20 d’abr. 2012

SANT JORDI INDIE



Si l'altre dia un comitè de Gent Normal ens va recomanar llibres, avui és el torn dels indies, en el sentit més ampli del terme, ara que no s'ofengui ningú! Comptem amb il·lustradors genials com Guim Tió, Cristòfol Pons o Raquel Córcoles i Marta Rabadán com a Moderna de Poble. També amb gent de la ràdio com Oriol Balanzó que cada dia ens fa riure a la Competència de Rac1 o Albert Miralles que al Cabaret Elèctric de Icatfm ens acosta diàriament l'actualitat de la cultura. Pel que fa als músics, estem molt contents de comptar amb les recomanacions literàries de la Míriam García i Edi Pou. I per últim, però no per això menys important, també hem preguntat pels seus llibres preferits a una representant del món handmade de Barcelona, Deborah de la marca Dumbo. Passeu, passeu! Esperem que us agradi!



Oriol de Balanzó
Guionista de La Competència, de Rac1. Graciós per naturalesa i membre de La Sentina.


Todos te quieren cuando estás muerto (Contra, 2011) de Neil Strauss
Títol de peli noire per a una recopilació bestial de centenars d’entrevistes fragmentades a patums de la cultura pop (essencialment músics). Neil Strauss es converteix en el psicòleg/confessor/barman que escolta les bogeries d’un grapat d’estrelles que no pots evitar estimar. Mentre esperem que algú s’animi a traduir els articles/assajos de Chuck Klosterman (què cony esteu esperant?), no us podeu perdre la visió del panorama pop d’un periodista brillant. Un llibre per devorar sense treva. La flamant editorial Contra demostra que això d’editar llibres és tan senzill (?) com triar bé, traduir bé, dissenyar bé, comunicar bé, ser-hi quan toca. I olé.

Vista amb un gra de sorra (Columna, 1997) de Wislawa Szymborska
No haver llegit Szymborska és com no haver escoltat els Beatles. Com ells, la poeta polonesa crea amb una bellesa simple, inapel·lable i accessible. Ja que ha mort fa poc i la mort sempre porta al record, aprofiteu i ataqueu qualsevol dels seus llibres, com aquesta antologia. Per irònica, clarivident i tendra és imprescindible. També el trobareu en castellà (amb una excel·lent traducció d’Anna Maria Moix).

Q (DeBolsillo, 2008) de Luther Blissett
Luther Blissett va ser el pitjor davanter de la història del Milan AC. Un col·lectiu d’escriptors italians n’agafa el nom per crear sota el paraigua d’un autor que no existeix. Q és una novel·la històrica apassionant, ambientada en l’Alemanya de la reforma luterana. Ideal per comprovar que els bancs i les grans institucions europees tenen una llarga tradició a donar pel sac al populatxo. Mai agrairé prou a en Guillem Martínez la recomanació.



Miriam García
Baixista de les (ara inactives) Aias i de les desaparegudes Cocodrilo.


Levantad carpinteros la viga maestra (Edhasa, 2001) de JD Salinger
JD Salinger és conegut sobretot per “El Guardián entre el Centeno”, però a mi m'agraden més els relats que retraten als peculiars germans Glass. I entre aquests, em quedo amb “Levantad carpinteros la viga maestra”, el més costumista i emotiu. En aquest relat llarg s'aprofundeix en la personalitat (i la relació amb el seu entorn) d'un dels germans mes fascinants, el Seymour.

Stone Juction (Alpha Decay, 2001) de Jim Dodge
Una de les coses que més m’agraden de Jim Dodge és el carinyo amb que presenta els seus personatges. Els descriu duna manera que només pots estimar-los de manera incondicional, no pots jutjar-los a nivell moral. Els d'aquesta novel.la són excepcionals, però també tot el que els envolta,un còctel on no hi falta de res: societats secretes, mestres de màgia o drogues, robatoris, conspiració, bombes...

La Conjura de los Necios(Anagrama, 2002) de John Kennedy Toole
Si algú no hagués rescatat “La conjura de los necios” anys després de la mort del seu autor ens hauríem perdut una de les novel.les més divertides i sarcàstiques mai escrites. Un retrat delirant de la vida a occident a través d’un personatge inadaptat (tan desagradable com entranyable) que encara que no ho volem veure, s’assembla més a nosaltres del que ens pensem: el gran Ignatius J Reilly.



Albert Miralles
Amant incorruptible del jazz i presentador del Cabaret Elèctric, el programa cultural de les nits d'Icatfm.


