9 de nov. 2011

A VILANOVA ES VA FER DE TARDOR

Avui no començaré tirant de tòpic sinó de diccionari. N’he consultat uns quants per veure que en diuen de la tardor. Res, cap concessió subjectiva, ni sobre la climatologia, ni sobre els sentiments que desperta. Es limiten a col•locar-la al seu lloc. Em preguntava això perquè aquest cap de setmana hi hagut molta tardor a Vilanova. Per començar, l’estrena del germà petit del Faraday el porta al nom. La climatología ha estat la propia de l’època o com a mínim la que associem i els esdeveniments s’han succeït com era previsible, o com a mínim pels que estem (ben)acostumats a tot el que organitza el Faraday.

No vaig poder començar el festival fins que 4rt 1ª (Quart Primera), una sèrie de despropòsits, que per un desenvolupat sentit del rídicul no escriure aquí, s’hi van interposar. Els de Barcelona van estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja es ben sabut per tothom que van començar en menjadors i sales d’estar. De fet, diria que vaig estar a una de els seves primeres incursions a fora dels escenaris, a la sala Depóstio Legal de l’Hospitalet el 21 de gener de 2010. Ha plogut molt des d’aleshores. Han publicat el disc i durant aquest 2011 han tocat per tot arreu. Sempre que els veig en directe em queda al mateix regust. La proposta té lógica, l’execució és indiscutible, però alguna cosa es perd entre la concepció intimista del grup a al pas a escenaris relativament grans. Una certa estridència que no acaba de lligar amb la delicadesa del seu pop.

Acte seguit va aparèixer Nacho Vegas a l’escenari. Elegant, sobri i sense presentar-se, va començar a rascar la guitarra. "Canción del extranjero". Déu ni do. A partir d’aleshores, i flanquejat per Abraham Boba (tecles vàries) i Xel Pereda (tot tipus de guitarres) van fer el trajecte un pèl més planer. Van haver de passar més de vint minuts perquè es dirigís al públic, amb un “bona nit” i un ferm i sincer elogi a la política del festival i al fet que hagin crescut de forma paral·lela. Segueix deambulant per la seva extensa discografia, ara “Que ta vaya bien Miss Carrussel” ara “La gran broma final” per acabar acomiadant-se amb “Ocho y medio”. Abans però, va tenir el detall d’avançar-nos una cançó del seu pròxim EP, Cómo hacer crac que apareixerà el proper 21 de novembre, segons el propi autor “el día en que lo perdamos todo”. Tan el plantejament com el repertori van encaixar perfectament. Bon concert.

La nit a l’auditori Eduard Toldrà la tancaria Astrud i el Col•lectiu Brossa. Abans del concert, però pocs s’imaginaven que aquest concert també tancaria una etapa. Ja hem vist Astrud amb aquest format més d’un cop. La proposta ens sembla impecable, els arrenjaments orquestrals no pequen d’un excés de lirisme i fins i tot es permeten alguna llicència experimental, potser més palpables a Noam Chomsky, sempre amb comparació amb l’enregistrada a “Tú no existes”. La successió de hits va ser imparable, així com les bromes de Genís entre cançó i cançó, sobretot al presentar els membres del Col•lectiu Brossa. Les notícies les van anar subministrant amb criteri, primer que aquell va ser l’últim concert amb el Col•lectiu Brossa, aquesta, més o menys ja es sabia. La que no ens imaginavem va ser que també era l’últim en un mínim de dos anys. Es veu que en Manolo se’n va a viure a Nova York, no sabem si per obligacions acadèmiques o no. El cas, és que el tram final del concert va ser rodó, suposem que per les emocions contingudes, versió de Franco Battiato i "Hay un hombre en España". Els que hi vam ser només podem dir gràcies.

A hores d'ara, no cal afegir res que s'hagi dit aquí sobre el Faraday. Aquesta vegada, desubicats per la pluja, però a recès d'un auditori més que confortable, ens vam tornar a sentir uns privilegiats.


Fotografia cortesia de Josep M. Martí