22 de febr. 2012

SUPERVIVENTS DE MIL BATALLES

Photobucket
Qui: Nada Surf
On: Apolo
Quan: Diumenge 19 de febrer
Euros: 20

Després de gairebé 16 anys des de la publicació del seu primer disc que, segons alguns pronòstics, els havia d’enviar a l’estatus de “one hit wonder” (grup d’un sol èxit), els Nada Surf van fer parada a Barcelona. El motiu pel qual ens van convocar va ser la presentació del seu darrer disc, el gens menyspreable The Stars Are Indifferent to Astronomy. Aquest va ser el pretext per a què els de Nova York repassessin el més destacat de la seva extensa discografia. Deixo de banda la ironia a què ha sobreviscut l’eclosió de moltes altres bandes que han acabat esdevenint autèntics “one hit wonder”. Però, per on anàvem...?, una carrera de 16 anys dóna per molt: per tenir un grapat de grans cançons que conviden al sing-along, bones amistats, o per enredar en Martin Wenk de Calexico i Doug Gillard de Guided by Voices per acompanyar-te de gira. Poca broma. De totes maneres, jo em quedo amb el fet que deixessin satisfets a tots els que van fer acte de presència a l’Apolo el passat diumenge.

No despistéssim pas al personal. El primer tram de concert era previsible, basat en el més que notable darrer disc. De fet, em costa d’imaginar una cançó millor que 'Clear Eye Clouded Mind' per posar en marxa la màquina, i més endavant van anar recuperant cançons de l’extensa discografia. Entremig, el políglota Mathew Caws va posar de manifest que conserva un espanyol més que correcte, encara que ell digués el contrari, mentre que Daniel Lorca tirava d’anecdotari per fer que els buits entre cançó i cançó fossin de més bon portar. Tampoc va caldre esperar tant perquè anessin caient els diferents èxits. En tenen molts per triar, però els escollits per la primera part del concert van ser 'Whose Authority', 'Weightless' i '80 Windows'. Entremig, anaven combinant-los amb els més remarcables de l'últim disc, molt precisos en l’execució. Pel tram final es van reservar 'The Way You Wear Your Head' i 'High Speed Soul', i per acomiadar-se momentàniament, 'See These Bones'. Menció a part mereix 'Evolution', versió de Mercromina que ja van incloure en l’àlbum de versions If I had a Hi-Fi; el deliciós accent de Caws en castellà ho va acabar d’engrandir.

Hi tornaren, i no un cop, sinó dos, amb bisos on van recuperar el millor de la seva carrera, en el sentit més ampli. El bis el començaren amb la reposada 'Blonde on Blonde' i es van acomiadar amb 'Blankest Year' per fer embogir el personal, tot i que
opinió personal i no intransferible, potser era un pèl massa calimotxo-festiva. Pel mig queden moltes coses, com la sensació que diumenge al vespre és potser el millor horari per veure concerts si no ets devot de la religió futbolera, però sobretot, un grup entregat al mig format que, malgrat tenir un estil molt marcat si es vol, previsible, van deixar palès que, dins d'unes coordenades, saben abastar molts registres. Entranyables i solvents.

Fotografia cortesia de l'Alba Najera

1 comentari:

Crusty ha dit...

Amb això et dono la raó Joan, els diumenges al vespre són bons per veure concerts!! comprovadíssim, sobretot si són més o menys puntuals cap a les 19 o 20h, jaja!!

Bona crònica!

Salut!

Sr. Crustaci