Los Subterráneos (Anagrama, 2006) de Jack Kerouac
Aquest va ser el primer llibre que em va fer emocionar de debò. Recordo la sensació, no m'havia passat mai: era com llegir música. Quan vaig saber que allò i el bop eren quasi la mateixa cosa vaig entendre moltes més coses. Una història d'amor, la d'en Leo i la Mardou, que segurament a ningú no li agradaria viure i que fa posar els pèls de punta. Per acabar-ho d'adobar hi ha el component llegendari: sempre m'ha flipat que el manuscrit l'hagués acabat en tres nits. M'agrada aquesta visceralitat, molt més que la cosa existencialista d'Europa d'aquell moments.

Paseos con mi madre (Tusquets, 2011) de Javier Pérez Andújar
Per mi un llibre brutal d'un cronista excepcional. Novel·la i memòries, tot en un. Aconseguir que aquells que mai no haguem viscut la realitat de llocs com Sant Adrià de Besós, l'entenguem. Bravo. La perifèria d'una ciutat com Barcelona que queda molt lluny, que és una altra ciutat. De fet, diu, ell se sent identificat amb la Barcelona dels llibres de Marsé, Casavella o Mendoza; i també amb la seva, la dels blocs, els descampats, els trens de la RENFE i la Trapera. Preciosa la reivindicació que fa de la classe treballadora. Allò que van fer els nostres pares i avis no va néixer per generació espontània, els ho devem i ho hem de mantenir. M'agrada com parla de tot això amb tantíssima poètica i tantes dosis d'humor. Bravo una altra vegada.

Simiocracia, crónica de la gran resaca económica(DeBolsillo, 2012) de Aleix Saló
M'encanta la manera com ens explica els orígens de la crisi i en senyala els seus responsables. Hi apareixen polítics, especuladors mal parits i banquers varis encarnats en simis. Un bon llibre per refrescar idees sobre la crisi, perquè l'Aleix Saló, a banda de fer-me riure molt, crec que és un bon divulgador (tot i que ell mateix avisa que és una petita aproximació a tot plegat). M'ho he passat molt i molt bé, he après coses i he rigut moltíssim. I sí, ara Mondadori hi ha posat la pasta però l'Aleix Saló segueix sent el mateix gran autor que quan Glénat li va editar "Españistán".


Moderna de poble
Moderna de poble són Raquel Córcoles i Marta Rabadán, dues noies de poble que expliquen a través de les seves vinyetes les seves experiències a la ciutat.


Torpe (La Cúpula, 2010) de Jeffrey Brown
El recomano a qui ja no se’n recordi dels seus 17 anys. Converses a un esglaó de la porta de la universitat, declaracions d’amor infinit en un llit de 90 cm i retrats de situacions tan senzilles i familiars com els seus títols de les seves pàgina. Potser “galletas”, “colada” o “picadura”no semblen temes interesants a primera vista però amb Jeffrey lo important no es el que explica si no com ho explica.

Pollo con Ciruelas (Norma, 2005) de Marjane Satrapi
El segon llibre que he llegit d’aquesta autora després de Persépolis. Et quedes sense saber fins a quin punt, les històries que il·lustra son reals i fins a quin punt son fantasia. El que saps perfectament és quin missatge ens vol donar.

El Arte (Mondadori, 2006) de Juanjo Sáez
Sempre el recomano. L’he deixat a molts amics i l’he regalat. Alguns els ha agradat, els altres a troços, i altres han plorat llegint-lo. Et fa veure des de molts punts de vista que el món de l’art no es per qui el pot comprar. El millor son les reflexions que fa a través de les converses amb la seva mare.


Guim Tió
Il·lustrador, els seus retrats d'ulls extremadament rodons hipnotitzen a qui els mira.


La Colla Mata-Degolla (The Gashlycrumb Tinies) (Angle, 2008) de Edward Gorey
Gorey és un dels grans il·lustradors Nord-Americans i un dels predecessors de Tim Burton. En aquest llibre ens presenta un abecedari d'il·lustracions on cada lletra esta representada per la curiosa mort d'un nen, sempre amb una bona dosis d'humor negre. A is for Amy who fell down the stairs...

