8 de des. 2011

KAFCA (Coneixement contra el capitalisme financer) al MACBA. La crònica - Part II


Seguim amb la crònica del KAFCA. Avui, a la segona part, us explicaré com va anar dissabte.

Valerio Monteverdi va ser l’encarregat de començar la jornada amb força, ràbia i moltes dades que posaven en evidència un sistema polític i econòmic que es troba en caiguda lliure i s’aferra al deute per salvar-se del cop. És així com va introduir el tema del deute com a allò que polititza la pobresa i la falta de treball, i lliga al treballador a situacions precàries.
Ell va qualificar la política italiana de degradada i va afegir que consta d’una llei electoral que ha convertit el parlament en un mercat d’honors i deshonors, fins al punt d’arribar a un autoritarisme polític i a fer impossible un govern d’esquerra.


Tot aquest cúmul de fets va despertar el febrer del 2010 el moviment estudiantil i el què s’anomena Santa Insolvenza. Com el moviment del 15M a l’estat espanyol, els italians tampoc es relacionen amb partits, ni amb institucions.
Monteverdi va citar a Chomsky per parlar del sentiment general d’impotència que es respira entre la gent del poble i que es contraposa amb els espais de relació, convivència i solidaritat que obren moviments com ara els d’estudiants, capaços de generar una nova esperança.

Seguint en aquesta línia, va parlar a continuació Amador Fernandez Sabater. D’una manera molt propera ens va presentar la idea de “una catàstrofe ambigua” a la que responen dues possibilitats; la política del qualssevol, i els governs de ningú. Aquestes possibilitats pertanyen a una societat post-democràtica i post-capitalista.

Pel què fa a la idea de la política del qualssevol, ell la presenta com un pas de la impotència, en relació a la depressió; a la potència, en relació al contacte, l’alegria i l’energia que s’experimenten en contextos com el del 15M. Amador va parlar del 15M com un espai del qualssevol, com un lloc de convivència que no necessita un àrbitre que des de dalt vigili aquesta guerra de tots contra tots.
D’altra banda, va parlar dels governs de ningú, nom que Hannah Arendt va donar al domini de la burocràcia i que va qualificar de cruel i tirànic, pel simple fet que quan es busquen responsables del què ha passat, no es troba a ningú. Aquestes descripcions corresponen a la idea de tecnocràcia, en la que es canvien polítics per enginyers i tècnics que queden totalment desvinculats del vot.

Amador va afegir també que encara que els mitjans parlen de la protesta com a alguna cosa pròpia de perroflautas, la protesta és una cosa normal, pròpia de gent normal.

Després va venir un comentari per part de Bifo, qui proposava actuar hologràficament, de manera que l’actuar d’un fragment, canviï l’actuar dels altres. També va parlar de la política de l’amistat: “podem contagiar formes de vida agradables que es posin allunyades de la societat nerviosa”, i en el que va afegir que des del punt de vista simbòlic, cal crear un lloc, i que si fa falta, sigui 2.0 .

Ja per acabar es va obrir un torn obert de paraula, en el que van sortir qüestions d’espai públic (del qual personalment dubto de la seva existència), també hi va haver qui va qualificar la classe política com un classe totalment distanciada del poble i es va parlar del trencament en la relació capitalisme i democràcia. Aquí va sortir un comentari molt interessant que deia que encara que sabem que l’estat ja no és democràtic, seguim tractant-lo com un estat democràtic, i que cal tenir en compte que si el govern privatitza totes les institucions, vol dir que el govern ja no és més que una acumulació de poder.

Després de tot, només queda reflexionar-hi i empescar-nos-les per acabar amb tot aquest merder.