21 de des. 2011

LLIBRES DE NADAL



Aquest Nadal compra llibres. Els llibres són màgics. Els llibres et fan viatjar a llocs inhòspits. Els llibres et fan viure experiències inoblidables. Els llibres són les smartbox del passat!A més, un tant per cent de cada llibre comprat va destinat a finançar una espècie en perill d'extinció: els escriptors. Els escriptors tenen molt vicis que alimentar. Un escriptor amb vicis és un escriptor feliç. Només tu pot ajudar-los!

"Aquest Nadal compra llibres" és una campanya de la Generalitat de Catalunya.





Revolution in the Head: The Beatles Records and the Sixties
Ian McDonald
Third Edition, 1994 (2005)

La premissa d’aquest llibre és senzilla: totes les cançons dels Beatles comentades cronològicament. En aquesta enciclopèdia de butxaca editada el 1994 (però revisada i ampliada el 1997 i el 2005) l’erudit Ian MacDonald acompanya cada cançó dels Fab Four amb dades tècniques i valoracions tant estètiques com socioculturals.

Amb tot, a diferència d’altres llibres sobre els Beatles, aquest no sembla escrit enmig d’un tripi de joia i beata adoració. L’autor és inclement i sever amb els seus mateixos ídols. Qualifica a Helter Skelter the “ridiculous” i a “Across the universe” de “insipide lethargy”. Algunes de les paraules més dures que he sentit contra els Fab Four. Paraula de Stone.




Una màquina d'espantar ocells de nit
Jordi Larà
Edicions de 1984, 2009

Si creus que les sardanes són xarones i arnades, si creus que les cobles estan formades per iaios remugaires i que només fan ballar a les tietes de la Plana de Vic, Una màquina d’espantar ocells de nit farà miques tots els teus prejudicis cosmopolites. Jordi Lara s’encarrega d’escriure aquest llibre miscel·lani on tan aviat t’explica la vida del gran compositor Juli Garreta com rememora les desventures d’una cobla èbria perduda pel bosc després d’una actuació. Humor, nostàlgia i un català que és nèctar per filòlegs.



Extraordinario compendio de la música más rara del mundo
Óscar Alarcia
Libritos Jenkins, 2010

Libritos Jenkins és una editorial de fanzines autogestionada amb seu a Madrid. A dia d’avui han publicat només 3 títols, dels quals “La música más rara del mundo” ha estat el més exitós (“más de 400 ejemplares” vendidos, afirma el seu web). Escrit amb passió adolescent, a La música más rara del mundo hi ha poques valoracions i el criteri de recopilació és gairebé absent, però, en canvi, el nombre de referències per capítol és gairebé incomptable. Es parla de la música dels dibuixos animats, de bandes tribut, de composicions per a animals, d’homes orquestra, de musicoteràpia, d’àlbums de famosos, de grups formats per dements clínics, de frontmans amb la síndrome de Down, de música composada amb verdures i joguines, etc. Un festí pels amants de les cares B de la música pop.

Si voleu comprar aquestes 124 pàgines de fotocòpies grapades i un cd amb 166 cançons, només heu de clicar aquí.



El Sonido de la Bestia: la historia del Heavy Metal
Ian Christe
Manontropo, 2005

A molts de vosaltres l’assalt heavy al Primavera Sound 2012 us ha agafat amb els pantalons baixats i la samarreta a ratlles circa Benicàssim 95 posada. El heavy és el nou indie però les vostres cametes de Jarvis Cocker no aguantarien ni mitja cançó de Napalm Death. No passa res. Perquè la solució, com sempre, està en els llibres.

El sonido de la bestia és una perfecta guia per heviòfils i neòfits del metall. Repassa cronològicament la història del gènere a partir de Black Sabbath (sense oblidar precedents com Jimi Hendrix o MC5) fins a principis del segle XXI, quan Metallica regna les llistes d’èxits amb les melenes castrades. Pel camí disserta sobre el heavy com a fenomen social, els problemes amb els mitjans de comunicació i la justícia, l’explosió del trash-metal o les contradiccions de l’adultesa del gènere. Per descomptat, el metall nòrdic, capitanejat pels bergants de l’Inner Circle, disposa d’un capítol sencer cobert de neu, assassinats, nazisme adolescent, hoolliganisme pagà, esglésies cremades i lànguids elfs amb grans de pus i veus de Satanàs.

Un avís per coolhunters: no es parla del drone-metal. Oh.