La guía del autoestopista galácitco (The Hitchhiker's Guide to the Galaxy) Douglas Adams
Pels amants de l'humor britànic del més pur estil Monty Python. Una novela d'aventures galàctiques on el personatge principal va acompanyat per exemple per un robot melancòlic que menysprea la seva existencia, o un ezquizofrènic expresident de la galaxia sempre aconsellats per la guia del autoestopista galàctic on trobem definicions com:
Sobre los Vogones.
Son una de las razas más desagradables más desagradables de la Galaxia; no son realmente crueles, pero tienen mal carácter, son burocráticos, entrometidos e insensibles. Ni siquiera moverían un dedo para salvar a su abuela de la Voraz Bestia Bugblatter de Traal, a menos que recibieran órdenes firmadas por triplicado, acusaran recibo, volvieran a enviarlas, hicieran averiguaciones, las perdieran, las encontraran, las sometieran a investigación pública, las perdieran de nuevo y finalmente las enterraran bajo suave turba para luego aprovecharlas como papel para encender la chimenea. De ninguna manera deje que un vogón le lea poesía.

Entrevista con Francis Bacon (Debolsillo, 2003) de David Sylvester
Per a mi, un dels millors llibres per poder entendre i humanitzar la figura d'un dels artistes més importants de la història de l'art. Gràcies a la seva amistat amb l'entrevistador i crític d'art David Sylvester, el vocabulari utilitzat és molt lleuger. Sobre el famós quadre-tríptic de la Crucifixió diu: D.Sylveser: Al pintar la Crucifixión, ¿trabajabas en los tres lienzos simultáneamente, o por separado? F.Bacon: Lo hacía por separado, y, gradualmente, fui empezando a trabajar en los tres juntos. Lo hice en unos quince días, en un período en el que estaba bebiendo mucho, entre tremendas resacas y borracheras. A veces apenas sabía lo que hacía.


Deborah (de Dumbo)
Dumbo és la marca de coses handmade que té la Deborah amb el seu xicot Arieh, entre molts altres projectes que té entre mans. Si voleu saber què és 'ser craftie' només cal que feu un cop d'ull al seu blog.


Buffalo bill ha muerto (Poesia Hiperión) de E.E.Cummings
No acostumo a llegir poesia pero e.e.Cummings té aquell nosequè que et fa gairebé tremolar. Al principi pensava que era només jo, però tothom a qui l'he recomanat experimenta el mateix. Aquesta és la seva antol·logia, amb l'original en anglès a l'esquerra i la traducció a la dreta. Cal comparar, ja que molts dels poemes van fragmentats de forma especial i els paràgrafs fan formes i amaguen jocs de paraules i de puntuació. És un clàssic modern del S.XX. Amor, natura i la relació de l'home amb la massa són alguns dels temes que trobaràs entre les joies que amaguen les pàgines.

El rumor del oleaje (Alianza Editorial) de Yukio Mishima
M'agrada especialment la literatura japonesa i un dels llibres que més m'ha arribat és Shiosai, aquesta història tendra i senzilla d'un amor adolescent a una minúscula illa de pescadors del Japó de la posguerra. Mishima aconsegueix transmetre l'ambient tancat i bolcat a la natura d'un poble que lluita per la subsistència d'una manera tranquil·la i respectuosa, i a més de retratar els dos personatges principals s'ocupa d'una coral de secundaris entranyables. Potser el que més m'agrada de la novel·la és que dient molt poc explica molt. Básicament com la resta de literatura japonesa, si n'obviem en Murakami.

Amélie Nothomb
Volia escollir un dels llibres d'Amélie Nothomb però estava completament indecisa entre tres: "Estupor y temblores", "Metafísica de los Tubos" i "Ni de Eva ni de Adán", així que simplement parlaré de la prosa àgil però treballada, la llengua precisa i divertida i de l'egocentrisme absolut d'questes tres novel·les amb molt d'autobiogràfiques escrites per aquesta noia d'origen belga però que degut als viatges del seu pare diplomàtic va viure a països com Xina i Japó de petita i adolescent (just les tres històries que recomano són situades al Japó a diferents moments de la seva vida). Amb un punt de superdotada i bastanta excentricitat, Nothomb construeix històries que perduren a la memòria (publica una novel·la a l'any desde 1992 però n'escriu 3, així que no totes són obres mestres ni molt menys), que fan riure, pensar, i fins i tot de vegades plorar.


Cristòfol Pons
Il·lustrador, els seus inquietans dibuixos transmeten mil sensacions a cada pincellada.


