la seva pròpia cort reial, formada pel components de NancysRubias, la banda de Mario Vaquerizo. El motiu: cap dels dos sap conduir, així que s’enduen la colla per poder disposar de xofers al seu gust.

La cadena MTV, que produeix el programa amb El Terrat, no vol perdre la gallina dels ous d’or i es torna a infiltrar en les intimitats de la parella, que, per altra banda, sembla encantada amb la presència de les càmeres. No és cap novetat, abans d’ells, altres, com per exemple els Osbournes, la família del cantant de Black Sabbath, van sucumbir a la llaminera temptació del reality.

La nova tanda de les aventures de la estranya parella arriba amb un gran repte: mantenir o superar les audiències aconseguides durant la primera entrega. Parteixen, però, amb el gran desavantatge d’haver perdut el factor sorpresa. La clau del seu inesperat èxit va ser Mario Vaquerizo, un personatge com a mínim curiós, fins aquell moment molt menys conegut que la seva dona, que cada cop que obria la boca ens feia caure del sofà amb alguna sentència surrealista. Alaska, en canvi, va adoptar una posició molt més secundària, deixant que la seva parella fos el centre d’atenció, i a estones et preguntaves qui era aquella dona rabassuda que, de tant en tant, apareixia al costat d’aquell home tan inquietant. Ara, “Marito” és una estrella pop, tal com ell sempre havia desitjat. Tothom sap qui és i se’l veu encantat de poder remenar la cua a qualsevol plató, ja sigui fent de conseller sentimental al costat de Pablo Motos o sent entrevistat per Susana Griso.

A favor seu, s’ha de reconèixer que Mario i Alaska no han canviat gens, fet que és d’agrair perquè reforça la percepció que el que veiem a la pantalla és real. La parella més glam de la televisió podrien ser cosins germans dels demencials protagonistes de l’anunci de Loewe amb una petita diferencia: ells cauen bé i, almenys, una part de la parella és famosa per la seva feina (ens agradi o no). Així i tot, la simpatia dels dos protagonistes no va aconseguir salvar el primer episodi de la segona temporada, molt més avorrit que les entregues anteriors. Potser és perquè ja els coneixem massa o tenim massa expectatives dipositades en la ment dispersa de Vaquerizo, però esperàvem molt més del seu retorn a la televisió. Tots els elements estaven allà (el consum de cerveses il·limitat, els diàlegs delirants de les NancysRubias i la xerrameca sense sentit de Vaquerizo) però al conjunt li faltava ritme.

Malgrat tot, aquest capítol quedarà gravat a la retina de molta gent gràcies a unes imatges no aptes per a cors sensibles. Parlem de l’escena en la qual una Alaska despullada de cintura en amunt negocia amb el seu cirurgià plàstic un nou augment de pits. Mentre el metge palpava la generosa pitrera de la cantant, no vaig poder evitar recordar l’entrevista que li van fer fa anys a Lo + Plus i en la qual va reconèixer que el cirurgià li havia prohibit fer-se més operacions. Però ella, experta en glàndules mamàries, ho té clar, vol un escot descomunal i “projectat, com el de les novies dels rapers”.

Després d’un impacte televisiu d’aquestes característiques, les nostres ments perverses no fan  res més que imaginar una Alaska amb “nou perfil projectat” per obra i gràcia del cirurgià i fent un ball sinuós digne de la millor ballarina de hip-hop, acompanyada d’un impossible Mario raper. Això sí, amb Las Vegas de fons, si us plau, que Madrid se’ls ha quedat petit i avorrit.

Alejandra Palés