8 de nov. 2011

ELS FUGITIUS D'OSONA

Les ratlles del banyador
La iaia
Any: 2011
Discografica: Música Global


La Iaia ha presentat el seu primer disc i ho ha fet amb ganes de marcar distàncies i de combatre tots els tòpics que els han perseguit després de guanyar el Sona 9 i dur la maqueta per mig país: "lletres quotidianes", "grup de pop folk d'Osona", "els nous Manel", etcètera. La iaia s'han convertit en els fugitius d'Osona i han fet un disc diferent amb l'objectiu de marcar terreny. Per aconseguir-ho han gravat amb Paco Loco, buscant cruesa i canya. Ho han aconseguit? La nostra opinió després del salt.

A molts grups del nostre país els atrapa la que anomeno, i acabo d'inventar, teoria del segon treball. Després d'un primer disc o maqueta força popular, sovint amb un single alegre que ha calat i que, per tant, també els ha definit i encasellat de cara al públic general, després de seguir el circuit de concerts i entrevistes que defineixen l'escena catalana; al subconscient d'aquests grups apareix el neguit i la necessitat de desfer l'etiqueta que els ha fet triomfar.

Com que som un poble, i una indústria petits, és complicat fer-s'hi un lloc sense anar acompanyat d'un tòpic, d'un eslògan comercial. Aquesta necessitat de trencar, que d'entrada sembla una mica incongruent -negar-se a un mateix?-, sol venir de braçet d'una consciència més clara de propi projecte, d'unes ganes de superar la pressió externa amb qualitat. I tot això convergeix en un segon treball radicalment oposat al primer, i sovint molt més interessant: més madur, més dur, més sec, menys joiós que el primer.

Dos casos exemplars d'aquesta teoria han sigut el segon disc d'El Petit de Cal Eril, que, després d'un primer EP en què va haver d'assumir que se'l resumís com a músic naïf per nens, ha fet un "Vol i dol" esgarrifant i fosc; i el proper disc de la Maria Coma, que va pel mateix camí, tal i com hem pogut veure a les primeres cinc cançons que s'han publicat a Playground. En aquest país la gent fa segons discos que són declaracions de principis.

La Iaia es van donar a conèixer més enllà d'Osona a través del concurs de maquetes Sona 9, i aquí en vam parlar en els termes que crèiem apropiats: quotidianisme, guitarres pausades, intimisme, introspecció. Als mitjans, en general, l'han definit com a banda d'indie folk amb lletres costumistes. "Les ratlles del banyador" és per La iaia un canvi de rumb: vol ser un disc trencador, més canyero, més rocker i més fosc. El resultat? Un disc radicalement oposat a la maqueta? Jo sóc dels que creu que no.

El trio d'Osona segueix sent el que era i, per molt que no els agradi, l'introspecció dolça la porten posada com els calçotets, però això no té res de dolent. Aquesta necessitat de marcar distàncies ha fet que les noves cançons flotin i s'enriqueixin amb més progressió, més dinàmica, més força. Algunes sonen més fosques i d'altres més poderoses. El que abans semblava un suspir a cau d'orella ara s'ha transformat en un lament o un crit. Però darrera d'aquesta capa de formigó hi ha una tendresa indissimulable.

La "Declaració de principis" és la cançó que obre el disc i la que demostra millor les ganes de canvi dels osonencs. Ritme, línia de baix potent i tornada enganxosa amb coros cantats a pulmó. A més, enceta el disc amb nova instrumentació: flautes estil "Your Protector" de Fleet Foxes. En una línia similar hi ha "L'home que passa", la canço amb el creixendo progressiu més marcat i que pot donar més joc en directe; o "No trobo el meu lloc" i "Explosió", dues cançons que semblen córrer com lladres fugitius.

L'Última nit, una cançó de comiat des de dalt d'un turó, una moto que avança pels carrers abandonats pels joves que marxen dels pobles. Una cançó de fugida que vol ser fosca però acaba enlluernant amb un piano i uns coros de colors. Hi ha, encara, un tercer tipus de cançons en aquest disc, on la veu i guitarra retroben el protagonisme de la maqueta. "La Platja", on Ernest Crusats es converteix en un cantant melòdic dels 50, n'és un exemple.

També segueixen aquesta línia dues de les millors cançons del disc: Sota l'arbre, una cançó que sona familiar encara que no l'hagis escoltat mai, o "Ella cus", la millor lletra del disc i, malgrat seguir els paràmetres més tradicionals de La iaia a nivell formal, em sembla la cançó més madura de tot el disc.
La que per mi és la part més fluixa del disc són les versions revisitades de les cançons de la maqueta. Tant "Jo vull ser la meva iaia" com "El meu vaixell" semblen incòmodes en el nou vestit que els han posat, sobretot aquesta última, que no acaba d'avançar.

En resum: un bon disc que marca distancies i que evidencia la bona feina que ha fet La iaia aquest any madurant el projecte i amb un esperit autocrític que els durà lluny i que no tothom té en aquest país. Hi ha un canvi radical? No. Però fer-se gran no vol dir negar-se a un mateix, vol dir assumir canvis i créixer sabent-se pel bon camí. Felicitats, doncs: ja no cal fugir.