1984 (Destino, 2009) de George Orwell
Al seu moment va ser una revel·lació trobar-me aquest llibre. Va ser una lectura totalment fascinant que encara recordo com la que més he disfrutat. De les distopies que he pogut llegir crec que és la més completa, ja que analitza l'estat autoritari des de molts punts de vista, com el polític, el burocràtic, el sociològic, el psicològic i un dels més apassionants, la llengua, amb totes les seves consignes i mecanismes del "doblepensar". Crec que hi ha moltes maneres de controlar una població, una societat, peró el més important és que aquesta societat no tengui la sensació de ser controlada, és llavors quan el poder autoritari té la llibertat de poder fer el que vulgui amb les masses. I me semble, tot i que hauria de fer-se un analisis molt més extens, que no estem tan lluny d'un model de poder com el que ens descriu Orwell, salvant les distàncies.
I per acabar dir que me va encantar el final, la seva desgarradora cruesa, peró d'açò no en diré res més, no sigui cosa que algú no l'hagi llegit.

Fahrenheit 451 (Minotauro, 2007) de Ray Bradbury
Així com 1984 he dit que era una distopia molt completa, aquesta és molt més concreta, peró no menys apasionant. La censura del coneixament com a eina de control, peró no tan sols en un sentit de negar i destruir l'eina del coneixament, que obviament hi és, sinó creant una repulsió cap aquesta i donant una altra que és la televisó, per atontar (no sé si aquesta paraula és correcta) al ciutadà i poder-lo manipular amb més facilitat. Si es mira així, tampoc estem tan lluny.
El final del llibre és, tot i que oposat al de Orwell, igualment apassionant. L'escena final és d'una poesia meravellosa.

Momo (Alfaguara, 2002) de Michael Ende
Podriem dir també, que té trets d'una distopia. Aquesta curta lectura en el seu moment me va il·luminar molt des de un punt de vista infantil, vull dir, la seva lectura és crítica i a l'hora tendra, tens la sensació de tornar a ser un nen disfrutant d'un conte, peró amb un component crític. Així com infantil, també amb duresa cap a la societat.


Edi Pou
No sabem com té temps per ser el bateria de Za! i de Tarántula, tocar a l'Orquestra del caballo ganador i també de tant en tant amb Pony Bravo.


El Instinto Musical: escuchar, pensar y vivir la música (Turner, 2010) de Philip Ball
És un assaig que explica per què ens agrada la música, per què la necessitem i com ens afecta, a nivell físic, històric i antropològic. Deveu estar pensant: VAYA ULTRAMEGAPAL DE LLIBRE, però no ho és! És interessant, entretingut, rigorós i inspirador. A mi m'ha fet replantejar diversos prejudicis musicals i culturals. El llibre encara guanya més si tens l'Spotify al costat, com passa amb El Ruido Eterno d'Alex Ross (un altre gran assaig, en aquest cas sobre la música clàssica del segle XX).

Noise Music, a History (London: Continuum International Publishing Group, 2007) de Paul Hegarty
El títol és "Noise Music", però no és un assaig únicament sobre japonesos que es pixen a l'escenari i americans amb guitarres, pedals, tatuatges i flequillo molón. Aquests també surten, però el Paul Hegarty entén la música "noise" com tota la música que suposa una provocació i un repte; tota la músia que ha obligat a replantejar-se què vol dir "música". Des de Russolo fins a Merzbow, passant pel free jazz, el rock progresssiu, l'industrial... i per descomptat, japonesos pixant-se a l'escenari (com aquests: http://www.youtube.com/watch?v=SDmwI8GwtEw&feature=related).Té un punt de pedanteria que a vegades irrita els que no ens masturbem amb Bataille, però està molt ben escrit, és molt complet i fa pensar.

A Love Supreme y John Coltrane: La historia de un álbum emblemático (Ed. ALBA Editorial. 2004) de Ashley Kahn
Ashley Kahn narra la vida de John Coltrane en el moment de gravar "A Love Supreme". I el més interessant és que també descriu l'ambient i el moment en què es va gravar aquest disc, un moment convuls en el món del jazz (i en el món, en general). Conèixer el caràcter de Coltrane, o de Miles Davis, o d'Ornette Coleman a mi m'ha fet entendre millor per què fan la música que fan. Pels més fetitxistes, el llibre també inclou una còpia de la partitura d'"A love Supreme" escrita a mà per Coltrane.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

...jo no sóc indie ;) però us en deixo aquí un que val molt la pena "El rei de la selva" de Gabriel Galmés, i bon Sant Jordi!

Muntsa ha dit...

Gràcies per la suggerència!