Retromania
Simon Reynolds
Faber and Faber, 2011

Revival, reedicions, remasteritzacions, remakes, remix, reunions, reproduccions, i desenes de noms amb el prefixe RE saturen el mercat musical. Totes les dècades porten associades un parell d’estils musicals certament innovadors, però el primers 10 anys del segle XXI es caracteritzen per la resurrecció del passat més immediat.

Simon Reynolds, cèlebre crític anglès poc traduït al castellà (i gens al català), apunta que el motor de la cultura popular a principis segle XXI és la estètica de la nostàlgia. Però és aquest un motor creatiu o només mercantil? Si la postmodernitat cita i reinterpreta el passat, i la nostàlgia només pretén reconstruir-lo sense interrogar-lo, ¿ens trobem davant d’un nou paradigma?

Ni apocalíptic ni integrat, Reynolds empra eines sociològiques i conceptes provinents del postestructuralisme per resseguir la nostàlgia a través de la música, la moda, la televisió o la publicitat. Es preocupa per les composicions dels anti-folkies però també pels seus bigotis. S’ocupa d’estudiar els discs però també les noves formes de distribuir, escoltar i accedir a la música. A més, el llibre comença amb una cita distorsionada del poeta T.S. Eliot: “This is the way that pop ends, not with a BANG but with a boxset whose fourth disc you never get round to playing.”

Què més voleu? MASTERPIECE.




Peret: biografía íntima de la rumba catalana
Juan Puchades
Global Rhythm, 2011

Pere Pubill Calaf, THE MAN. A mig camí entre el bluesman i el Lazarillo de Tormes, la seva vida és una conga a reacció sense respirs ni lamentacions. Mentre ven teles de porta en porta, sempre amb la guitarra a les esquenes, queda fascinat pel mambo i l’Elvis Presley i s’empesca la rumba catalana. Acompanyat pels seus amics del carrer de la Cera i el Bar Salchichón, fa créixer l’estil tot animant saraus gitanos i actuant als bars cutres de Calella, on s’amunteguen els turistes saxons àvids de fiesta. I arriba l’èxit, i les actuacions internacionals, i la trobada amb Déu en una església de Rubí, i els set anys de prèdica religiosa, i la resurrecció amb les Olimpiades del 92 i el títol de fill predilecte de Mataró, ciutat natal on, paradoxalment, mai ha actuat. Conegueu a Peret i feu-li un lloc al vostre cor, ara que podeu.



>Disfrutar de la Música
Kristine Forney i Joseph Machus
Akal, 2011

Recomano aquest clàssic del 1955, però editat en castellà el mes passat, perquè sempre és lloable que un llibre es preocupi pel fenomen del pop en una explicació de la història de la música que es centra eminentment en la música clàssica. Per descomptat, l’espai que ocupa el rock i el jazz és mínim, i ni s’intueix el witch-house ni el grindcore ni cap sub-gènere que s’allunyi una passa de Chuck Berry. Però com a mínim hi és, i amb el mateix tractament que Mozart o Stravinski: o sigui, que s’analitza la seva repercussió estètica i s’adjunten fragments de partitures per comprendre millor els seus recursos.

I si senzillament el que voleu és endinsar-vos en la música clàssica i teniu uns coneixements rudimentaris de solfeig, Disfrutar la música és el vostre llibre. Hi ha partitures, hi ha fragments biogràfics, hi ha un glossari de termes i fins i tot una extensa audioguia. De luxe.



Mil Violines
Kiko Amat
Mondadori, 2011

Aquest llibre reuneix dues de les grans passions de Kiko Amat: la música i ell mateix. La veritat és que a Kiko Amat poc li importa escriure assaig, crítica o biografia, perquè el seu estil passional i ple de tics i dèries personal és inconfusible en qualsevol dels gèneres que afronta. Mil violines és, doncs, Kiko Amat at his best. Anècdotes personals, fragments mitogràfics, amor amfetamínic, idolatria pop, manies irritants i una festa inoblidable amb paper de vàter i els Thee Mighty Caesars en directe.

Si us agrada Kiko Amat, Mil Violines us encantarà. I si l’odieu, també, perquè odiar a Kiko Amat és una mena d’obscur gaudi. "Love with a passion called hate", parafrasejant en Paul Weller.

1 comentari:

Anònim ha dit...

M'agrada aquesta llista, llàstima que alguns siguem una colla de garrulos i no llegim gaire en anglés perquè Retromania té molt bona pinta.