22 febr. 2012

A LA RECERCA DE MARILYN MONROE


S’ha convertit en una de les estrenes més importants de la midseason (la mitja temporada, que va de gener fins a abril), tot i que en un principi la seva temàtica presagiava el pitjor. Smash (NBC) se centra en un món poc freqüentat per la ficció televisiva: les bambolines i secrets de Broadway, un tema no apte per a tots els públics i que haurà de lluitar per trencar els prejudicis de bona part dels espectadors.

L’argument és tan arriscat com atractiu. Dos escriptors de musicals (Christian Borle i Debra Messing) volen crear un nou espectacle basat en la vida d’un dels mites més immortals del cinema: Marilyn Monroe. Les actrius Katharine McPhee, a la vida real semifinalista d’American Idol, i Megan Hilty encarnen Karen Cartwright i Ivy Lynn, dues noies que es disputen el paper principal de l’obra. La primera és una jove arribada a Nova York a la recerca d’una oportunitat, mentre que la segona porta anys batallant a Broadway per aconseguir un paper protagonista.

Un dels principals atractius de la sèrie és la participació de dos pesos pesats del món cinematogràfic: Steven Spielberg i Anjelica Huston. L’anomenat rei Mides de Hollywood, que actua de productor, és un dels grans reclams d’Smash, encara que hagi patinat en les seves darreres incursions televisives (Terra Nova i Falling Skies).

Per la seva banda, Angelica Huston -quina coincidència- interpreta el paper de la productora del musical de Marilyn. Amb un petit paper, aconsegueix enlluernar l’espectador cada cop que surt en pantalla i aporta solidesa interpretativa a la sèrie. Huston fa de contrapès a la molt menys experimentada Katharine McPhee, que, tot i que aconsegueix fer versemblant el seu personatge (a la vida real McPhee debuta com a protagonista), a estones sembla que no tingui sang a les venes. En aquest sentit, Megan Hilty, la seva contrincant a la ficció, que va ser protagonista d’un dels musicals més importants de Broadway, Wicked, té la força que a ella li falta per fer-nos creure que realment estem dins d’un espectacle teatral. Tot i tenir dues protagonistes gairebé desconegudes, sembla probable que Smash es rendeixi als encants dels sempre efectius cameos i, de moment, ja han confirmat l’aparició d’Uma Thurman en cinc capítols.

Smash és una gran producció i com a tal no s’ha escatimat en res. Des de cançons creades expressament per a la sèrie (¿fem apostes sobre quant trigaran en muntar el musical al Broadway real?), fins a coreografies originals o el millor teló de fons: Nova York. Poc a poc, la ciutat emergeix com una de les grans protagonistes de la sèrie i ens regala moments com el passeig d’Anjelica Huston i Jack Davenport, que interpreta el director del musical, per un Times Square borratxo de llums de neó. Smash tira la casa per la finestra i roda en escenaris reals de la ciutat que milers de cops ha aparegut reflectida a la petita pantalla però que poques vegades era autèntica. Només algunes produccions, com Sex and the city o How to Make it in America, han fet que els seus personatges caminessin per les voreres del Manhattan real. Altres sèries amb un marcat accent newyorker, com How I Met Your Mother, s’han hagut de resignar a una ciutat dels gratacels de cartró pedra.

Amb tots aquests elements, Smash és ara mateix la “nena mimada" de l'NBC, com demostra la campanya de llançament de la sèrie, un autèntic tsunami que va permetre veure l’episodi pilot setmanes abans de l’estrena oficial a través de diferents plataformes com iTunes, Vudu o Amazon de forma legal i gratuïta. A més, l'NBC, per assegurar-se els espectadors, ha programat la sèrie just després de The Voice, un concurs de talents musicals que porta dues temporades arrasant als Estats Units.

L’aposta, de moment, els ha sortit molt bé. El dia de l’estrena va obtenir una audiència espectacular, amb més d’11 milions d’espectadors. Amb només tres capítols emesos, és aviat per saber si Smash serà un autèntic èxit. De moment, tots els que teníem por que es convertís en una segona part de Glee, que va passar de ser una sèrie musical a un karaoke amb excés de hits mainstream, podem respirar tranquils.

Alejandra Palés